Paràlisi

Us xerrava fa unes setmanes, en el meu darrer atac de ràbia, d’aquest país, tot repetint una vegada i una altra que aquí, “res mai passa”. Us deia que en aquesta meravellosa terra, i que cadascú posi les fronteres on vulgui, les injustícies han deixat de fer-nos mal. Les bufetades no dolen. Ens hem tornat insensibles, impertorbables, i hem perdut la susceptibilitat necessària per a la supervivència, per a la defensa de la nostra dignitat.
Ens mirem tot allò que passa al nostre voltant amb els ulls ben oberts, paralitzats, incapaços de pegar tan sols un crit de desesperació. Mirem, llegim, jutgem, comentem, cridem en silenci, tot, però, des de la paràlisi. Molts sabem què signifiquen cada una de les jugades que ens fan els nostres governants. Sabem que la majoria d’elles res tenen a veure amb el bé del país, amb el benestar de les persones que el conformen o la justícia i l’equitat amb la que s’ hauria de governar qualsevol país, qualsevol.

El més mínim sentit crític hauria d’ésser suficient, la més mínima intuïció humana hauria de bastar per fer-nos caure la bena dels ulls. Però no, no cau.
Governants que han arribat al poder utilitzant per pont la por, l’amargura i la desesperació d’una població maltractada. Putxinel·lis d’un poder econòmic davant el qual no hi presenten la més mínima oposició. Titelles de la tirania a la què haurien de fer front per salvar els culs d’aquells que els han votat. Polítics, no tots, perquè soc optimista, que no mereixen els llocs que ocupen, ni el respecte de qui representen. Mandataris escollits per percentatges residuals d’una democràcia podrida…
Veiem injustícies arreu, aquí, allà, i les permetem. Sí, nosaltres, tots i cada un de nosaltres (per a més informació veure “València” o “Balears”, o envia un missatge al 77777 amb la paraula “corrupció” seguida d’un espai i el nom del polític a qüestionar). Retallen, privatitzen, destrueixen les nostres llengües i cultures, malbaraten els nostres diners, juguen amb els nostres drets… i tot en benefici d’uns pocs. I ho sabem. Trampes i enganys, mentides i paranys. Els veiem i els comentem a taula dinant o sopant, i prou, res més.
Algú posant la mà a sobre d’un mestre, un metge, un bomber, o la més subtil insinuació del fet hauria d’ésser prou excusa per aixecar la veu d’un poble a qui li volen prendre allò que és seu, sí, senyors, seu, perquè no em cansaré de repetir que la administració pública, per millorable que sigui, és de tots. Però aquí ho aplaudim, i és que el sentit comú ha estat segrestat per els mateixos polítics de què parlàvem. Sí, aquells, els de la demagògia, us en recordeu?
Què ha de passar per sortir de la nostra estupefacció col·lectiva? Què serà la gota que farà vessar el got de la insensibilitat social?
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s