Cavalls, pomades i enyorances

Aquest article ha estat publicat originalment a la revista de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, editada pel Diari Menorca el setembre de 2013.
Foto: Jordi Ferrando Lavila

Foto: Jordi Ferrando Lavila

Setembre, per jo, i des que vaig partir de Menorca ja fa uns anys, té al manco dues coses: el final de la meva estada estiuenca a l’illa pàtria i les festes de la Mare de Déu de Gràcia. Joia i aflicció.

A mida que els dies d’agost s’acaben, un “no-sé-què” s’instal·la al pit. Arriba setembre, amb tot el que açò implica. El sentiment de què us parlo és quelcom difícil de descriure, entre altres coses perquè és una mescla d’emocions, algunes presents i altres només fantasmes del passat; il·lusions, esperances i inquietuds. Hi intervenen records, propers i llunyans, el dolor de deixar la terra que estimes, la gent que aprecies, els llocs que veneres, les activitats que et plauen… I tot regat amb la il·lusió de començar un nou curs —hom encara funciona amb calendari escolar, i més des de la meva reaparició per la universitat— i l’alegria de l’arribada de les festes de la Mare de Déu de Gràcia, unes festes patronals que fan embogir la ciutat de Maó i deixen estupefactes aquells visitants que per recomanació o per fortuna tenen el plaer de poder-les gaudir.

Com vos anava dient, les festes de Gràcia són, d’un costat, l’atenuant a l’aflicció que provoca haver de deixar la terra, els amics i la família, però, per altra banda, el potenciador dels sentiments que seran transformats en dol una vegada digerits els litres de pomada, —que no gin amb llimonada, que som a llevant—­,­ les formatjades, rubiols, pastissets i la coca amb xocolati que berenes durant 3 dies seguits per fer coixí, no sigui que els cavalls, el gin, la llimona o les hores sense dormir no trobin res en arribar al ventrell.

Com ja he fet notar en diferents ocasions, i sobretot en l’article “Dels menorquins (visió d’un illenc en llibertat)”, els menorquins som diferents, i ho som fins i tot en la manera de sentir i estimar les nostres festes patronals. Els maonesos no en són cap excepció, i s’entreguen a un dels seus tresors, les festes de la Mare de Déu de Gràcia, en cos i ànima, per gaudir-ne fins al darrer detall, la darrera pomada, el darrer pasdoble, el darrer capgròs, la darrera havanera, la darrera volta, la darrera interpretació de la banda de música, la darrera canya verda, el darrer cavall… El darrer toc de fabiol. I és en aquest sentiment voluntàriament descontrolat dels maonesos i visitants illencs on aquells que frueixen per primera vegada de les festes de Gràcia hi troben la quimera.

Els efectes de les festes de Gràcia en el cos maonès acostumen a presentar més o manco el mateix patró en funció de l’exposició a l’esdeveniment i de l’edat… Rectifico; en funció de l’exposició a l’esdeveniment, l’edat i en funció de la quantitat d’alcohol ingerida. Es comença per una lleugera excitació en els dies previs a la festa que es fa més evident amb l’arribada del pregó de festes —que acostuma a ésser dia 6 de setembre, sempre i quan cap equip de govern despistat no barati el dia del popularíssim acte—, on l’actor principal, “pregoner” pels amics, sigui qui sigui, sap perfectament què ha de dir. Sap que farà feliç al públic que s’estreny al Pla de la Parròquia, àlies plaça Constitució i popularment coneguda com plaça de l’Ajuntament, amb comentaris evidents sobre la idiosincràsia maonesa i menorquina. El maonès i menorquí vol saber que tot segueix al seu lloc, inamovible, que per açò tenim una rosa dels vents. Res de novetats, fora innovacions, a cantar l’Es Mahón, en castellà, senyors, i a fer la primera pomada al bar Pigalle, per exemple —minut de publicitat—, per entonar un parell d’havaneres i fer córrer el porró.

El següent estadi de la malaltia que ens ocupa arriba en sol demà al dematí, “dissabte de la festa”, 7 de setembre pels forasters, quan descobreixes que els pastissets i formatjades que hi ha a la cuina de casa no són fruit d’una il·lusió òptica provocada per la reflexió total de la llum al travessar capes d’aire de diferent densitat i temperatura (veure definició de miratge). “Bon dia” —et diu mon pare— i et brinda una pomada que fa gust a besada d’adolescència i et relaxa els músculs de les cames fins que qualcú t’aboca una escudella de xocolati amb un tros de coca bamba.

[I les cares de perplexitat dels convidats que, any rere any (i sobretot des que aparegué per casa la meva catalaníssima senyora), acostumen a allotjar-se a la nostra residència per aquestes dates, quan les pomades arriben a les seves mans i ventrells en dejuni.]

Fas una besada a galta i galta a ta mare, que per alguna cosa és ta mare, et va dur al món i t’ha abocat una escudella de xocolati, i segueixes el protocol: repetir amb la pomada.

Cap a migdia et reuneixes a la plaça Bastió amb amics, coneguts i algun fill de puta que, com que són festes, saludes amb un somriure. Allà, a manera d’entrenament per a les hores que seguiran, repeteixes l’operació una i altra vegada fins que et surt a la perfecció: “perdó… Perdoni, em deixa passar? Gràcies. Perdó? Tsé, tsé, tsé… Sense empentes. Gràcies… Aquí, Eh, eh, aquí! Una altra pomada, per favor. Moltes gràcies.” I així fins que, tard, decideixes que aniràs a dinar i faràs una becada fins que a ton germà li doni per vestir-se i armar l’esvalot propi d’aquell que espera que li duguin un cavall per partir a fer el replec de la colcada: un “follón”.

Tal nerviada tan fotut al cos amb l’armilla, el corbatí, la camisa, els esperons —que si d’estrella, que si de pastisset, que si de crespell—, les polaines, la levita i la mare que els va parir a tots, que decideixes abandonar la migdiada i t’aboques encara que sigui a la tassa del cafè una altra pomada (per si aquell mal cos és síndrome d’abstinència). Enguany, per si el desastre fos poc, a mon pare li ha donat també per sortir a la colcada, així que voldria aprofitar aquestes lletres per demanar asil polític en alguna casa per passar les festes.

Quan ha passat tot i els membres de la família que participen activa i protocol·làriament de la festa han sortit per la porta amb els seus cavalls tens tanta calor que només se’t passa pel cap sortir al carrer —on encara fa més calor— per seguir el replec dels cavalls fins a l’ermita de Gràcia (que per un dia barata la tranquil·litat dels morts del cementiri per la cridòria dels vius) i, d’alguna manera, fer temps veient la facècia pels carrers de la ciutat fins que arribi un dels moments clau de la jornada: el Jaleo.

El Jaleo no es pot descriure amb paraules, al manco des de la mediocritat de les meves paraules. Perquè el Jaleo és la música, els cavalls, els amics, la pomada, la família, els sentiments de pertinença, l’enyorança, la malenconia i el descontrol dels cossos en una justa i perfecta combinació. Però sobretot la música: aquelles notes que es repeteixen una i una altra vegada mentre cavalls i multitud corren d’un costat a l’altra del Pla de la Parròquia. Els primers esperonats pel cavaller i els segons esperonats per l’alcohol, en una dansa rítmica i repetitiva que relaxa l’esperit. El Jaleo acaba després de 3 voltes dels més de 100 cavalls i cavallers que acostumen a participar en la colcada de les festes de Gràcia, deixant orfe al personal que es congrega a la plaça de l’Ajuntament i rodalies, i que només troba consol en la revetlla que segueix i el pensament que, l’endemà, la festa continua.

I l’endemà és un drama. I quan dic un drama, vull dir un drama. L’endemà és 8 de setembre, encara no és migdia, “diumenge de la festa”, dia de la Mare de Déu de Gràcia, i de gràcia, el mal de cap que tens, no en té gens. Aigua, més aigua, ibuprofè, una mica més d’aigua, escudella de xocolati, coca bamba i una pomada (petita, de moment). I parteix que partiràs et dirigeixes de nou a la plaça Constitució —no us oblideu de recollir els amics que us esperen a la plaça Colón— a veure si et dóna temps de veure l’inici del Jaleo (tornem-hi). I entra a plaça el teu germà (petit) a cavall; que si et despistes amb la música, les pomades i l’emoció, et fa vessar una llàgrima d’orgull. Un Jaleo que, ara sí, per a desconsol dels maonesos i visitants, acabarà amb l’entrega de les canyes verdes i la cullera de plata a cada un dels cavallers, el “Volem Vi” (càntic i llançament de botes de vi per part de les autoritats —patètic—, i d’una bel·licositat difícil de descriure) i quelcom que s’ha popularitzat en els darrers anys amb el nom de “Samba”, terme que personalment no comparteixo i que serveix per descriure una traca musical final de la banda de música municipal (o banda de música convidada, com sol ésser la banda des Migjorn Gran): un embogiment popular digne de veure i compartir.

Passats el Jaleo, les Canyes, el Volem Vi i la Samba són més de les 17.00h. Gana. Puges a casa a dinar entre vapors d’alcohol, i allà trobes la família i amics entre anècdotes de la jornada a crits i viandes menorquines rescalfades que et tornen la vida després de l’esforç. Et dutxes i t’estires una estona, perquè a les Corregudes (carreres de cavalls al Cos de Gràcia), amb tot, fa anys que no hi arribes.

A partir d’aquí a la  festa li queda poc. Els carrers han estat desproveïts de l’arena que serveix als cavalls per a no llenegar i dels milers de gots de plàstic del terra —poc sostenible, autoritats; a pobles de Catalunya es posen a la venda al preu d’un euro gots retornables—, però encara hi ha moral per gaudir dels mercats ambulants que acostumen a ésser convidats i de la darrera revetlla. Ara, però, tot regat amb cervesa.

La “segona festa”, 9 de setembre, serveix per a recuperar-se. Serveix per a recapacitar i és el moment en què apareixen tots aquells sentiments d’aflicció de què parlàvem al començament. No és l’equinocci de tardor, però, a la pràctica, és la fi de l’estiu. I estic segur que tots el maonesos i maoneses tenim el mateix sentiment. Els focs de baixamà: aquest port de Maó que, com ja fou, per un dia, preciós, és protagonista entre llums, músiques i sorolls. La darrera pomada (petita) i les paraules… “Bones festes”.

Advertisements

4 comments

  1. Enhorabona per aquest escrit! Em sembla totalment genial i acertadissim. Com a caixera que som, ho he sentit molt endins, has descrit tot i cada uns dels moments perfectament. Senzillament, m'ha encantat!!!

    L'enhorabona una altra vegada.
    Visca Maó i la Mare de Déu de Gràcia!

  2. Moltes gràcies per les bones paraules. Et desitjo que gaudeixis (fent-nos gaudir, com a caixera que ets), un any més, d'aquestes festes nostres 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s