Esport i territori

Torno a ser aquí per petició popular. Bé, mentida, per petició popular no, però a petició de mon pare sí. Dit açò, podem començar.

 
Ja fa unes setmanes, quan va començar el playoff per a la segona plaça d’ascens a la lliga ACB, moment en que casualment una forta gastroenteritis va començar a afectar a tota la plana major de la Direcció General d’Esports del Govern Balear degut a la participació en ell del Menorca Bàsquet, començaren a sortir les primeres veus que manifestaven la problemàtica que suposava el suport institucional (s’entén econòmic) a l’equip menorquí per a l’assoliment d’un projecte d’aquesta magnitud en els temps que corren. Com molts esperaven, o temien, ja tenim aquí, idò, al Menorca Bàsquet amb plaça per a la Lliga Endesa i esperant obtenir finançament.

Abans de posar damunt la taula la meva postura en relació al tema, vull deixar ben clar que no accepto per a l’esport d’elit ni un cèntim provinent de partides pressupostàries que poguessin malmetre les ja atropellades Sanitat i Educació del nostre país, que prou atacs ideològics estan patint darrerament. Hom sap, no com el senyor Antoni Camps, que a l’administració no es mesclen partides amb conceptes diferents, i que res tenen a veure hospitals i pilotes de bàsquet, o de futbol, o de tennis, que tot i ésser ben petites i grogues, han fet guanyar a Rafel Nadal una bona muntanyeta de doblers en concepte de promoció turística. El que he vingut a exposar avui, senyors, és només un petit reclam de justícia en un sentit purament territorial.
 
Voldria resumir, molt ràpidament, com està el tema de pressupostos en matèria d’esports a les Illes Balears. Sembla, i dic “sembla” perquè en temes de doblers públics mai hi ha res clar, que la Conselleria de Turisme i Esports té pressupostats 63.368.440€ per a 2012, dels quals 27.159.857€ són per Turisme, 19.003.322€ per Esports, 11.733.914€ per a Ports i Aeroports i 5.471.347€ per a la Secretaria General. Jo he fet la suma i quadra, fins aquí tot perfecte. Ara, i açò és el que no acabo d’entendre, sembla no n’hi hagi ni un bocinet pels esports d’elit menorquins.
 
Una vegada descartada la hipòtesi que els doblers per a muntar un projecte ACB per a Menorca s’han destinat a hospitals i professorat, tant de bo fos així, entenc que estic en condicions de demanar un tracte igualitari pel que fa als doblers destinats a esports, però també en el sentit més ampli de la justícia pressupostària balear, per no xerrar de justícia pressupostària a nivell espanyol, i reclamar el suport governamental per a un projecte que és, des del meu punt de vista, més que una simple aventura esportiva.
 
Segons paraules del president del Menorca Bàsquet, Benito Reynés, només un 2% del pressupost destinat a esports a les Illes Balears arriba a Menorca, i açò és el que venc a denunciar: el greuge comparatiu entre illes. Un petit augment en aquest percentatge, lícit, juntament amb la destinació al bàsquet menorquí d’una petita porció del pressupost en matèria de promoció turística – Si Rafel Nadal va cobrar 2.000.000€ per fer publicitat de les Illes Balears, bé es poden invertir aquests doblers en un equip de bàsquet amb la mateixa finalitat. – seria suficient per tirar endavant un projecte que és il·lusió i motiu d’unió per a molts menorquins, i, perquè no, per a molts balears. Tot açò sense tenir en compte els doblers que ja no hi són, o sí però no sabem on – I açò ho diré ben fluixet, no sigui que qualcú em senti. – com són els quasi 100.000.000€ (sí, els he comptat i no sobren zeros) que va costar el Palma Arena. Però bé, “a lo hecho, pecho”.
 
Però a banda dels números, que a jo em fan agafar mal de cap, som de lletres, el que volia fer-vos arribar és la meva sensació que el Menorca Bàsquet és quelcom més que una SAD. Sí, culés et altri, sembla una oda al motiu blaugrana, però no era la intenció. El que vull dir és que he pogut gaudir del sentiment menorquí acompanyat de centenars d’aficionats del Menorca Bàsquet, dins i fora de l’illa, en diferents ocasions, i açò no té preu. Vaig ésser testimoni d’un “Un senyor damunt un ruc” cantat per més de 700 aficionats vestits de color taronja a Múrcia o a Barcelona, i us puc assegurar que les cares dels espectadors locals eren de foto.
 
Només cal veure les estadístiques de número d’aficionats en els diferents camps de bàsquet d’arreu del país per descobrir que el Menorca Bàsquet és més que un projecte esportiu del qual s’han de quadrar tant sí com no els seus balanços econòmics, que s’ha de fer, que ningú em mal interpreti, i que no es torni a repetir el de la darrera temporada ACB. El menorquí és un animal curiós, ho vaig dir fa unes setmanes a l’article titulat “Dels menorquins (visió d’un illenc en llibertat)”, i el Menorca Bàsquet és on és, i ha aconseguit el que ha aconseguit, gràcies al sentiment insular vers aquest club. El típic “bon dia, quin partidàs, ahir!” o el més corrent “açò s’acaba, al·lots, la LEB és a prop” en referència a la jornada de bàsquet del cap de setmana no són més que una demostració del calat d’aquest projecte en el sentiment de l’illenc menorquí.
 
És per açò que crec que, dins de la lògica i el sentit comú que marquen els temps que corren, una ajuda institucional, dotada simplement de la necessària justícia territorial i atenent sempre a criteris de promoció turística, pot decantar la balança a l’hora de fer possible un projecte il·lusionant per a molts.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s