Una de l’avi

Us importarà una merda el que he vingut a contar-vos avui, i ho entenc, però l’avi en Jaume va néixer l’any 1910. No sé si qualcú de vosaltres ha llegit L’amo en Xec de s’ullastrar, però aquest era ell: l’avi en Jaume. Igual. O al manco vaig emprar inconscientment la seva imatge per il·lustrar el fantàstic personatge d’Àngel Ruiz i Pablo.

L’avi era un personatge de la seva època. Li demanaves que t’expliqués què s’havia de fer per sembrar pebres i et contestava que, d’açò, en sabia tothom, encara que fossis un adolescent de 13 anys entrat en les tecnologies pròpies dels anys 90. I que quina merda d’educació ens donaven a l’escola si no ens ensenyaven aquestes coses… No ho deia amb aquestes paraules, clar, però venia a dir-nos açò. I és que l’avi en Jaume era d’en primer.
 
Ell, a escola, hi va anar ben poc, i mai va sortir de Menorca… Sí, mentida, una vegada, per anar a Son Dureta, i la feinada que vam tenir per fer-li entendre que aquella ambulància no tenia ales i que, per tant, no es tractava de l’avioneta que l’havia de traslladar fins a Mallorca. Idò açò, que mai va sortir de Menorca. I potser aquest fet atorgava a aquella fantàstica ment les dolces limitacions carregades del saber d’un temps passat que tant ens feia riure. Amb ell.
 
L’avi en Jaume va viure una guerra. I evidentment et deia allò de “si haguéssiu viscut una guerra…”. T’ho deia en plural, perquè allò que et deia a tu bé valia també per a la resta de nets, encara que no hi fossin davant. Pagès, hagués volgut que els petits que venien haguessin conreat la terra: només açò tenia futur. I encara tindrà raó.
 
Amant del futbol com era, el trobaves moltes vegades assegut a la taula, amb el comandament a distància a la mà, – Tecnologia punta. – i a la pregunta “qui juga, l’avi?” et contestava que no ho sabia, que ni idea dels equips, però que darrerament hi havia molts negres jugant a futbol. Clar: Copa Mundial de Futbol de 1994, EEUU, grup B, tercer partit, Brasil-Camerun, 3-0. “I com no hi ha d’haver negres, l’avi, si són camerunesos?” – Li dius. – “Jo no sé d’on són.” – Contesta. – “Però abans, de negres, no n’hi havia tants”. I es queda tan ample.
 
A l’avi en Jaume no l’enredaves. Llegir, escriure i aquestes coses, no eren ‘lo’ seu, i el castellà li costava… Ara, la sumada la tenia clara, que per açò venia al mercat patates, pebres i demés, que carregava a la seva bicicleta que fins els 80 anys va emprar, i que la cosina es va encarregar de reciclar i fer-la rodar per Barcelona en la seva època d’estudiant.
 
En els darrers anys de la seva vida, la sordesa, que bé utilitzava al seu favor quan li demanaves cent duros, el va aïllar un poc, i per açò no era estrany veure’l jugar al solitari de cartes, i fer-se les trampes (a ell mateix, s’entén) que mai hagués acceptat que cap altre li fes. Aquesta, amb aquesta, aquesta altra, amb aquella d’allà i au, solitari aclarit. Sempre guanyava.
 
Si sempre aclaria els solitaris, era perquè l’home valia. I perquè era d’idees fixes: les coses a la seva hora, que per açò mai va baratar l’hora del rellotge, no fos que qualcú s’emboliqués amb els canvis horaris i no li donessin de sopar. El sopar. Sagrat. Si hi havia gana, encara que fossin les set, ja trobava que devien ésser les vuit, o més tard. I llavors tothom a córrer, que l’amo tenia fam. I és que l’avi era un senyor, i les coses havien de fer-se a la seva manera.
 
Que l’avi era un senyor ho demostra el fet que, nascut, com he dit, l’any 1910, el suc de taronja se’l bevia colat. Un senyor, era ell. I s’encarregava de fer-ho saber a tothom convidant la família a dinar el dia de Sant Jaume en el que era un espectacle familiar de primer ordre. Després guardava la cartera fins Nadal, moment en que veia la llum de nou per donar compliment a qualque ‘aguinaldo’. I  prou, no us penseu, que costava Déu i ajut treure-li cinc-centes pessetes per anar al cinema.
 
Traça pels al·lots, no es podria dir que en tingués massa, tot i que era pare de tres fills. De fet, allò que millor sabia fer amb ells quan alguna nora li deixava un net, era dormir-los, per exemple, amb codolades com aquesta: Codolada de la bruixa torta. – Les hipòtesis familiars al respecte es situen al voltant de la teoria que açò ho feia perquè no emprenyéssim gaire, però els estudis realitzats encara no ho avalen amb certesa. – I, segons tinc entès, l’única imatge de l’avi donant de sopar a un net l’ha protagonitzada un servidor, per servir-los a vostès.
 
Per desgràcia, som el penúltim net de la saga, només superat en joventut pel meu germà petit, que, casualment, em va robar el títol de “petit dels nets”, i açò ha fet que no hagi gaudit de l’avi en Jaume tant com altres cosins. Però, tot i així, em descobreixo amb certa assiduïtat ovacionant-me amb un “ah, Jaume!” davant de qualque actitud pròpia d’ell. Ho fa tota la família, anys després de la seva mort, i açò només pot significar que l’avi va deixar marca. I és que tant ell com jo som Jaume, i vam néixer el mateix dia, i l’avi és l’avi.

Encara avui, si fa bon temps i passes pel carrer de l’avia, esperes veure sobresortir del portal les cames de l’avi, assegut a la seva cadira, veient passar la facècia.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s