Lisboa: notes sobre una ciutat, un país, un poble i un erasmus

Devia ésser febrer o març de l’any 2005. Jo, despistat com sempre i cigarro en mà –per aquell temps encara era fumador assidu i es fumava als centres sense infringir cap dels 10 manaments– passejava pels passadissos de la desapareguda Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona del carrer Baldiri Reixac quan, coses dels astres, literalment, el sol va reflectir en el vidre d’un dels taulers d’anuncis proper a la consergeria per enlluernar-me. Jo, convençut que allò era una crida sideral, em vaig apropar al vidre del tauler. Allà, entre fotocòpies de cursos de climatologia analítica, jornades de geografia rural i avisos de final de termini per a la convalidació de crèdits cursats al Servei d’Esports hi havia, inclinat i subjectat al suro per només una agulla de cap, l’avís d’obertura del període de sol·licituds per als programes de mobilitat Erasmus.

Ara prest farà 6 anys que vaig tornar de Lisboa. El resultat d’aquell moment en què la inclinació i els moviments de translació i rotació de la Terra es van ajuntar per portar-me fins aquell tauler d’anuncis va ésser, segurament, la culminació d’un dels millors, sinó el millor, anys de la meva vida, i que ha marcat, per raons que molts de vosaltres coneixeu però que ara no venen al cas, el meu camí d’un temps cap aquí.

Lisboa és una ciutat increïble, com increïble és la gent que l’habita. És cert que els portuguesos són esquius, difícils d’agafar –no literalment, perquè de córrer, no corren gaire–, però una gent de la que, amb paciència, una canya, bon esquer i deixant de banda tots els estereotips que tenim els espanyols (catalans, sí, vosaltres també els teniu), es pot arribar a treure qualque amistat. Allà, a Lisboa, entre el blanc empedrat dels seus carrers, l’olor de menjar de Bairro Alto, els laberíntics passatges d’Alfama, la humitat que o Tejo atorga a la ciutat i molts, molts pastéis de Belém, vaig viure alguns dels millors moments de la meva biografia, pendent encara, i per molt de temps, de publicació.

Típics pastéis de Belém
Allà vaig arribar un setembre coneixent de la capital lusitana poc més que la seva situació geogràfica. Inici de curs, clar, i després de deixar les maletes a la Pousada de Juventude, on passaria els meus primers dies a la ciutat fins trobar allotjament, vaig partir cap a la Faculdade de Letras da Universidade de Lisboa, “a Clássica”, com ells en diuen, per presentar els 2’3kg de pasta de cel·lulosa burocràtica que portava des de Barcelona. Si una cosa s’aprèn anant d’Erasmus és, sobretot, a fer instàncies, presentar sol·licituds i perseguir responsables de mobilitat, secretàries de departament, becaris de relacions interuniversitàries i professors. Aquests últims mai, mai, són al seu despatx a l’hora que tenen convinguda per a les visites, mai. Allà, ja el primer dia, entre caloiros, morcegos e a mãe que pariu à polêmica Praxe acadêmica, vaig veure que Portugal tenia el què.Lisboa és una ciutat que fa olor a història, sona a saudade, i la llum que reflecteixen les pedretes blanques dels seus carrers donen a la capital portuguesa l’alegria que s’esforça en apagar l’aparença d’algunes façanes del mobiliari descuidat de la ciutat. Lisboa és pobre, en un context europeu, clar, i és potser açò, i el fet de no haver de patir aquesta pobresa, el que dóna aquest encant a la Olissipo grega als ulls del visitant.

De Portugal, els espanyols, al manco els que estem més a llevant –i jo com a menorquí, d’estar a llevant del territori espanyol en sé una estona– en coneixem més bé poc. Alguns per desinterès, altres per indiferència, i la majoria pel fet que Espanya, en general, viu d’esquena al nostre país germà. Els portuguesos, en canvi, viuen en una constant dialèctica amb el nostre país. I és clar, Portugal queda a prendre pel cul d’Europa (tot i que té estrelleta pròpia a la bandera europea des de 1986, com nosaltres) i al seu voltant només hi ha mar o Espanya, res més. És per açò que, aprofitant aquest farcell d’idees sense connexió, voldria recomanar-vos un pel d’atenció per aquest meravellós país que tenim aquí al costat, just abans d’arribar a l’Atlàntic.

A Lisboa vaig viure un acudit, us el conto: “açò eren dues catalanes, un italià, un búlgar, un parell de franceses, dos portuguesos, una brasilera i un menorquí en un pis d’estudiants”. Final de l’acudit. I és que la major part del que vaig aprendre durant el meu temps com a estudiant Erasmus ho vaig fer sense sortir de casa.

Els portuguesos són un poble tímid, poc sorollós, xerren sense pronunciar gaire les vocals, no sigui que els senti qualcú, i sempre emmirallat en un superb germà gran, Espanya, que sense voler accentua els sentiments d’inferioritat d’un col·lectiu que veu com les coses no li acaben de sortir del tot bé. No és que als espanyols ens surti tot de conya, ni parlar-ne, però ells així ho veuen, mesquinets. Caminen mirant a terra, és el pes de la humilitat, la de veritat, no la de Pep Guardiola, i si teniu la sort de parlar amb un indígena de la zona sentireu més d’una frase desconsolada sobre la realitat del seu país.

I aquí ve el perquè d’aquestes línies. Llegia ahir a la premsa portuguesa sobre alguns programes de retallades portades a terme pel Govern portuguès, i no vaig poder fer menys que sentir llàstima per un poble maltractat, deprimit per naturalesa i que ara, de ben segur, ha vist incrementat el seu patiment psicològic per culpa d’una crisi injusta i una més que malmesa economia. Potser ells, més que nosaltres, necessiten guanyar la propera Eurocopa. Força, irmãos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s