Menorca i Sant Antoni del porquet

Alfons III d'Aragó

Monument al rei Alfons III d’Aragó, plaça de la Conquesta, Maó. http://imatgesdemenorca-magda.blogspot.com.es/

Estimats, ja tenim aquí a Sant Antoni —Abad, no el de Pàdua, que és al mes de juny i és el que celebren a Lisboa, i mola, però no tant—, així que ja vos podeu afaitar, posar colònia, l’americana dels diumenges i enllustrar les sabates, que el patró dels animals és també patró dels menorquins; bé, Sant Antoni i Sant (gin) Xoriguer. He de dir que, i açò és molt personal, a jo Sant Antoni me cau bé perquè va amb un porquet, va donar tots els seus béns als pobres i es va pirar al desert per portar una vida austera. Què més voleu?

Idò açò, que Sant Antoni és aquí, 17 de gener, i com que sembla que als menorquins mos agrada açò que vinguin de fora a fer turisme, tan si són fenicis com si són romans, vàndals, musulmans, anglesos, francesos o espanyols, aquesta setmana commemorem l’arribada de n’Alfons III —el d’Aragó, no el d’Astúries— a l’illa, el 17 de gener de 1287. N’Alfons, que era lo que avui diuen un “emprenedor”, va venir a veure si podia fotre al carrer tots aquells infidels que hi havia a Menorca, que pel que li havien dit eren molt pillos i duen uns mocadors pel cap que feien feredat i no eren moda, i de passada, va pensar que podria sumar territoris on poder recaptar impostos. Tsé, i li va anar prou bé.

N’Alfons III era un tiu amb un currículum d’aquells amb màsters i postgraus que fan por i un LinkedIn ple de contactes, sobretot perquè havia conquerit anys enrere i per ordre de son pare —en Pere III d’Aragó— les illes de Mallorca i Eivissa al seu conco en Jaume II de Mallorca. És per açò que quan va decidir que aniria a tocar les pilotes a n’Abû ‘Umar —governador almohade de Menorca i acusat de deslleial perquè si no és lleig treure’l de ca seva—, essent n’Alfons ja rei d’Aragó, sabia perfectament on anava, entre altres coses perquè aquella pobra gent ja tributava a la seva corona des de temps de Jaume I, per molt musulmans que fossin.

Amb la maleta facturada a la bodega i una espasa que devia fer sobrepès, el 22 de novembre de 1286, després d’una farra entre guiris pels pubs de Salou, n’Alfons agafà la seva gent —n’hi ha que diuen que 20.000 catalans (et al.) amb cara de mala llet fotuts en 100 naus amb les seves veles, que és per flipar— i va partir cap a Mallorca, on es veu que hi tenia família i hi va passar el Nadal. En acabar els torrons, el rei d’Aragó agafà els tapinets, es col·locà una gorra, que en primer eren de metall, i va posar rumb a Menorca, cap Maó, perquè Ferrovial encara no havia fet el dic de Ciutadella, i allà hi arribà el 5 de gener de 1287. Però, coses que passen quan vas amb els amics en barques diferents, el tiu es va haver d’esperar un fart de dies a l’Illa del Rei de Maó a que arribessin els col·legues que s’havien perdut pel camí —ja me diràs per venir de Mallorca fins a Maó què putes t’has de perdre, però bé—, i no va ésser fins el dia 17 de gener que el rei va posar un peu als vergers de Sant Joan. I aquí teniu la relació entre Sant Antoni del porquet, Menorca i n’Alfons III.

Quan els musulmans van veure tota aquella gernació desembarcant per Sa Colàrsega, vos podeu imaginar que córrer era poc, i van partir tots cap a ponent i es van tancar al castell de Sent Agáyz, que és com aquella gent anomeva a Santa Àgueda. D’allà no es va moure ningú fins el 21 de gener, dia en què els musulmans, des de dalt de tot de la muntanya i veient aquells catalans que feien una por terrible, van treure un tros de tela blanca amb un garrot per demanar la rendició. Però no passeu pena pels moros, perquè n’Alfons III, que era un tiu legal i per açò li deien Alfons III El Franc —o no—, els va dir que si pagaven set dobles d’or i mitja per hom no els prendria tots els seus béns ni els vendria com a esclaus; coses d’aquell temps.

Així va ser que n’Abû ‘Umar, que per a qualque cosa era governador i tenia quatre peces, va agafar els llibres que tenia, dos-cents familiars i amics i a son pare (dins una capsa perquè ja era mort) i en una tèquina que li va donar n’Alfons III se’n va anar cap al nord d’Àfrica acomiadant-se amb el crit de “ahí sus quedáis”, però en àrab. Com que la majoria de musulmans eren molt dolents (o pobres) i no van poder pagar les set dobles d’or i mitja que els demanava n’Alfons III, el flamant rei de Menorca va vendre la majoria dels habitants de l’illa com a esclaus a les costes del que ara serien Marroc, Argèlia, Tunísia i Líbia, i Menorca va quedar pelada de gent —que diu que és molt dolent per l’economia i el turisme— i va haver d’ésser repoblada amb noblesa i bona (i mala) gent catalana.

I així, fiets meus, és com Menorca va passar a formar part de la corona d’Aragó —al manco per uns anys, fins que en Jaume II d’Aragó El Just, justíssim, la cedí embolicada en una capseta de colors i un floquet a n’en Jaume II de Mallorca, per retornar a la corona d’Aragó l’any 1343 després de la batalla de Santa Ponça, que vos explicaré un altre dia—. Menorca, idò, va esdevenir cristiana, que és de llarg molt millor que ser musulmà, i els menorquins van començar a celebrar Sant Antoni del porquet i a resar a Déu en català, que com que ve del llatí, agrada més a Nostro Senyor.

Anuncis

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s