El Príncep de Maquiavel: anàlisi política d’un món en canvi

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

MAQUIAVELO, Nicolás. El Príncipe. Madrid, Alianza Editorial, 2010.

Maquiavel i el Príncep en el seu context històric

L’Època Moderna és, des de qualsevol punt de vista, una complexa maquinària de transformació encarregada de donar sentit al món que vivim en relació amb nostre passat medieval, tot sense oblidar l’Antiguitat com a embrió de la nostra societat. La mundialització econòmica, social i cultural iniciada al segle XV amb els descobriments, la recuperació dels clàssics que permet la caiguda de Constantinoble i l’esfondrament d’un món feudal que ha creat sense adonar-se les pròpies variables per a la seva autodestrucció donen pas a una nova forma d’entendre el món.

En aquest context general se’ns presenta l’obra de Nicolau Maquiavel (Florència, 3 de maig de 1469), probablement la composició que millor ens permet entreveure els canvis que pateix l’Europa del segle XVI, punt de partida per a la creació de l’Estat modern i la manera d’entendre la política que tenim en l’actualitat.

L’idiosincràtic specula principis (instrucció per a prínceps) de Maquiavel neix, però, en un context particular i personal que dóna encara més sentit a al seu contingut. Si bé és cert que Maquiavel és conscient dels canvis que viu la societat europea del seu temps, també ho és el fet que és fill del moment històric pel que passa la seva Itàlia[1] natal, i víctima dels avatars polítics dels anys en què les potències signants de la Pau de Lodi (Milà, Venècia, Florència, el Papa i Nàpols) es troben en un equilibri tal que l’intercanvi de forces i governants és constant. Aquestes tensions i canvis en el poder continus, la necessitat d’una estabilitat que reforcin el comerç i l’activitat financera que ha perdut Florència i Itàlia i la voluntat de retornar a l’activitat política de la qual s’ha vist separat per l’enfonsament de la República i el retorn dels Mèdici l’any 1512 són, segurament, punts clau a l’hora d’entendre El Príncep de Maquiavel.

Ens trobem, per tant, davant d’una obra amb uns objectius que semblen clars. D’una banda, el lícit fi d’obtenir el favor dels Mèdici per retornar a una activitat política de la que Maquiavel es sap més que capaç; d’altra, posar sobre la taula les bases per a la creació d’un Estat modern sota el poder d’un príncep nou en una Itàlia que, d’alguna manera, es veu apartada de l’hegemonia europea i sotmesa a les noves monarquies francesa i hispànica. El resultat d’aquestes pretensions serà l’obra del primer “patriota” modern, una anàlisi política realista sense precedents d’un món extremadament complex que s’allarga encara fins els nostres dies.

El Príncep: de principats, armes i comportaments

“De Principatibus”, en el qual profunditzo tant com puc en les particularitats d’aquest tema, discutint què és un principat, quantes són les seves classes, com s’adquireixen, com es conserven, per què es perden.[2]

El text extret de la correspondència entre Maquiavel i Francesco Vettori durant l’any 1513 no pot ser més de primera mà i esclaridor sobre el contingut de l’obra que tenim entre mans. Com hem dit, Maquiavel és conscient dels canvis que pateix Europa durant els temps que li ha tocat viure, i l’objectiu del Príncep és posar les bases per a una nova manera de fer política que atengui les necessitats dels nous temps que corren: la creació d’una nova figura, “el príncep nou”, capaç de governar un “principat nou”, l’Estat modern.

Per a aquest propòsit, en una primera part de l’obra —la més extensa—, Maquiavel farà una anàlisi profunda de les formes de govern, les formes d’Estat existents, les seves possibles evolucions i com aquests han d’adquirir-se i conservar-se en funció de les seves peculiaritats. L’objectiu és sempre la creació d’un Estat “totalment nou”, però sabedor que tot Estat o territori ens arriba d’una fase anterior, en ofereix una àmplia gama de situacions en què podem trobar un principat i com, en definitiva, un príncep ha d’actuar davant de cada una d’elles.

En una segona part de llibre, tan sols unes pàgines, i sense perdre de vista les diferents concepcions de principat que ens ha proporcionat, l’autor passa a fer una anàlisi de l’aspecte que ell creu és essencial a l’hora de fer política: la guerra i les armes:

[…] els principals fonaments de tots els Estats […] consisteixen en les bones lleis i les bones armes. I, atès que no hi pot haver bones lleis on no hi ha bones armes i on hi ha bones armes sempre hi ha bones lleis, deixaré a un costat la consideració de les lleis i parlaré únicament de les armes.[3]

Quan hem llegit 3 cops aquest meravellós fragment del Príncep ens adonem de fins a quin punt són, les armes, punt substancial en la concepció del nou Estat de Maquiavel, en tant que garanteixen l’autonomia[4] militar del propi Estat i l’eficàcia en la seva defensa.

En una tercera part de l’obra, trobem allò que fa referència al comportament dels prínceps vers els seus súbdits i amics. Si fins ara l’autor ha proclamat la virtut dels governants com a única manera de mantenir a ralla la fortuna quan aquesta no és propícia, sense definir-la amb exactitud, en els capítols que conformen aquest apartat Maquiavel ens ofereix una batalla de qualitats que vindrien a precisar com ha de ser un príncep virtuós. Més que mai, en aquestes línies de l’obra trobem la literatura realista de què ha estat acusat o alabat el nostre autor, sempre amb la condició humana com a límit d’allò que hauria de ser. Lluny de la rousseauniana idea d’un home bo, Maquiavel posa sobre la taula les restriccions de la naturalesa de l’home a l’hora de fer política, elevant el príncep per sobre d’aquestes i, si és possible, eximint-lo d’elles en el seu comportament.

Finalment, en la última part, Maquiavel tractarà la situació de la Itàlia en la que viu, fent èmfasi en la ruïna i enfonsament del país, sempre amb l’objectiu de mobilitzar el lector cap a la idea de la necessitat de crear un estat nou i modern. Aquests capítols finals no són més que el tancament del cercle perfecte de la seva obra al voltant de la idea d’un príncep nou en un Estat nou, tan ferm un i estanc l’altre que semblin antics. ¿No és la imatge “d’un príncep i un Estat nous que semblin antics” d’un maquiavel·lisme meravellós?

Amb tot, l’autor, que coneix a la perfecció els clàssics, omplirà les seves teories d’exemples històrics de tal manera que cada una de les idees exposades vindrà argumentada, bé amb un cas en positiu, bé amb un cas en negatiu, per reforçar cada una de les tesis amb les pretén convèncer. Maquiavel buscarà en legisladors i grans fundadors de l’Antiguitat models universals, i en la contemporaneïtat de personatges com Ferran d’Aragó o Cèsar Borgia els exemples que han d’il·lustrar els patrons dels seus principis.

Les tesis de Maquiavel: una anàlisi política atemporal

Maquiavel i el seu Príncep han estat i segueixen sent encara avui material de debat pel que fa a la seva vigència al llarg del temps. Sembla evident que, a grans trets, una part important dels postulats de Maquiavel trobarien aplicació en els nostres dies. Potser, però, allò que cal preguntar-nos és si la vigència de les tesis maquiavèl·liques respon a l’astúcia de Maquiavel a l’hora d’analitzar la política del seu temps o al fet que la política del seu temps sigui l’embrió de la política d’avui. Sigui com sigui, és clar que l’autor del Príncep és capaç de veure més enllà dels canvis incipients en la forma de governar que li toca viure. L’anàlisi minuciosa de la política que li és contemporània sembla adaptar-se perfectament als models polítics de les grans monarquies que Maquiavel no veurà; açò i la forma en què l’autor lliga el seu present al passat semblen fer del Príncep un manual del poder atemporal.

La condició humana se’ns presenta com a element vertebrador a l’hora d’entendre la seva proposta política. En defensa de l’injustament acusat Maquiavel, però, direm que, si bé és cert que trobem en la seva obra el maquiavel·lisme negatiu que la interpretació històrica ha volgut remarcar, també és evident que l’autor només vol destapar sobre la taula totes les cartes de la realitat. No podem concebre la seva anàlisi si no és des de la més absoluta honestedat d’aquell que no vol amagar les coses que han estat, són i seran. Maquiavel busca, des de la seva situació i el seu temps, allò que per a ell és un món millor, fugint de la utopia i apropant-se a una descomposició dels fets més pròpia de la historiografia del segle XX que no del segle XVI. Potser aquesta minuciositat a l’hora d’analitzar el seu univers fa de Maquiavel un autor apte per a tots els temps.

Però Maquiavel és universal més enllà de la qüestió temporal dels seus postulats: trobem en la seva lectura idees que podrien ser utilitzades des de qualsevol ideologia i posició política. ¿No podria el revolucionari més radical fer-se seu un “[…] perquè la finalitat del poble és més honesta que la dels grans, atès que aquests volen oprimir i aquell no ser oprimit”?[5] Amb açò pretenem deslligar a l’obra de Maquiavel de la crueltat a què ha estat associada, per emmarcar-la simplement dins del decent intent de mostrar la tangibilitat de la realitat humana. Sobre la mateixa crueltat, en el Príncep es diu el següent:

[…] molts altres no han pogut mitjançant la crueltat conservar l’Estat. […] Crec que això és degut al mal ús o al bon ús de la crueltat. Ben emprades poden ser dites aquelles crueltats (si del mal és lícit dir-ne bé) […] que es fan d’una sola vegada i de cop, per la necessitat d’assegurar-se […][6]

D’aquest últim fragment volem destacar aquelles paraules que Maquiavel ens posa entre parèntesi, a fi de mostrar el mer esforç de l’autor per proporcionar les eines per a un poder eficaç, més enllà de valorar o no el bé i mal.

En definitiva, i tornant a l’atemporalitat del text que tenim entre mans, cal dir, sense por a equivocar-nos, que Maquiavel escriu no només per aquells que van viure els seus dies, sinó que ho fa, sense adonar-se, per a un públic sense data de caducitat. No obstant això, afegirem que aquesta universalitat del Príncep ens arriba en tant que l’obra és, a banda d’una anàlisi política i un examen realista del poder, una anàlisi exhaustiva de l’essència humana.

[1] Entendrem Itàlia en el seu concepte geogràfic

[2] Carta de Maquiavel a Francesco Vettori, desembre de 1513.

[3] Capítol XII. Quants són els gèneres de tropes i sobre els soldats mercenaris

[4] Trobarem aquí referències a les noves formes de fer la guerra i la necessitat d’un exèrcit propi vers una tropa mercenària; en definitiva, veurem una pinzellada del que seran exèrcits en les monarquies hegemòniques ben entrada ja l’Època Moderna.

[5] Capítol IX. Del principat civil.

[6] Capítol VIII. Dels que van arribar al principat mitjançant els crims.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s