Una de classes

Aquests darrers dies tenc una imatge al cap, entre graciosa i trista… No, graciosa, divertidíssima. I vull intentar plasmar-la aquí amb quatre paraules.

 

Tot comença fa uns mesos quan, gràcies a una amiga, inicio un voluntariat amb al·lots amb risc d’exclusió social en un casal d’infància del Poble Sec de Barcelona que, divendres passat, va arribar al seu fi (de curs). Com a premi pel bon comportament dels al·lots —que és mentida podrida, perquè es porten fatal i tot i així els adoro—, en el darrer dia de curs se’ls concedeix el desig d’anar a la piscina a passar el dia. Quin dia!

Quan arriba el moment s’ha d’organitzar tot: contar els al·lots —7 vegades, perquè es mouen—, 25 al·lots, contar les targetes de metro que proporciona l’entitat, revisar els justificants dels tutors legals, tornar a contar els al·lots, 25, revisar que portin banyador, tovallola, crema, dinar… I partir. Una vegada ets al metro els has de posar en “fila india” —o el que sigui que aquella aglomeració de personetes és—, contar-los, 25, fer-los passar d’un en un intentant que no se’t coli cap (a ca seva han après a colar-se per supervivència) i, un cop a l’altra banda de les màquines validadores de tiquets, tornar-los a contar, 24. 24! Merda, 24! Alarma! Em falta un! Espera, no, és en D., que s’estava cordant una sabata i no es veia. Són 25.

 

La de perills que té aquest innocent escenari del transport públic, amics! Andanes, distraccions, amuntegaments de gent, transbordaments, gent amb corbata… I conta que contaràs, 25 al·lots, arriba l’escena que volia descriure-us:

 

Andana de Fabra i Puig, línia vermella del metro de Barcelona. Tu portes una merda de filera d’al·lots, massa informe multicolor de petits individus, un negre, l’altre marró, un sense sabates —que se les ha tret perquè li fan mal—, un de blanc, però que va brut, un amb els pantalons de xandall del seu germà gran i que arrossega degut a la inapropiada talla, bosses i cridòria i, ATENCIÓ, rac, rac, rac, rac, rac, avançament a la nostra estampa de la Wehrmacht del casal d’estiu de La Salle Rocafort de Barcelona: uniformats, tots amb el seu polo de microfibres transpirables color de rosa marca Nik***, amb l’insígnia de la seva corporació i a conjunt amb els uniformes dels monitors que els dirigeixen, pentinats amb les seves clenxes a l’esquerra, olor a colònia, ordenats per alçada i amb pas ferm i rítmic cap al seu destí, —Polònia, qui sap—… I arriben les mirades entre els nostres al·lots, que s’adonen de la seva condició. Mirades entre els educadors del casal d’infància en veure l’escena. I el moment en què et sents orgullós d’uns al·lots que, tot i la seva posició, t’han donat l’alegria sincera d’aquell que només té per donar-te el seu amor.

 

Passa el mal tràngol, els contes, 25, i segueixes.