ALFÖLDY, Géza. II. La sociedad romana desde el comienzo de la expansión hasta la Segunda Guerra Púnica. A Nueva historia social de Roma. (J. M. Abascal, trans.). Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2012, p. 47-69.

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

license

1. Géza Alföldy (Budapest 7 de juny de 1935 – Atenes 6 de noviembre de 2011)

Géza Alföldy, nascut a Hongria l’any 1935, és sense cap dubte un dels historiados més importants en el camp de la història de la Roma antiga de la segona meitat del segle XX. Assistent inicialment a l’Institut d’Història Antiga de la Universitat de Budapest, va desenvolupar la major part de la seva carrera científica a Alemanya, on hi va emigrar l’any 1965 per treballar en el Rheinisches Landesmuseum de Bonn i posteriorment exercir la docència a la Universitat de la mateixa ciutat. Abans d’arribar a la Universitat de Heidelberg, on va ser catedràtic entre els anys 1975 i 2002 i on va ser nomenat professor emèrit (2002), va passar per la Universitat de Bochum, i la seva relació amb universitats i institucions dedicades a la història i l’arqueologia a Catalunya l’han portat a rebre una gran quantitat de distincions i premis al nostre país.

Pel que fa a la seva obra, amb gairebé sis-centes publicacions (Olivé, 2011), hem de destacar els volums del Corpus inscriptionum Latinarum (CIL) corresponents a Tàrraco, l’impuls del CIL de la seva Hongria natal i la última edició de la Römische Sozialgeschichte, obra a la que pertany el capítol de la ressenya que ens ocupa. Les seves principals línies d’investigació han estat la història i la epigrafia de l’Imperi romà, la història de l’exèrcit romà, les províncies romanes, la historiografia del principat i l’Antiguitat Tardana (Abascal, 2012). Des de la història militar i la prosopografia, Alföldy treballarà en el món de la història social, on s’emmarca la seva Nueva Historia Social de Roma. Aquest enfocament, basat en testimonis i dades directes de les quals extreia les seves conseqüències teòriques, contribuí a renovar la història social de Roma, deixant de banda models teòrics que poguessin deformar els resultats de les seves recerques (Olivé, 2011), avui fonamentals per entendre el món romà (Macias i Muñoz, 2013). L’epigrafia en general i la del període augusteu en concret són una de les seves especialitats, i en aquest camp hem de destacar la seva famosa reconstrucció de la inscripció del temple de Mars Vltor de Roma (Roma 1992), o l’edició de la monumental pars octava del CIL VI corresponent a les Inscripcions Vrbis Romae Latinae (Berlín 2000).

Amb tot, nou vegades doctor honoris causa, amb premis com el Premi Leibniz de la Deutsche Forschungsgemeinschaft (1986), la Verdienstkreutz de primera classe alemanya (2002), la medalla de la Universitat de Heidelberg (2006) o la gran quantitat de distincions i condecoracions rebudes a Catalunya —doctorat honoris causa per la Universiat Autònoma de Barcelona (1988), medalla d’argent de la Universitat de Barcelona (1988), membre de la Secció Historicoarqueològica de l’institut d’Estudis Catalans (1996), Premi Internacional Catalonia (1997), doctorat honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (2009), la condició de soci d’honor de la Reial Societat Arqueològica Clàssica, membre del consell científic de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i la Creu de Sant Jordi concedida l’any 2001— són la prova que demostra l’alçada científica de Géza Alföldy.

2. Les transformacions socials a Roma entre els segles V i IIIaC

“II. La sociedad romana desde el comienzo de la expansión hasta la Segunda Guerra Púnica” és el segon capítol de la gran obra de Géza Alföldy, Nueva Historia Social de Roma, publicat per primera vegada l’any 1975 com Historia Social de Roma i que, poc abans de la seva mort (2011), l’autor va revisar i ampliar per donar llum al 2012 a l’obra que tenim entre mans.

En aquest capítol, Alföldy ens deixa sobre la taula els principals canvis i transformacions que la societat romana va experimentar des dels inicis de la seva expansió per la Península Itàlica fins a la culminació d’un procés després de la 2a Guerra Púnica (218-201aC), i que assentarà les bases per a la consolidació de l’organització social de la República romana en el seu moment més àlgid. Trobem el capítol dividit en dos subapartats; un primer dedicat als segles V i IVaC, on l’autor ens proporciona els principals fets que ens han d’ajudar a entendre les transformacions de la societat de Roma en el seu procés de substitució de l’ordre social arcaic —aquell sorgit a partir de l’abolició de la monarquia—; i un segon subapartat on Alföldy ens ofereix les eines per comprendre l’organització social romana en el segle IIIaC, tot relacionant-ho amb els principals fets i processos històrics que expliquen aquestes transformacions.

3.1. La disolució de l’ordre social arcaic

Pel que fa a les transformacions socials experimentades per la societat romana després de l’abolició de la monarquia, en què Roma és encara una ciutat-estat arcaica, Alföldy ens presenta un element principal: la dialèctica existent entre els diferents estaments socials, a saber, el patriciat i la plebs, els dos principals grups en què podem dividir la societat romana en funció de les seves funcions, privilegis i propietats.

Per Alföldy, aquest “enfrontament” entre classes socials no és sinó conseqüència de l’inici de l’expansió de Roma en el territori de la Península Itàlica. Aquest pas a la ofensiva que experimenta Roma en segle VaC contribuirà a millorar la situació de la plebs, apartada fins el moment de les institucions, i que reclamarà a partir d’ara una major participació en les decisions polítiques que afecten Roma. En un procés que podem assimilar en alguns aspectes a la revolució hoplítica viscuda a la Grècia arcaica, a partir del 400aC Roma experimentarà un augment de les tensions entre l’aristocràcia patrícia i la plebs, en part per l’increment de la població i el descontentament de les classes més desfavorides, però, sobretot, com a Grècia, per la participació de plebeus (enriquits) en les victòries romanes durant els inicis de l’expansió, i que aquests entendran com a pretext per a reclamar un paper més rellevant en l’influx polític.

L’autor ens presenta en tot moment i d’una manera més que entenedora els fets històrics que ens han d’explicar els canvis socials viscuts per la societat romana. En un intent de relacionar els esdeveniments i factors d’interès relacionats amb aquestes transformacions, Alföldy deixa constància no només de les causes de les tensions existents entre els diferents estaments romans, sinó que posa sobre la taula també les seves conseqüències. D’aquesta manera, l’hongarès farà un passeig pel desenvolupament legislatiu de la República, fent menció de les principals lleis que, bé causa, bé conseqüència, hem de relacionar sí o sí amb el model canviant d’organització de Roma durant els segles V i IVaC. És el cas de les lleis Licinias-Sextias de l’any 367aC, que milloraren no només la situació econòmica dels plebeus, sinó que equipararen l’accés a la política entre plebs i patriciat, permetent l’arribada dels dirigents de la plebs a les institucions. L’autor, per tant, s’allunya així d’una història merament événementielle per relacionar una gran quantitat de factors, causes i conseqüències de la història social que ens pretén fer entendre.

Més enllà de les qüestions jurídiques, amb les que Géza Alföldy s’hi entretén esplèndidament, trobarem altres factors que ens hauran d’ajudar a entendre el moment que viu Roma. La guerra com a mitjà d’accés a la política per part dels plebeus o els progressius passos que la plebs farà en el seu camí cap a la equiparació política amb els patricis seran ben descrits per l’autor. L’augment del poder de l’Assemblea Popular en detriment del poder del Senat, l’accés a les altes magistratures per part dels dirigents plebeus o les lleis —lex Hortensia (287aC) et al.— que portaran els profunds canvis socials de la roma d’aquests segles seran perfectament exposats per Alföldy en el seu discurs social de la història de Roma.

Però si una cosa hem de destacar del discurs social d’Alföldy és que no es queda en cap moment en la simplicitat dels fets, i és capaç de fer-nos veure les contradiccions dels processos que ens explica, obligant-nos a anar més enllà en les nostres interpretacions. L’autor serà capaç, per exemple, de fer-nos veure que les transformacions viscudes per la societat romana en els segles V i IVac han de ser també tractades en clau social; així, ens farà entendre que els canvis provocats per l’expansió de Roma, més enllà de l’equiparació entre dos estaments diferenciats, són també la causa d’un nou model on la mescla de patricis i plebeus en les capes dirigents de Roma portarà una nova aristocràcia que en cap moment eliminarà les diferències socials entre els ciutadans (o no) del nou Estat naixent.

En aquesta primera part del capítol de Nueva història social de Roma que ens ocupa, Alföldy també farà un pas més en la seva explicació social de la República en oferir-nos la relació de Roma amb els nous territoris conquerits. D’aquesta forma, l’autor posarà de manifest els principals processos que ens han d’ajudar a entendre la manera en què Roma porta a terme la seva expansió per la Península Itàlica. A les tensions patres-plebs —que tot i les millores econòmiques, polítiques i socials dels plebeus no desapareixeran—, ara caldrà afegir les tensions entre la Roma en expansió i els grups socials dels territoris annexionats, i l’autor farà un vol perfecte per sobre dels factors que expliquen l’extensió del model romà al nous territoris, però també ens mostrarà com la incorporació de models vigents a les societats conquerides hauran de modificar al mateix temps les estructures socials de Roma capital.

3.2. L’ordre social al segle IIIaC

En una segona part del capítol que ens ocupa, Géza Alföldy ens parlarà de l’acceleració dels processos que hem vist iniciar-se en els segles V i VaC i que tindran lloc en el segle IIIaC en una relació directe amb l’inici de les disputes entre Roma i Carthago. Per a l’autor, els processos iniciats entre les lleis Licinies-Sèxties i la primera guerra púnica tenen com a principals conseqüències una major diferenciació social, un increment de la població organitzada en grups molt heterogenis i la victòria política d’uns líders plebeus que en cap moment van significar una democratització de l’ordre social, sinó la creació d’una nova noblesa amb un domini enfortit.

Al voltant de les dues primeres guerres púniques, Alföldy torna a fer gala de la seva gran capacitat de relacionar fets històrics amb les seves causes i conseqüències socials. En aquesta part del capítol veiem perfectament els objectius que pretén l’autor, que no són altres que donar a conèixer una societat canviant i les seves interrelacions més enllà dels grans esdeveniments històrics. Podem trobar en la bibliografia històrica infinitat de material relatiu als fets de les guerres púniques, és per açò que Alföldy prescindeix d’oferir-nos aquesta informació per a aportar quelcom nou a l’estudi dels segles que ens ocupen: els elements bàsics del model d’organització de Roma des de la horitzontalitat i verticalitat social. No trobarem en el seu discurs una relació tradicional dels successos ocorreguts durant les guerres púniques, sí, en canvi, una magnífica interpretació de com aquests fets ajudaren a les transformacions de la societat romana de l’època i a modificar un model organitzatiu.

D’una banda, durant el segle IIIaC la societat romana experimentarà una acceleració dels processos que ja hem vist fins el moment; la democratització de l’ús de la moneda com a conseqüència de l’enfortiment dels grups que conformen comerciants i artesans ajudarà a establir els criteris de diferenciació social que venien imposant-se des de l’arribada de dirigents de la plebs a la política —sobretot a partir de la 2a Guerra Púnica—; d’altra banda, segons Alföldy, el model d’organització romà presentarà a partir d’ara elements nous fins el moment, com un augment del número de ciutadans lliures, la consolidació de la nova aristocràcia sostinguda en un sistema clientelar entre plebeus rics i plebeus pobres o l’establiment de noves aliances entre camperols amb terres i dirigents polítics que hauran d’ajudar a entendre quelcom que també és nou fins el moment: la unitat (que no uniformitat) de Roma, sobretot davant la necessitat d’aglutinar sota un mateix Estat els diferents grups de la societat per a fer front a les guerres contra Carthago. Amb tot, veurem també la gestació de les tensions que, segles després, explicaran els consecutius períodes de guerres civils que acabaran amb la República.

En l’intent per explicar el model social dominant a Roma, Alföldy aconsegueix no deixar cap fil de la trama solt. La manera en què lliga cada un dels elements amb els factors anteriorment descrits per introduir nou processos socials és digna d’admirar. En aquest capítol de Nueva historia social de Roma entendrem els mecanismes que intervenen en les capes de poder, com aquest poder s’organitza amb l’inclusió al Senat de famílies provinents de tota Itàlia i les noves figures —homus novus— que entren en el joc; però també entendrem les relacions (i barreres) existents entre aquestes classes dominants i les classes populars, a més de conèixer els instruments pels quals la nova aristocràcia romana estableix la seva posició de domini i manté l’exclusivitat en l’accés al poder a través de les assemblees populars.

L’autor de l’obra sabrà explicar perfectament quins són els equilibris socials que hauran de permetre el manteniment del sistema, obligant-nos a una lectura activa en tot moment. Per a aquesta comesa, Alföldy es valdrà, sobretot, de fonts clàssiques que ens expliquen de primera mà els intents de la noblesa romana per mantenir l’status quo en la política de l’Estat, i com aquest Estat s’hauria valgut de la seva pròpia condició per a mantenir la unitat que, al mateix temps, retorna el domini a l’aristocràcia. Però, per altra banda, l’hongarès també utilitzarà en tot moment la bibliografia contemporània que sobre el tema s’ha escrit, fent de la seva obra un magnífic manual més que actualitzat.

La interpretació dels costums i la religió de la societat romana són també vitals per entendre la Roma del segle IIIaC, però Alföldy anirà més enllà i posarà aquests aspectes socials en relació a processos econòmics i polítics vistos fins ara. Així, veurem com l’ús dels déus en la unió de l’Estat, el respecte pel mos miorum en un intent de preservar el prestigi polític de l’aristocràcia o la idea de supremacia econòmica basada en la propietat agrària per part de la noblesa seran factors determinants per entendre el model econòmic de la Roma del segle IIIaC. L’autor, en una voràgine de relacions i mecanismes socials, aconseguirà connectar tots aquests factors, sempre amb les guerres púniques com a context, amb un model econòmic en transformació que veu com comerciants i artesans esdevenen un nou col·lectiu de poder.

Géza Alföldy no es deixarà pel camí cap element social necessari per entendre el model en qüestió. En aquest capítol, l’autor no s’oblidarà de la gran massa agrària que composa el complicat entramat social de Roma, i tampoc deixarà de posar amb relació a les guerres púniques els processos en què lliberts i esclaus de Roma es veren involucrats. La gran influència que els lliberts tingueren en la política de la República no passa desapercebuda, així com tampoc són omesos els efectes de la utilització massiva d’esclaus sobre l’economia, i que hauran de ser l’embrió de grans protestes populars en els segles posteriors.

4. Conclusions

En definitiva, l’obra que tenim entre mans, tant Nueva historia social de Roma en el seu conjunt com el capítol concret que estem analitzant, són, segurament, la culminació de la impressionant carrera científica de Géza Alföldy. En el capítol dedicat a la societat romana des del començament de l’expansió fins la Segona Guerra Púnica, l’autor ens mostra els principals processos que ens ajuden a entendre el model social de la República. Més que una nova obra d’història dels grans esdeveniments, Alföldy ens ofereix la interpretació a fons dels grans fets per entendre des de diferents perspectives la societat romana dels segles V-IIIaC. Si Edward Gibbon feia un pas de gegant en la història cultural amb la seva Història de la decadència i caiguda de l’Imperi romà, el caràcter social de l’obra d’Alföldy, del que l’autor n’és precursor, és també un salt qualitatiu en la interpretació del passat de Roma. En la fantàstica traducció d’Abascal, trobem un llenguatge atractiu a l’hora que rigorós, i serà difícil prescindir d’aquest treball en les investigacions sobre la societat romana en el futur.

Bibliografia

ABASCAL, Juan Manuel. Presentación. Géza Alföldy (Budapest 1935 – Atenas 2011). A Nueva historia social de Roma. (J. M. Abascal, trans.). Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2012, p. 13-16.

ALFÖLDY, Géza. II. La sociedad romana desde el comienzo de la expansión hasta la Segunda Guerra Púnica. A Nueva historia social de Roma. (J. M. Abascal, trans.). Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2012, p. 47-69.

BARCELÓ BATISTE, Pedro. Formación de un imperio universal y crisis interna. A Breve historia de Grecia y Roma. Alianza editorial, 2001, p.229-237.

MAYER, Marc, et al. En record de Géza Alföldy. Sylloge epigraphica Barcinonensis (SEBarc) IX, 2011, p. 11-16.

MORADIELLOS, Enrique. El oficio de historiador. Estudiar, enseñar, investigar. Madrid: Akal, 1999.

SOLÉ MACIAS, Josep Maria; MUÑOZ MELGAR, Andreu. Géza AlFöldy: In omnes provincias exemplum. A Tarraco christiana ciuitas. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, 2013, p 7-8.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s