De peces i forats

Jo d’economia no hi entenc gaire per diferents raons. Primer de tot, perquè no he tingut un puto duro mai, així que la meva economia domèstica consta de dos conceptes molt simples: ingressos i despeses. Fins aquí fàcil, no? Tirat. I, un cop entesos aquests dos conceptes, mans i mànigues per a que el balanç surti ≥ 0. He de dir al meu favor que açò que sembla tan senzill en teoria, a la pràctica és complicadíssim (veure “Hem estirat més el braç que la màniga.”), i ho demostra l’estat de l’economia del nostre país, que és la suma de centenars de milers d’economies domèstiques com la meva, però amb balanços ≤ 0. Collonut, primera lliçó d’economia!

La segona raó per la qual confesso que d’economia en sé tant com de biologia molecular és perquè som un ‘tiu’ de lletres, del tot. A la carrera, d’economia, no en vaig veure més que en un parell d’assignatures, i les vaig passar putes per aprovar quatre números en una matèria de 1r curs que qualque il·luminat va titular “tècniques d’anàlisi quantitativa” i que feia que em despertés a mitja nit suat entre crits de terror. Llavors em van dir que allò significava “estadística i probabilitat” i em vaig quedar molt més tranquil.
 
Però, tot i no saber res d’economia, no s’ha d’ésser cap linx per veure que hi ha coses que no quadren, peces que no entren al seu forat, per molt que els governants que corren ara pels parlaments d’aquest país, i pels parlaments d’Europa sencera, què cony, ens ho vulguin endossar tant sí com no. “Comprin, comprin! Austeritat! Que me la treuen de les mans!”
 
El primer que no quadra de cap de les maneres, i açò res té a veure amb colors polítics, o sí, és que mentre el país fa aigües per tots els costats, mentre retallem en sanitat, educació, beques universitàries o en investigació, es deixen escapar, paral·lelament i de quina manera, els recursos dels contribuents en forma de corrupció, evasió fiscal, infraestructures inútils, entitats fantasma, rescats bancaris i sous engreixats de polítics, secretaris, assessors, i la mare que els va parir a tots, que també cobra de l’estat, segur.
 
Una altra cosa que no em quadra són les ànsies de desballestar tot allò que fa olor a públic. Molta coincidència és l’absoluta necessitat imposada per Europa i el “no tardo ni un minut” a retallar allà on més mal fa, als símbols públics, pilars bàsics, de la societat del benestar espanyola, la Sanitat i l’Educació. Diguéssim – I ara no voldria ofendre a les ordes de crèduls que encara hi ha per aquí. – que dins del disgust de l’obligació d’austeritat pressupostària, n’hi ha que es freguen les mans en veure com, si superem el merder on ens han fotut (ells), ens hauran ben donat per la reraguarda i privatitzat fins al darrer tros de guix de pissarra i l’últim fonendoscopi públic del país. El rectangle, al forat rectangular.
 
Insisteixo, d’economia, ni flowers, però tampoc em quadre que un dels principals motius de la crisi sigui el descens de consum (al manco intern) i que es facin tants esforços per eradicar la classe mitja que, mancada ja dels valors més necessaris, havia sostingut un creixement constant al llarg dels darrers anys consumint estúpidament els productes més inversemblants del mercat. Què es pretén idò? A jo, que m’ho expliquin.
 
En els darrers anys hem sentit la paraula “confiança” en els mitjans de comunicació tantes i tantes vegades que al final se l’ha desproveït de sentit. Expliqueu-me, collons, quina confiança als consumidors, mercats financers i sectors productius ha de donar un país que gasta els seus diners en cotxes oficials, aeroports espectrals i hipoteques inflades, un país que manté taxes d’economia submergida pròpies de repúbliques centreafricanes, –Sense el més mínim ànim de menyspreu, s’entengui. – desprestigia els seus treballadors públics, o un país on els sous són inferiors a les raquítiques prestacions socials i on les inversions en investigació i universitats són una desconsideració als professionals que s’hi dediquen. Quina confiança, digueu-me, mereix aquest país? (veure “D’una reforma laboral, d’un país”)
 
No em quadra que, mentre es rescaten bancs amb diners públics, és a dir, meus, retallem en tot allò que d’alguna manera empobreix el país. Com hem de créixer amb una població que no pot accedir a serveis d’educació i sanitat amb un mínim de garanties i que és incapaç de reactivar el consum, ergo les empreses i l’economia en general? Ens hem tornat bojos? El triangle, al forat triangular.
 
Però el que menys em quadra, i que és segurament el més preocupant, és que no s’estan produint canvis significatius en els models que ens han portat a la situació actual. La crisi és econòmica, sí, financera, també, de consum, segurament, però el principal problema són els valors que hem anat perdent, o hipotecant, en els darrers anys de camí cap a la situació que vivim. Seguim preocupant-nos per aconseguir el darrer iPhone o la hipoteca de la nostra vida en comptes de la millor educació pels nostres fills. Preferim gastar-nos 50€ en “cubalibres” i decidir no exercir el nostre dret a vaga per qüestions econòmiques i lluitar pels nostres drets. Culpem al sistema electoral dels mals del nostre país i no anem a votar quan se’ns crida a les urnes. Acusem als bancs, a qui no voldria defensar, dels nostres mals quan acudíem a ells amb sous de 800€ per aconseguir un pis intel·ligent de 150m2amb terrassa, pàrquing, molt lluminós, “txatxa” i vistes al mar, encara que fos a Madrid, amb una hipoteca a 40 anys… No fem passar la peça quadrada pel forat rodó i la peça rodona pel forat en forma d’estrella. Intentem, d’una vegada per totes, fer quadrar allò que ens envolta.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s