Un passat, molts presents: historiografia sobre la Guerra Civil Espanyola i el Franquisme

(A PARTIR DE BAJO EL IMPERIO DE LA MEMÒRIA, DE SANTOS JULIÁ, I DESMEMÒRIA I REMEMORIZACIÓN: LA GUERRA I EL FRANQUISMO HOY, DE RAFAEL DEL ÁGUILA)

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

A veces, por rutina, porque ésa es la moda o el requisito del mercado, se llama ahora memoria a lo que realmente es historia.

Santos Juliá

¿Qué buscamos en el pasado? Probablemente nos buscamos a nosotros mismos, construimos desde el aquí y ahora “héroes” que podamos utilizar en la batalla política presente.

Rafael del Águila

1. INTRODUCCIÓ

Sembla difícil escapar al relat parcial quan ens referim al passat. Més ho sembla encara quan, des del present, analitzem allò que fou i ja no és a partir d’una memòria que no és nostra, sinó que ens ve donada per tercers, i no sempre amb l’objectiu lícit d’oferir a la societat el mer coneixement dels fets.

A partir dels articles de Santos Juliá i Rafael del Águila que tenim entre mans, intentarem posar sobre la taula alguns conceptes sobre l’anàlisi del passat, en concret sobre l’anàlisi de la Guerra Civil Espanyola i el Franquisme que ha fet la historiografia de finals de segle, a vegades sota la pressió d’un entorn polític tèrbol. Haurem d’entrar per força a parlar d’una societat —encara dividida— que entén com a propi un passat recent malalt de, en termes dels autors en qüestió, desmemòria i política de la història. Veurem també com el convuls segle XX espanyol és, encara avui, matèria de debat i polèmica en una societat que no vol o no se la deixa mirar el passat sense ànims de judici.

Però, en definitiva, el que pretenem és deixar palès la controvèrsia existent a l’hora d’analitzar uns fets, els de la nostra Guerra i posterior dictadura, no ja en el sí d’una societat que té —ha de tenir— la llibertat d’opinar, sinó en el sí del món acadèmic dedicat a la història i la historiografia. I ho farem a partir de dos autors que, a més de proposar el coneixement del passat per entendre el present i avançar cap al futur, ho fan emmarcant-se en el sine ira et studio que proclamava Tàcit, evidenciant, però, unes ferides històriques que semblen limitar fins i tot quan s’intenta deslligar els nusos que el passat imposa al present i el devenir.

2. UN PASSAT, MOLTS PRESENTS, UN PROBLEMA, DOS AUTORS

El simple fet que la Història Contemporània dediqui encara articles a la historiografia (que no a la història) i el debat sobre la Guerra Civil Espanyola 77 anys després del seu final (1939) i acabada ja —o no— la Transició no pot ser sinó símptoma que quelcom no funciona correctament a la societat. O potser, contràriament, ens mostra que ens trobem davant d’una societat més lliure del que alguns sectors pretenen fer-nos creure. En tot cas, com ens diu Josep Fontana[1], el coneixement del passat no pot ser sinó per a construir un món millor, i els dos autors amb que basem aquest treball, en menor o major grau, es postulen en favor del coneixement del passat com a eina per entendre el present, però, sobretot, construir un país millor sobre les ruïnes d’una guerra i dictadura traumàtiques per a la nostra societat.

2.1. Santos Juliá i Rafael del Águila

Santos Juliá Díaz, nascut a Ferrol el 1940 i doctor en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, va completar els estudis a Stanford i Oxford i ha treballat com a professor de ciències polítiques i sociologia a la UNED, d’on avui és professor emèrit. És especialista en l’esquerra espanyola dels anys de la 2a República i el PSOE, i de les seves publicacions i lectura de l’article que ens ocupa es fa difícil encapsar-lo en un corrent ideològic clar. Fill de la postguerra més dura i arribat a la maduresa acadèmica en plena Transició Espanyola, trobem en el seu article un enfocament moderat proper al discurs institucional de les forces polítiques hegemòniques durant els darrers 40 anys. Sigui com sigui, Juliá, des dels seus coneixements de la història contemporània d’Espanya, és clau en la renovació de la historiografia espanyola. Divulgador, crític, polemista i creador d’opinió a partir de premsa i mitjans de comunicació (Álvarez et al., 2011), trobem en les lletres de Juliá un debat que obliga al lector a mirar al sostre i replantejar-se la seva posició.

Pel que fa a Rafael del Águila, nascut l’any 1953 a Madrid és fill acadèmic de la Transició. Amb formació marxista i neo-marxista i sent Maquiavel la seva especialitat, el paganisme i l’anticlericalisme del Renaixement van marcar la seva posició política a partir d’una interpretació republicana (Sauquillo, 2009). Hom diria que la seva relativa joventut durant els primers anys de la Transició el situen 15º a babord de Santos Juliá, amb una ideologia també propera al discurs institucional però amb un enfocament més obert que permet incloure tant a Santos Juliá —que cita en diferents ocasions— com alguns dels elements que aquest critica. Amb tot, és autor essencial tant per entendre tant la situació prèvia a la Guerra Civil com la Transició, i el seu lector no trobarà en les seves lletres ni rancúnia ni ressentiment, sinó un optimisme que s’encomana en la voluntat de construir un futur millor per a una societat amb traumes històrics.

2.2. Dues formes d’enfrontar-se al problema

El problema és complex. Tan complex com una societat hereva d’una dictadura construïda sobre el drama que significa una guerra civil. No és objecte d’aquest treball parlar de l’estat de la qüestió sobre el debat històric i historiogràfic de la Guerra Civil Espanyola, el Franquisme i les solucions aportades durant la Transició. Sí ho és, com s’ha dit, fer un anàlisis general —per no dir superficial— d’allò que aporten els autors proposats sobre el tema. Vagi per davant que, tant Juliá com Del Águila, ens ofereixen un discurs que no està absent de controvèrsia, contradiccions, solucions diverses no necessàriament incompatibles i opinió que obliga al lector a treure’s la jaqueta de l’immobilisme ideològic. No hi blancs ni negres, i el gris que resulta de la lectura conjunta dels dos articles obliga a un a reordenar els propis mites i prejudicis.

Juliá, víctima del seu envejable bagatge, ens arriba amb un text que fa al lector petit, amb un llenguatge que no permet la interacció, més proper potser a l’assaig que a la divulgació científica. El tema tractat, que en sí hauria de permetre el debat social, se’ns ofereix impecablement exposat, però hermètic, amb tocs d’ironia i vetat a una societat que hi té molt a dir. Tot i que és innegable la capacitat comunicativa de l’autor, hom entén, comparteix l’opinió i assenta amb el cap. Però poc més.

En canvi, Del Águila, exposant sobre el tema en una direcció similar a la de Juliá, ens regala un discurs molt més permeable, on el lector assenteix i subscriu, però es permet també un “perdoni que l’interrompi”. Així, en aquest segon article, el tema queda tractat d’una forma molt més reconciliadora, com una al·legoria a la reconciliació que l’autor reivindica per el tema de debat historiogràfic i social que proposa.

En tot cas, ni un ni altre article deixen indiferent, i si l’objectiu és debatre sobre uns fets històrics concrets —les conseqüències de les quals encara són vigents a la nostra societat—, tant Juliá com Del Águila ho aconsegueixen a la perfecció sense crear judicis nocius que facin enrocar posicionaments.

2.2.1. Un mateix propòsit, dos estils

Com hem dit, els posicionaments d’un i altre autor no estan tan allunyats. De fet, davant d’un problema social evident, la recerca de solucions per a un futur millor sembla ser sempre el propòsit. La forma, però, se’ns revela amb certes divergències. Mentre els enfocaments que trobem, amb els seus matisos, són un i altre moderats, el text de Juliá incorpora més crítiques de que les que ofereix Del Águila.

Per altra banda, Del Águila, coneixedor de la delicadesa del tema, fa uns esforços que no fa Juliá per a explicar amb exemples i una estructura clara i per temes. Mentre Juliá presenta un article en un sol bloc amb unes idees que van i venen despistant al lector, Del Águila es decideix per estructurar el contingut del seu article per temes, dotant-los d’un títol que facilita l’estructuració mental d’allò que s’està exposant, i concloent amb unes línies que donen força al discurs i reivindicacions.

Però no tot és contingut. El lector poc entès —o no— necessita aclariments, exemples, notes a peu de pàgina o excursos que permetin distreure la ment d’una lectura densa. Això queda ben treballat en l’article de Del Águila, mentre que Santos Juliá ho deixa de banda.

2.3. De memòries i passats: solucions d’un present per a un futur

No hem insistit prou en la validesa i perfecció acadèmica dels dos textos. Tant Juliá com Del Águila són impecables a l’hora d’analitzar els fets històrics i la historiografia sobre el tema, els dos proposen solucions per construir una societat millor i superar els traumes provocats per un passat tèrbol, i tant un com l’altre elaboren el discurs evitant crítiques i judicis destructius i deixant clars els defectes i virtuts de la Transició.

Tant Juliá com Del Águila aborden el tema de la memòria històrica amb un rigor excels. Mentre Juliá fa èmfasi en la diferència existent entre el que avui anomenem memòria i els fets en sí, Del Águila fa una incursió en les diferents solucions a l’hora de tractar un problema com el provocat per la Guerra Civil i el truncament que suposà el franquisme.

Tots dos autors juguen amb conceptes com memòria, política de la història i moral, centrant el seu debat, sobretot, en les actuacions de la Transició Espanyola. Analitzen, a més, com els diferents bàndols del conflicte —no exclusivament bèl·lic— ha utilitzat per als interessos propis la política de la història, en termes de Juliá, o la rememorització, en termes de Del Águila. Un i altre aportaran un visió antropològica sobre la necessitat de la memòria col·lectiva per a la identitat de la societat, si bé Del Águila va més enllà i contraposa la memòria en sí com identificació i la creació d’una (nova) memòria per a identificar-se. En aquet sentit, tots dos concorden en la pluralitat de la memòria col·lectiva, entenent-la com quelcom positiu que obliga a una entesa entre les part del conflicte social.

Del Águila entén el lítit procés de rememorització com actiu i canviat, mentre que Juliá ens recorda que la memòria mai podrà ser única. Aquí els dos autors boguen per a reivindicar que el procés d’elaboració d’una memòria de tots i per a tots s’ha de fer des de zero, evitant l’error de basar-nos en les memòries creades interessadament fins el moment. A més, per a que aquesta memòria arribi a bon port, ambdós articles proposen acords comuns que permetin el pluralisme i el reconeixement de totes les parts. Aquí concorden els dos autors, però també és cert que Juliá justifica reiteradament els acords de la Transició, mentre que Del Águila és més explícit a l’hora de criticar-ne les mancances i recordar que hi ha una memòria de les víctimes que cal rememoritzar sense entrar en ajustaments de contes.

La rememorització, la (sana) política de la història és, per a Del Águila, un acostament a la democràcia, a la llibertat, i ho lliga a un esperit revolucionari. I no és la revolució un progrés? Sembla que Del Águila ho té clar. Aquest concepte de progrés no el trobem tan definit en la lectura de Juliá, però el mencioni o no, la construcció d’un present i futur millors que proposa és, al nostre entendre, un progrés encobert que cal aplaudir.

Com ja hem dit, l’article de Del Águila ens arriba amb una estructura més clara per al lector, i després de la rememorització, l’altre gran tema tractat és la “desmemoria” i l’oblit. Però aquests conceptes també apareixen, més difuminats però igual de contundents, a l’article de Juliá. Aquí és on Juliá i Del Águila coincideixen més en la justificació dels pactes de la Transició. Per un i altre, la desmemòria activa pactada en acabar el Franquisme —que no un oblit imposat per vencedors— és també un procés necessari per a la pacificació. Es reconeixen els perills de la rememorització, d’una banda, i d’una desmemòria activa per l’altra, però el que proposa Del Águila, i que hom entén com a lògic, és arribar a un acord on rememorització i desmemòria es trobin en una perfecta combinació per a solucionar els problemes socials existents.

Finalment, d’una forma menys evident, un tema rellevant tractat pels dos autors és el del paper de l’Estat en tots aquests processos. Mentre Juliá deixa implícit en el seu discurs la necessitat reguladora de l’Estat per elaborar un acord que pugui satisfer majories, sembla que Del Águila és més partidari de deixar aquest debat en mans de la societat. En tot cas, L’Estat és, per a Del Águila, qui haurà donar les màximes facilitats possibles a la societat per a tal fi.

3. CONCLUSIONS

De tot el que s’ha dit, res importa si després de la lectura d’ambdós articles hom no es sent més perdut a l’hora que obert en relació als temes tractats. Pel que fa a les solucions al problema espanyol sobre la memòria històrica, només podem afirmar que el debat és divers i plural com plural i diversa és la memòria col·lectiva. Un acord que permeti la construcció d’una democràcia millor sobre les ruïnes del nostre passat només passa per la cessió d’una part de la pròpia memòria en favor d’una memòria de consens, assumint que la perfecció no és possible. La necessària rememorització de les víctimes i desmemòria activa dels crims haurà de fer-se sense judicis que reobrin l’enfrontament, amb un Estat que arbitri els processos acordats per la societat des d’una política que rebutgi utilitzar la memòria de forma partidista.

Un i altre articles són, sense cap dubte, un debat sobre una reconciliació social que no acaba d’arribar. El rigor amb què plantegen el tema és superb, i aporten una bateria d’idees que obliguen al lector a l’empatia i al reposicionament constant. A més, Del Águila ens arriba amb un optimisme desfermat sobre un tema espinós digne d’admirar, mentre que Juliá ens aporta la crítica necessària a unes noves generacions d’historiadors que en ocasions estan més a prop de l’ajustament de contes que del coneixement del passat en pro d’un projecte social. Dues lectures indispensables per entendre el debat històric del nostre passat més recent.

4. BIBLIOGRAFIA

ÁLVAREZ JUNCO, José; CABRERA, Mercedes. Presentación. En La mirada del historiador. Madrid: Taurus, 2011.

JULIÁ, Santos. Bajo el imperio de la memoria. Revista de Occidente, 2006, 302: 13. Disponible a: <http://ortegaygasset.edu/admin/descargas/contenidos/(302)Santos_Julia.pdf&gt;

DEL AGUILA TEJERINA, Rafael. Desmemoria y rememoración: la guerra y el franquismo hoy. Historia y política: Ideas, procesos y movimientos sociales, 2006, 16: 183-208. Disponible a: <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2214056&gt;

SAUQUILLO, Julián. La vida a “vuela pluma”: semblanza de Rafael del Águila Tejerina (1953-2009). Isegoría. Revista de Filosofía Moral y Política. Núm. 40, 2009, p. 347-357. Disponible a: <http://isegoria.revistas.csic.es/index.php/isegoria/article/viewFile/662/664&gt;

“Santos Juliá Díaz”, Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana [en línia] [consula: 9 de maig de 2016]. Disponible a: <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0247730.xml&gt;

[1] A Historia: anàlisis del pasado y proyecto social

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s