I seguirem pedalejant

És curiós com, a vegades, el fet més insignificant fa que et surtis de les teves caselles i comencis a desitjar gastroenteritis, sífilis, tètanus, legionel·losi, febre tifoide i altres malalties infecciones de transmissió sexual —o no, la qüestió és infectar— o, fins i tot, altres esdevenirs que aquí no enumeraré per evitar que em tractin del que no som. Després de tot et calmes, sí, i prens consciència de les barbaritats que s’estan passant pel teu cap i et quedes només amb la gastroenteritis i sífilis, que tenen una cura més o menys senzilla i no deixen seqüeles greus. Però el mal ja està fet.

Ahir aquest fet insignificant es va produir quan anava cap al casal on faig un voluntariat amb al·lots amb risc d’exclusió social, i que tot i tenir 8 anys són més persona que molts dels individus de la plana major d’aquest país (veure les recents declaracions de la CEOE sobre els permisos per a defuncions de familiars), i vaig trobar que la meva bicicleta havia estat víctima de les coces d’algun imbècil rematat. Tan imbècil i tan rematat que no va tenir ni la dignitat d’endur-se-la sencera per gaudir-la o regalar-la a algú.
 
Però, el més estrany, i per açò som aquí ara, és que l’arsenal de malalties infeccioses que corrien una darrera de l’altra pel meu cap entre insults i blasfèmies no anaven destinades al malnascut que va decidir amargar-me la tarda a coces contra una bicicleta, sinó que anaven destinades a altres fills de puta de vestit i corbata d’aquest país. Sí, us ho explicaré:
 
Passa que la bicicleta, que em va cedir el meu germà i que té quasi 20 anys, una vegada reciclada i arreglada l’utilitzava la meva senyora, catalaníssima senyora, llicenciada, amb màster, idiomes i lluitadora com ningú que cobra 400€ i que la necessitava per anar a fer feina perquè no arriba a pagar el metro. I és que el problema no és que et rebentin la bicicleta —cosa que et pots esperar en una ciutat com Barcelona—; el problema, senyors, és que un fet com aquest se’t fa una muntanya i no hauria de ser així. El disgust ve quan t’adones que el problema no és que hagis de comprar una bicicleta nova, sinó que algú necessita aquesta bicicleta perquè la situació no li permet un altre tipus de transport. I que la situació ve imposada per una panda de desgraciats sense escrúpols i vividors que han acabat amb la nostra generació (veure “Dolça crisi dels trenta”). El disgust ve quan t’adones que et boicotegen fins i tot els esforços.
 
Però tranquils, com diem a Menorca, “toca seguir pedalejant”, paraules que avui ens venen molt bé. I seguirem pedalejant, amb o sense bicicleta.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s