Les Ensenyances de Ptahhotep: missatge polític i continuïtat històrica d’un model moral en el marc de la literatura sapiencial de l’Egipte faraònic

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

license

Aquest treball ha estat redactat a la meva estimada Lisboa, entre el sorollós bar i els tranquils passadissos de la Faculdade de Letras, en el sí d’unes vacances per a commemorar el 10è aniversari de la meva estada universitària a la ciutat. “Lisboa, sempre cheia de graça”.

Relleu Ptahhotep

Relleu de la suposada tomba de Ptahhotep, Saqqara.

Resum 

Les Ensenyances de Ptahhotep són, des de qualsevol punt de vista, un text clau per a la interpretació del model social de l’Imperi Antic de l’Egipte faraònic (2686-2173aC) (Padró, 1996)[1]. No obstant això, les diferents còpies del text que tenim entre mans trobades en diferents períodes de l’Antic Egipte donen al contingut del text una continuïtat que entenem reveladora d’un caràcter ètic i moral dictat des d’un poder centralitzat. El que pretenem amb aquest treball és, d’una banda, analitzar el contingut del text per entendre millor la cosmovisió d’una societat més o menys homogènia en un llarg període de temps; d’altra, relacionar les Ensenyances de Ptahhoptep amb el seu context històric per a analitzar les intencions de l’autor a l’hora de redactar una composició literària com aquesta. 

Paraules clau: Les Ensenyances de Ptahhoptep, Egipte faraònic, Imperi Antic, transformacions, literatura sapiencial, literatura política, poder, ètica i moral, continuïtat.

1. Introducció 

El text que tenim entre mans és segurament una peça imprescindible per a aquells estudiosos que pretenen comprendre la societat de l’Egipte faraònic i les relacions de poder que permeten el funcionament d’un sistema social complicat. Tot i la necessària mania dels historiadors en dividir el nostre passat en petits fragments que facilitin la seva comprensió i estudi, són pocs els fets que marquen verdaderes fractures en una societat, i, des de la perspectiva d’aquest treball, presentarem les Ensenyances de Ptahhotep com un exemple de continuïtat, malgrat les divisions —repetim, necessàries— que el món acadèmic ha fet per a la història de l’Egipte faraònic.

Sense entrar en les influències que textos com aquest hagin pogut tenir en les societats i religions del Pròxim Orient i la Mediterrània (per contacte) —i que no es poden tractar en aquest treball per la seva complexitat—, sembla evident que la troballa de diferents còpies de les Ensenyances de Ptahhotep en períodes cronològics tan allunyats entre sí com l’Imperi Mitjà (2040-1786aC) i l’Imperi Nou (1552-1069aC) ens informa d’una societat més o menys cohesionada al llarg de tota l’era faraònica.

Les Ensenyances de Ptahhotep han arribat a les nostres mans a partir de diferents còpies: tres papirs, una pissarra i cinc òstracon. Les més antigues d’elles —entre les que hi ha el papir Prisse[2], que utilitzarem com a font per a treball— procedeixen de la Dinastia XII (ca. 1950-1750aC)[3], mentre que la resta són de l’Imperi Nou (ca. 1550-1075aC) (Kurth, 2002). El lector haurà notat ja que hem inclòs Les Ensenyances de Ptahhotep en el període de l’Imperi Antic (2686-2173aC) i que, en canvi, el papir Prisse que hem agafat com a font prové, com s’ha dit, de la Dinastia XII, coincident amb l’Imperi Mitjà (2040-1786aC). En aquest sentit hem de recordar, per tant, que cap de les còpies del text que ens han arribat són l’original, i que aquest és un dels apassionants problemes que es troba l’historiador a l’hora d’analitzar els textos de la antiguitat.

Les còpies que tenim de les Ensenyances de Ptahhotep presenten en alguns passatges grans diferències entre sí (Kurth, 2002); quina còpia d’elles és més fidel al text original? Quines modificacions són fruit de la casualitat i quines fruit de la voluntat del copiador? Per a Kurth, això no té cap importància; totes elles ens aporten informació relativa al període en que van ser posades per escrit. D’una banda creiem, per tant, que les diferents còpies de Les Ensenyances —reinterpretades en funció de l’època—, ens permeten entrar millor en l’evolució de la societat egípcia al llarg del temps, però d’altra afirmar que la reiterada còpia no és sinó una evidència de la connexió entre les societats de tot l’Egipte faraònic.

Pel que fa al contingut del text, el que intentarem fer en aquest treball és vincular-lo al seu context històric, buscant explicacions que facin possible conèixer el perquè de la seva redacció original. Prescindirem, en part, d’un anàlisi exhaustiu de l’ètica i moral que es deriva del text, si bé remarcarem aquells aspectes que siguin necessaris per a la comprensió del seu context. En aquest sentit, avancem que la nostra hipòtesi és la d’un text amb un fort contingut polític, potser un preàmbul de la literatura pessimista que trobarem entrat ja el Primer Període Intermedi (2173-2040aC), i que pretén recuperar el poder d’una institució (el faraó) amb un cert descrèdit al final de l’Imperi Antic. 

2. El text en el context històric: l’Imperi Antic 

Prisse_papyrus

Extracte del papir Prisse, Biblioteca Nacional de París.

Com ja s’ha dit, no disposem del text original de Les Ensenyances de Ptahhotep, que estem analitzant a partir del papir Prisse. Tot i així, el contingut del text ens permet segons els autors associar l’original a un període concret de la història de l’Antic Egipte: la dinastia V, cap al final del l’Imperi Antic. És a partir d’aquest fet que pretenen donar sentit al contingut ètic i moral, sí, però sobretot polític, d’un text que potser amaga darrera de la seva aparent utilitat un rerefons ideològic vinculat al poder del faraó.

Si bé encara no està clar el temps exacte en què va viure Ptahhotep, suposat autor de Les Ensenyances[4], en la introducció del text trobem el següent:

(Enseñanza del administrador de la Ciudad, el visir Ptahhotep), bajo la majestat del Rey del Alto y el Bajo Egipto (Asosi)[5], que viva por siempre y hasta el fin de los días[6].

Si prenen com a correcte aquesta informació, hem de incloure Ptahhotep en la Dinastia V (2494-2345aC), de la que Dyedkare-Izezi (Asosi) és el penúltim faraó (Padró, 1996). La Dinastia V ja no ens ha deixat mostres de poder com les que deixaren faraons com Dyoser (d.III), Esnofru, Quefren o Micerí (d.IV) i, si bé el text explicita que el faraó és “Rey del Alto y Bajo Egipto”, i per tant la unitat deixa palesa que el monarca manté encara part del poder que tingueren els grans faraons de la Dinastia IV, la literatura pessimista dels segles posteriors —Primer Període Intermedi i Imperi Mitjà— ens mostra que la Institució ha anat perdent autoritat progressivament[7].

Partint de la idea d’una Institució que veu com perd poder en favor d’un funcionariat i uns sacerdots que si bé estan associats al faraó, guanyen terreny pel que fa als seus privilegis[8], volem entendre Les Ensenyances de Ptahhotep com un text polític més enllà del seu contingut moral. Mentre que la literatura religiosa és essencialment anònima, la literatura sapiencial en la que hem d’emmarcar el nostre text apareix sempre signada (Padró, 1996). Aquesta literatura l’hem de vincular a les “Escoles de Vida”, centres d’ensenyament creats per l’Estat i d’on han de sortir els càrrecs de l’administració. Aquest fet ens fa pensar que, més enllà de l’autonomia que pretén demostrar Ptahhotep en el seu text, no pot sortir d’una “escola estatal” un text que posi en entredit l’autoritat del Rei, del Déu —a qui hem de vincular sempre amb el Rei— o que, en definitiva, no contengui un contingut altament polític.

A través d’un text de caràcter universal i ple de consells aparentment de gran utilitat per a aquells que tenen o pretenen tenir relació amb el món de l’administració, Ptahhotep introdueix també un ordre moral que vol mantenir l’autoritat i unes jerarquies que en última instància reforcen el poder del faraó. No podria respondre això a la necessitat de mantenir un ordre establert davant d’uns esdeveniments que posen en entredit el model vigent? Observem el següent fragment del text:

Si te encuentras en una antesala, […]. Sólo el dios y el Rey deciden quien debe ser recibido, y por ello aquellos que emplean los codos no son atendidos. (Màxima 13)

El Rei apareix sovint associat al Déu i sempre en la cúspide d’una jerarquia que cal mantenir. Aquesta necessitat constant de respectar l’ordre que ens mostren les màximes de Les Ensenyances, apareix constantment lligada a una hipotètica utilitat d’un consell, que s’haurà de seguir si es vol tenir èxit no només en el món relacionat amb l’administració, sinó en la vida en el més ampli sentit, fet que dóna al text aquesta universalitat de què parlàvem:

Si eres un hombre de buena naturaleza, entonces engendrarás un hijo en la gracia del dios […]. (Màxima 12)

Pel que fa als elements que podrien indicar que els temps que es viuen durant el regnat de Dyedkare-Izazi són complexos i que explicarien per tant la necessitat per part de l’Estat de mantenir l’ordre, volem proposar el següent fragment de la introducció del text:

[…] para que cese así la lucha entre los súbditos y te sirvan las dos orillas de Egipto. 

No seria això un preàmbul de les exageracions que veurem posteriorment en textos com Les Lamentacions d’Ipu-Ur? Per altra banda, no és meravellosa la manera en què transmet la cosmovisió del poble egipci —fortament lligada al Nil— quan diu “las dos orillas de Egipto”? 

2.1. Continuïtat ètica i moral al llarg del període faraònic

S’ha parlat de la influència de textos com els de la literatura sapiencial de l’Antic Egipte en les societats occidentals posteriors. La Bíblia, pilar moral essencial de la nostra societat —encara avui, independentment del declivi religiós en tot el món occidental—, no pot ser interpretada sense una mirada al passat oriental, en especial cap les societats mesopotàmiques i egípcies.

De la mateixa manera que aquests textos influenciaren les cultures posteriors fins als nostres dies, ho feren també durant mil·lennis —encara més— sobre la pròpia cultura que els generà. Així és com s’explica la reproducció sistemàtica d’alguns d’aquests textos, qui sap si provinents d’una tradició oral impossible de datar, al llarg de tot el període faraònic. Com s’ha dit, tenim del text de les Ensenyances de Ptahhotep un número important de còpies en diferents suports que pertanyen a diferents èpoques de l’Antic Egipte, des de l’Imperi Mitjà fins a l’Imperi Nou, “reedicions” d’un text amb origen durant l’Imperi Antic. Aquesta aparició de diferents versions de Les Ensenyances al llarg del temps l’hem de vincular a les escoles d’escribes (Padró, 1996), potser com a simple exercici per a l’aprenentatge dels estudiants que hauran d’ocupar càrrecs administratius en un futur. En tot cas, sigui o no un simple exercici “d’escola”, és evident que la còpia d’aquest text concret només pot respondre a la vigència del seu contingut ètic i moral, encara que aquest es vegi modificat en algunes de les seves màximes per a ser adaptat al temps en què és “reeditat”.

Sigui com sigui, volem associar la continuïtat del text a la continuïtat d’uns patrons socials al llarg de tot l’Egipte faraònic, i posar —humilment— en entredit les ruptures que el món acadèmic ha proposat tradicionalment pels períodes entre els grans moments d’apogeu egipcis, i que coneixem com “períodes intermedis”. Així, si bé és indiscutible que les quotes de poder que ostenten la institució del Rei d’una banda, i el funcionariat o els temples d’altra, varien al llarg del temps proporcionant evidències de limitacions en el control de l’Estat en determinats períodes (intermedis), volem entendre la reproducció de textos com les Ensenyances de Ptahhotep com una prova que les societats que es succeeixen en l’Antic Egipte estan fortament lligades entre sí.

Ptahhotep utilitza en tot moment la casuística i particularitat per a transmetre les seves ensenyances, fet que no ens ha d’estranyar, ja que la casuística se’ns presenta com un element clau en la forma oriental de concebre el món (Kurth, 2002). Aquestes particularitats amb què es pretén aconsellar per a la vida de l’alt funcionari però també per a la vida de qualsevol home, només les podríem entendre com a vigents en el cas d’una societat homogènia al llarg del temps. També, com s’ha dit, l’autor del text[9] embolica les seves ensenyances en un marc d’utilitat, sabent que la finalitat concreta del seu aprenentatge facilita la predisposició del lector a incorporar-les a la seva vida amb totes les seves implicacions. Aquesta “utilitat” de Les Ensenyances no tindria cap sentit en un món molt diferent del que van viure les societats de l’Imperi Antic respecte de les societats de l’Imperi Nou; aquest fet ens fa pensar també en els lligams entre sí que presenten les societats que van viure l’Egipte dels faraons.

Ja en la introducció, Ptahhotep pretén deixar palès la finalitat de les ensenyances que presenta:

Aquí comienzan las doctrinas, con contenido perfecto, que pronunció […] el administrador de la ciudad, el visir Ptahhotep, para que convierta a los ignorantes en sabios y para la correcta realización del perfecto discurso, provechosas para aquellos que las observen, nocivas para aquellos que no les presten atención. 

Ptahhotep sap que si vol influir en el seu lector ha d’oferir, més enllà d’un text bell i entenedor, un contingut amb un valor afegit que sigui reclam per ell mateix, i aquest “servei extra” del text és, precisament, la seva utilitat: “para que convierta a los ignorantes en sabios”. A més, Ptahhotep converteix les seves ensenyances pràcticament en un manual per al futur administrador; si bé amb un ordre de les màximes que s’escapa als nostres coneixements, però un compendi on l’interessat podrà buscar en funció de les seves necessitats:

Si estàs en un puesto administrativo y das ordenes a muchas personas […]

Si eres uno de los que se sienta a la mesa de un hombre que es más grande que tu […]

Si eres un hombre en que se confia para ser enviado por un grande a otro grande […]

Si eres una persona de poco mérito, sirve entonces a alguien capaz […]

Si eres hijo y ayudante de un miembro del tribunal […][10]

Sigui com sigui, volem entendre la continua reproducció del text a partir de la seva utilitat, i aquest caràcter utilitari de Les Ensenyances passa per unes normes del món de l’Imperi Antic[11] encara vigents durant els períodes posteriors en què es dugueren a terme les còpies del text. Per tant, entenent les doctrines de Ptahhotep com un exemple de la literatura sapiencial de l’Antic Egipte, podem dir que Les Ensenyances contenen una ètica social, afavoreixen la vida en comú de tots els éssers humans i serveixen al mateix temps a la vida i al Déu que la ha creat (Kurth, 2002); i aquestes màximes universals —algunes de les quals serien subscrites encara avui per la majoria de societats del món—, les hauríem de trobar per força, pràcticament intactes, durant tot l’Egipte faraònic. 

3. Anàlisi del text 

La literatura sapiencial egípcia, com s’ha dit, l’hem de vincular a les escoles d’escribes creades per l’Estat, cercles intel·lectuals prou instruïts com per apreciar la bellesa i interès d’aquest gènere literari que apareix durant l’Imperi Antic egipci, i que seguirà sent preat durant els Imperis Mitjà i Nou (Padró, 1996). Tots els textos de caràcter sapiencial es presenten com transcripcions de discursos orals, i més enllà de la importància de textos com el de Les Ensenyances de Ptahhotep en l’articulació d’una visió del món, la producció, transmissió i recepció de textos escrits hauria de ser un privilegi de pocs. Per tant, podem entendre que la tradició cultural de l’Antic Egipte va ser produïda i transmesa de forma oral (Coletta, 2009).

Un cop entès açò, els textos són a per a l’historiador un tresor que el permetrà entreveure el passat a través els vels translúcids del temps, i aproximar-se a un món del qual tenim una informació limitada que cal interpretar sense vergonya però amb cura. Aquest anàlisi, per a Les Ensenyances de Ptahhotep, l’hem volgut fer des d’una òptica política, tant pel que fa al seu contingut com pel que fa a les formes —estratègies— que l’autor fa servir. No volem, però, desmerèixer la gràcia d’un text que des de qualsevol punt de vista se’ns presenta amb tota la bellesa i atractiu d’un món exòtic alhora que proper:

Si trabajas en el campo con la cosecha y, quiera el dios, crece magníficamenmte bajo tu mano, no te vanaglories de ello ante tu vecino, pues gran veneración y respeto gana aquel que calla en esta situción. […] (Màxima 9)

No seas codicioso en el reparto de la herencia, no reclames nada que no te corresponda […] (Màxima 20)

Quina societat actual no subscriuria la modèstia i la generositat com a virtuts humanes? Una qüestió ben diferent és la supeditació constant de la vida als designis divins —“quiera el dios”—, que troben en pràcticament totes les màximes de Les Ensenyances. Pel que fa a l’exotisme, és on trobem potser els passatges més bells del text, en una al·lusió clara a una vida relacionada amb el Nil, element que regula i estructura l’existència d’una societat lligada irremediablement al riu:

[…] hacerse respetar en la asamblea del pueblo como un cocodrilo. (Màxima 9)

[…] no puede completar la travesía aquel al que los dioses han dejado sin barco. (Màxima 12)

El cocodril, que trobem en una gran quantitat de representacions egípcies, el trobem com a metàfora en més d’una passatge. El vaixell, essencial en el ritus funerari egipci, apareix també com a símil en les doctrines de Ptahhotep. No són el cocodril i el vaixell dos elements clau en la vida a les voreres del riu?

L’ètica i la moral de Ptahhotep, embolicades amb la seda de la psicologia, sociologia y pedagogia[12], ens arriba a través d’un llenguatge bell i entenedor[13]. L’autor del text transmet el seu missatge a través d’unes premisses clares que argumenta amb exemples concrets, i que reforça amb elements com la predestinació o la voluntat divina amb la intenció de fer les seves ensenyances quelcom inqüestionable:

Sí eres un hombre de buena naturaleza, entonces engendraràs un hijo en la gracia del dios […] (Màxima 12) 

4. Conclusions 

Hem intentat basar l’anàlisi de les Ensenyances de Ptahhotep a partir del seu context històric; d’una banda, relacionant-lo amb l’Imperi Antic, a priori el període en què els diferents autors consultats situen l’origen del text i, d’altra, relacionant-lo amb el fet que el text apareix en altres contextos històrics posteriors a partir de la còpia o reproducció del mateix. En aquest sentit, els pilars bàsics en què hem fonamentat el nostre anàlisi són, per un costat, una lectura política de Les Ensenyances, en relació al seu context històric original, i en segon lloc, una visió continuista de la societat de l’Egipte faraònic, en relació als contextos històrics posteriors pels quals tenim còpies de les doctrines de Ptahhotep.

Pel que fa a la lectura política del text, volem dir que durant la dinastia V (Imperi Antic) amb què s’associa el text original, es produeix el desenvolupament i pes polític del culte solar: temples a Re i enriquiment dels seus santuaris. La disminució de l’autonomia política i del poder econòmic del faraó, l’esforç d’una important política exterior i el creixement del poder de la noblesa (Serrano, 1993)[14], ens semblen arguments suficients per a entendre Les Ensenyances com a resposta a la necessitat d’imposar —o reforçar— un model ètic i moral que permeti recuperar a l’Estat el control i autoritat perduts en el procés que desencadenarà allò que els autors anomenen Primer Període Intermedi. Volem fer menció aquí del caràcter utilitari que presenta el text en totes les seves màximes, i que hem entès com el mètode utilitzat per l’autor per a fer arribar el seu missatge.

En segon terme, en relació a la continuïtat d’un model social al llarg de tot l’Antic Egipte, el simple fet de la reproducció sistemàtica d’un text al llarg de més de mil anys ens sembla prova suficient per justificar els nexes existents entre les societats que van conformar l’Egipte durant els Imperis Antic, Mitjà i Nou, de la mateixa manera que durant l’Edat mitjana tingueren continuïtat les reproduccions de textos de l’antiguitat de fàcil adaptació al model cristià imperant.

Amb tot, volem destacar la bellesa d’un text que, peça clau en l’estudi de la literatura sapiencial egípcia, ens permet entrar una mica més en la comprensió de la cosmovisió d’una cultura que haurà d’escampar les seves arrels per a influenciar en les societats posteriors fins als nostres dies. 

5. Bibliografia

CERSÓSIMO, Alejandra. Notas preliminares para el estudio de los conceptos de ética y moral en el Antiguo Egipto. Transoxiana, 2002.

COLETTA, J. Francisco. Oralidad y escritura en la literatura del antiguo Egipto. XII Jornadas Interescuelas/Departamentales de Historia. Departamento de Historia, Facultat de Humanidades y Centro Regional Universitario Bariloche, Universidad Nacional del Comahue Sant Carlos de Bariloche, 2009.

KURTH, Dieter. Las Enseñanzas de Ptahhotep. Madrid. Alderabán, 2002.

MORENO GARCÍA, Juan Carlos. El ocaso: la crisis de la monarquia en el Primer Periodo Intermedio. A Egipto en el Imperio Antiguo (2650-2150 antes de Cristo). Barcelona: Edicions Bellaterra, 2004, p. 171-300.

PADRÓ PARCERISA, Josep. Textos y literatura del Imperio Antiguo. A Historia del Egipto faraónico. Madrid: Alianza Editorial, 1996, p. 133-146.

PADRÓ PARCERISA, Josep. El Final del Imperio Antiguo y el Primer Periodo Intermedio. A Historia del Egipto faraónico. Madrid: Alianza Editorial, 1996, p. 166-195.

SERRANO DELGADO, José Miguel. Textos para la historia antigua de Egipto. Madrid: Ediciones Cátedra, 1993, p. 80-84.

Notes

[1] No trobem unanimitat en la cronologia que ofereixen els diferents autors pel que fa al període de l’Egipte faraònic. Si bé la successió de dinasties i reis segueix un patró comú en la majoria de casos, la divisió cronològica i les dinasties que conformen cada un dels períodes acadèmicament acceptats poden variar segons el manual i/o autor consultat. Per a evitar solapaments que puguin confondre el lector, la cronologia que farem servir en aquest treball serà sempre la que ofereix Josep Padró en la seva edició de Historia del Egipto faraónico de 1996.

[2] El papir Prisse (nom que prové del seu comprador, Prisse d’Avennes) va ser adquirid l’any 1843 a la zona de l’antiga Tebes i la seva procedència original és desconeguda (Kurth, 2002), tal i com acostuma a passar amb molt del material arqueològic trobat durant campanyes colonials al segle XIX. Actualment es troba a la Biblioteca Nacional de París.

[3] Per aquest cas concret hem agafat la cronología que ens ofereix Dieter Kurth, que no coincideix amb la que dóna Padró Parcerisa i que utilitzem com a cronologia de base per a aquest treball.

[4] Com a personatge històric, Ptahhotep és impossible de fixar, tot i que hi ha documentats diferents visirs de la Dinastia V amb aquest nom. No obstant això, no podem concloure que sigui cap d’aquests, de la mateixa manera que no podem assegurar tampoc que pertanyi al món de la ficció (Kurth, 2002, p. 24).

[5] Com en les cronologies, els noms dels faraons —exceptuant aquells dels que ens ha arribat major literatura— poder variar en funció dels autors. Padró Parcerisa anomena aquest faraó Dyedkare-Izazi.

[6] Tots els fragments del text de Les Ensenyances en aquest treball s’han fet a partir de la traducció de Dieter Kurth (2002). No obstant això, hem de tenir sempre present que no coneixem el significat de molts conceptes essencials ni podem reconstruir frases si no és d’una forma hipotètica i a partir del seu context (Cersósimo, 2002). De fet, Dieter Kurth parla d’aquesta dificultat a l’hora de traduir el text de Les Ensenyances en el seu pròleg, i molt honestament confessa la seva personal interpretació d’alguns dels passatges del text en el seu llibre.

[7] Un exemple clar d’aquesta literatura pessimista són Les Lamentacions d’Ipu-Ur —inscrites entre el Primer Període Intermedi i l’Imperi Mitjà, segons els diferents autors—, i que ja vam tractar en un treball anterior en el marc de l’assignatura d’Història Antiga i d’on hem extret una part de la informació per aquest treball. Disponible a: https://esbancdesvells.wordpress.com/2015/04/13/les-lamentacions-dipu-ur-entre-la-literatura-historica-del-primer-periode-intermedi-i-la-legitimacio-del-poder-al-regne-mitja/.

[8] Al començament de Les Ensenyaces, Ptahhotep les dedica al seu fill i successor. Podem entendre aquesta successió en un càrrec de l’administració com a element de decadència de l’autoritat del faraó?

[9] Quan parlem de l’autor del text ens referim a Ptahhotep, més enllà de la impossibilitat de demostrar la seva existència.

[10] Segons Dieter Kurth, les parts del text que apareixen en negreta en el seu llibre corresponen a les parts que en el text original en hieràtic apareixen ressaltades en vermell, sobre el negre del text del cos de Les Ensenyances.

[11] O potser abans de l’Imperi Antic. Dieter Kurth, en el seu comentari de Les Ensenyances de Ptahhotep, deixa caure la possibilitat que aquesta literatura sapiencial de l’Imperi Antic provingui d’un temps anterior al què ensenyances d’aquesta tipologia es posessin per escrit, però quan ja una part del pensament en què es basarien s’hauria elaborat.

[12] Kurth creu que l’utilitarisme de Les Ensenyances respon a les aptituds pedagògiques de Ptahhotep. En aquest treball l’hem vinculat humilment a l’estratègia política que utilitza l’autor per a fer arribar el missatge.

[13] El pensament de Ptahhotep estava més desenvolupat que el llenguatge del seu temps, i és per aquesta raó que l’autor del text intenta compensar aquesta carència amb sinònims i paràfrasis (Kurth, 2002). Potser aquest fet explicaria també la necessitat d’il·lustrar amb exemples particulars cada una de les màximes de Les Ensenyances.

[14] Breve sinopsis de la evolución històrica egípcia, p.26, a Textos para la historia antigua de Egipto, Madrid: Ediciones Cátedra, 1993, p. 80-84.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s