Dels menorquins (visió d’un illenc en llibertat)

El menorquí és un animal curiós, digne d’estudi antropològic. Una bèstia que estima la seva gàbia com cap altre ésser engabiat. La seva gàbia és, com podreu imaginar, la seva illa: un territori de poc més de 700kmrodejat d’aigua per tots els costats que significaria la més cruel presó per a qualsevol peninsular que s’hi hagués d’estar més temps que el necessari per visitar totes les platges i cales turístiques i tornar a terra ferma per hivernar.

La insularitat és una peculiaritat geogràfica que només els illencs poden entendre. Només els illencs són capaços de veure la llibertat en un petit espai de terra enmig de la mar i la més absoluta clausura en un espai il·limitat. I és que els menorquins es fan a la seva caixa a la perfecció, de la mateixa manera que l’ocell que ha nascut en captivitat es sent protegit pel filferro de la seva gàbia.
 
Costa sud de l’illa de Menorca
 
 
La insularitat, “gràcies a Déu” (entenguis açò darrer com una simple expressió col·loquial), és avui tan sols un petit handicap no més molest que el que pateixen aquells residents en alguns pobles del Pirineu català, o els residents en tants altres llocs d’Espanya que pateixen les males comunicacions d’aquest país. Menorca és segurament, avui per avui, i sense tenir en compte el factor preu, és clar, un dels territoris més ben comunicats de l’Estat. Els menorquins, però, mantenen els trets essencials que els caracteritzen allà on van, i el que és més important, els exhibeixen amb orgull.
 
El menorquí és simpàtic, amb un humor molt particular no sempre ben entès. El menorquí és social, fet que respon, qui sap, a la necessitat de conèixer allò que no té a casa seva. Obert, hospitalari. Comparteix la seva festa i les seves costums amb il·lusió, però també des de la gelosia del que té un tresor que vol conservar al preu que sigui. A l’illenc no li agraden els canvis, allò que és, és, per bé o per mal.
 
Quan el menorquí es veu obligat a marxar de casa, com ho fan molts estudiants durant els anys d’universitat, ho fa amb resignació. També amb la il·lusió del jove que deixa el niu familiar i la seva roca, la seva gàbia, per conèixer coses noves, òbviament, però sense deixar d’esperar el moment en que torna a casa per sentir l’aire del mar, la tranquil·litat de les illes mediterrànies que dormen durant l’hivern, el xiular a les finestres de la tramuntana menorquina, la humitat matinera, i la serena de la nit.
 
El menorquí gaudeix de la tardor, l’hivern, i la primavera que precedeixen l’explosió estiuenca que caracteritza les illes que viuen, com ho fa Menorca, del turisme. A l’estiu les costums menorquines agafen la força que proporciona l’estació, amb l’esclat d’unes festes patronals viscudes amb el cos, però també amb l’esperit, el cor i l’ànima d’aquest ésser entregat al seu tresor.
 
El menorquí, quan surt de la gàbia, cerca el bòtil de Gin Xoriguer darrera de la barra del bar on entra, agafa provisions de formatge i sobrassada suficients per sobreviure a una guerra nuclear, conta el quilometratge del cotxe de 40km en 40km i, quan arriba, per exemple, a Madrid, diu: “Ja hem arribat, hem recorregut 16,25 ‘menorques’ en total.” I és que la realitat illenca, la insularitat, marquen absolutament la manera de pensar de l’individu nascut rodejat d’aigua.
 
El menorquí no es sent de cap lloc. Ell és, naturalment, i geogràficament també, de la seva illa, i punt. L’illenc, per no sentir, no es sent ni de l’arxipèlag al que pertany. “Quatre illes, un país,” proclamava un vell espot publicitari orquestrat pel Govern Balear. I una merda! Hom pensarà que sorgeix aquí la rivalitat entre illes, però no, no és així. Illes són illes, i prou, “The end”.
 
El menorquí és tranquil, capaç de desballestar la paciència a qualsevol, és assossegat, assenyat, però també crèdul i innocent. I enyoradís. Enyora la seva gàbia, la seva captivitat. Agafa una guitarra i, si és fora amb altres menorquins, prest sona “Na Nena”, “Sa balada d’en Lucas”, “Un senyor damunt un ruc”… I comencen a rodar pomades, o gin (de Maó) amb llimonada, per si hi ha per aquí qualque ciutadallenc.
 
Pastissets, cavalls, ‘jaleo’, arena, pescar, vaques, sobrassada, llaüt, formatge, MENORCA, carn i xua, talaiot, idò, sargantana, Illa de l’aire, tramuntana, ‘Parranderos’, MENORCA, guitarra, Gin Xoriguer, xòric, Pregonda, la mar, migjorn, roques, Mare de Déu del Toro, MENORCA, formatjades, Sant Antoni, cóc, Francesc d’Albranca, a romandre, xaloc, Es Grau, dolces, MENORCA (…)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s