Història d’una tele

Som aquí avui per a defensar quelcom que ha rebut algunes crítiques en els darrers mesos. He vingut avui a parlar de qualcú que m’ha acompanyat en els darrers anys; durant els darrers 19 anys de la meva vida, per a ésser més exactes (aquella part de la vida d’una persona de poc més de 30 anys en que un es forma tal i com és). He vingut avui a retre homenatge a allò que molts de vosaltres vareu llançar al fems en plena vida útil en un intent d’agafar-vos bojament a la modernitat, estúpida i consumista modernitat: la meva televisió de tub de 14 polzades que els meus pares me van regalar en el que jo anomenaria la meva “protoadolescència” i que va esdevenir, en un moment clau, símbol de llibertat —encara que fos entre les quatre parets de la meva habitació—.

La meva televisió de tub de 14 polzades, més fonda que ampla, tele d’ara en endavant, va arribar en un moment de conflicte sociogeneracional i familiar propi de les llars amb fills en edat adolescent. Venia amb 5 botons (inclòs el d’encesa i apagada), comandament a distància, entrada per a euroconnector, una pantalla que era una al·legoria de la curvatura terrestre i una antena extensible metàl·lica sense utilitat aparent  —i que anys més tard va escaure imprescindible, després us conto—. Res sabia ella de TDTs o USBs, i mai s’hagués pogut imaginar que seria víctima dels més de 60 canals de televisió i 40 de ràdio de que disposem actualment. No xerrem ja d’imaginar-se que les seves successores acabarien connectades a Internet i a programacions “a la carta” que deixarien en evidència la televisió tradicional.

La tele va fer-me companyia a l’habitació de la residència familiar fins als 19 anys, moment en que la fortuna (i els resultats de la Selectivitat) em portava entre llàgrimes i somriures cap a la gran ciutat (Comtal). Allà, en el que va ésser la meva mili personal —el meu primer pis d’estudiants—, vaig passar uns mesos sense televisió fins que mon pare va enviar-me en un paquet (gros) la tele i el meu teclat: el retrobament. La tele es va convertir en l’aparell (l’únic de la casa) informatiu i associatiu de la comunitat estudiantil resident en una època en que s’estudiava accedint a Internet des de les biblioteques de les facultats. I aquí es va desvetllar la verdadera utilitat de l’antena extensible de què us xerrava abans; el motiu: la manca d’instal·lacions comunitàries que el “Puto-Valentín” (arrendador) havia disposat per a nosaltres (arrendataris) a l’habitatge on (sobre) vivíem. Va ésser absolutament imprescindible que un servidor i companys de pis emboliquéssim amb paper d’alumini aquest complement de la tele per a una millor recepció de la senyar “ambiental”. Perdoneu el poc tecnicisme de la terminologia utilitzada, però hom és de lletres.

Heu d’entendre, idò, que a la tele se li agafés afecte. Aquell símbol de llibertat adolescent s’havia convertit en símbol de llibertinatge juvenil.

Els anys i pisos d’estudiants que van seguir relegaren la tele a una posició secundària, sobretot degut al major número de polzades i millors prestacions de les televisions que allà s’hi trobaren; i durant anys restà arraconada en algun lloc de l’habitació com a simple complement a migdiades i/o llargues i interminables —és mentida— hores d’estudi.

Però l’any 2007, i coincidint amb el tretzè aniversari de l’arribada de la tele a la meva vida, les condicions i mides del pis on em traslladava (34m2 sobre plànol) oferien un nou moment de glòria a l’aparell de recepció de sons i d’imatges en moviment a distància de què parlem. Va ésser aquí on la tele gaudí d’un últim brot de protagonisme en les nits gèlides d’hivern i insuportablement càlides d’estiu —és el que tenen els pisos més elevats dels blocs del Raval barceloní—, sempre amb la seva antena i estructures de paper d’alumini adossades com principal element decoratiu de les estances ocupades per l’aparell (entengui’s açò com indicador de la novament manca d’instal·lació per a la recepció de senyals de teledifusió).

L’any 2011 sentencià de mort la tele en un sentit estrictament funcional. El fet més rellevant en aquesta nova etapa va ésser l’enviament per part dels meus progenitors d’una televisió per ells retirable que, si bé tenia les mateixes prestacions tecnològiques, edat i curvatura que la protagonista d’aquesta història, augmentava en 5 polzades la imatge d’aquesta fins a un total de 19. Aquest fet i una millora en les dimensions residencials han deixat en un armari la tele juntament amb la seva antena —és important matisar que les estructures de paper d’alumini han estat prèviament desmantellades per a garantir una bona conservació de l’aparell i elements que l’acompanyen— fins a l’actualitat, sense que aquesta situació (temporal) signifiqui de cap manera la seva jubilació.

Siguin aquestes paraules un reconeixement a les feines d’informació, entreteniment, companyia, consol i desconsol fetes durant anys per la tele. Siguin també aquestes paraules una crítica a l’estúpida, insostenible, desagraïda, inacceptable i il·lògica societat de consum. Siguin aquestes paraules un “que no em compro una televisió nova, collons!”.

Anuncis

2 comments

  1. jajaja! molt bo! m'has fet passar molt bona estona, i recordar bons moments….jo encara entinc una d'aquestes a casa, i tothom que ve tambe em demana que quan ens cambiem de tele, o “ja es hora de renovar tele”, aixi que com tu pensem….que no collons, que no volem una tele nova!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s