Agrupació Mujeres Libres. “Prostitución”: llibertat femenina a través de la militància política

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

Extret de NASH, Mary. “Rojas: las mujeres republicanas en la Guerra Civil” (1999)

 

Introducció

L’anàlisi d’una font des d’una perspectiva de la diferència sexual no és tasca senzilla. Demanda, d’una banda, desfer-se de les velles vestidures imposades per un passat ben estructurat des del poder; d’altra, ens obliga a endinsar-nos en un món que coneixem només a través d’una història modelada per trobar uns significats que se’ns amaguen sota uns patrons enllaunats. Analitzar el passat prescindint dels mandats que ens prescriu la tradició, però, haurà de ser tan dificultós com engrescador, en tant que ens permetrà trobar una història nova, un nou passat més enllà de les interpretacions clàssiques d’allò que ja fou. No es tracta, només, de superar  la història més événementielle, si no de trobar en l’anàlisi històric una nova manera de llegir el passat que ens permeti descobrir la realitat amagada sota les estructures de gènere construïdes des del poder i el Patriarcat.

La font que tenim entre mans ens arriba d’una forma casual. En un inici, la nostra recerca d’una font per a fer una anàlisi a través de la diferència sexual es va basar en material cartellístic de la Guerra Civil Espanyola. Des d’un bon començament, però, vam entendre que la tasca d’un anàlisi d’aquestes característiques es complicava encara més atesa la naturalesa del material amb què es pretenia treballar: uns cartells elaborats des d’unes institucions masculines, per homes i amb discursos que res s’allunyaven dels patrons dels quals preteníem lliurar-nos. D’aquesta manera, fullejant les pagines de “Rojas” (1999), de la historiadora Mary Nash, va aparèixer la làmina amb la font que pretenem analitzar a continuació. Es tractava d’un pamflet dels anys de la Guerra Civil de l’agrupació Mujeres Libres sobre la prostitució, amb un contingut suggeridor que permetia anar més enllà d’un enfocament tradicional.

Amb aquest treball pretenem, per tant, indagar en el passat dels anys 30 espanyols a través d’una font de producció femenina que entenem ens ha d’aportar informació sobre una realitat que, sexuada en femení, ens ha de permetre comprendre millor la societat del moment. Analitzarem, d’un costat, el contingut de la font en qüestió, però ens centrarem també en un discurs carregat de simbòlic femení que s’amaga sota un llenguatge masculí intencionadament buscat. Intentarem, a més, buscar el significat d’una militància femenina que, entenem, ha de traduir-se en una experiència de llibertat més enllà de la interpretació lliure de la política tradicional. Dit d’una altra manera; trobarem la nostra hipòtesi al voltant de la idea d’una política llibertària que sobrepassa els límits del concepte de militància.

El context de la font: l’agrupació Mujeres Libres

La II República i la Guerra Civil Espanyola són la culminació d’un procés molt més ampli de reforma social que comença durant el darrer terç del segle XIX i que no és objecte d’aquest treball, però sense el qual no podem entendre el moviment sindical i la filosofia que trobem en la seva òrbita. L’anarquisme introduït oficialment a Espanya a partir de la Revolució de 1868 obria les portes a una nova cosmovisió social. El triomf de la Revolució no pot ser sinó a través de lligams entre una societat diversa políticament i social, i per força els braços de les noves doctrines polítiques han d’abastar amplis sectors de població. Aquesta expansió social de la política esdevé, per tant, un escenari més que favorable per a la política femenina, que creiem troba una plataforma social propicia per traspassar els límits d’allò que tòpicament i errònia s’ha considerat domèstic. Si la política de les dones s’ha vist confrontada a través del control del cos durant els segles de l’absolutisme, els anys de la mobilització de la comunitat i la organització sindical van permetre, si més no, ampliar l’experiència de llibertat femenina associada a la política.

Ja a principis de la dècada dels trenta, moltes de les profundes diferències que dividien la societat espanyola —polítiques, econòmiques, socials, religioses i de gènere— havien trobat la seva expressió política, de diferents maneres, en moviments regionalistes, sindicats, associacions patronals o organitzacions vinculades a l’Església (Ackelsberg, 2000: 113). En aquest context, tant CNT com UGT havien aconseguit quasi un milió d’afiliats. Aquesta important base social, si bé fonamental per a la Revolució, hauria d’implicar per força desavinences ja no només entre els diferents sindicats i associacions, sinó en el sí mateix de cada una de les organitzacions. Entenem que la relativa permissivitat de la dissidència dins dels diferents grups —fruit de la mateixa ideologia anarcosindicalista— va actuar també com plataforma favorable per a la emancipació política i ideològica de les dones dins dels moviments sindicals de l’època.

Com hem dit, els anys previs a la Guerra Civil i, sobretot, el cop d’Estat militar de 1936 i la mateixa Guerra significaren el clímax de l’activitat revolucionaria. L’organització Mujeres Libres neix poc abans de l’esclat de la Guerra, l’abril de 1936, i el maig del mateix any apareixerà la seva revista, anomenada també Mujeres Libres, d’orientació anarquista-feminista. Sense aquesta publicació no podem entendre la filosofia de l’agrupació, que tindrà la seva base ideològica en els articles publicats a la revista. Dels seus articles es després fàcilment la necessitat d’aquestes dones de desvincular-se d’una organització que s’allunya de les demandes que aquestes dones creuen importants, vinculades sobretot a la idea d’emancipació de les dones.

L’organització fundada per Lucía Sánchez Saornil, Mercè Comaposada i Guillén i Amparo Poch y Gascón —totes militants del moviment anarcosindicalista (Ackelsberg, 2000: 147)— va ser creada amb l’objectiu d’alliberar les dones de la “triple esclavitud a la que havien estat sotmeses: l’esclavitud de la ignorància, l’esclavitud com a dones i l’esclavitud com a treballadores” (Nash, 1999: 127)[1].

Com es desprèn també del contingut de la font —que analitzarem més endavant—, el discurs de l’agrupació argumentarà amb insistència la necessitat d’acabar amb la incongruència existent entre la doctrina del sindicat i la realitat pel que fa a l’emancipació de les dones:

Todos los compañeros, tan radicales en los cafés, en los sindicatos y hasta en los grupos [de FAI], suelen dejar en la puerta de casa el ropaje de amantes de la liberación femenina y dentro se conducen con la compañera como vulgares maridos (Ackelsberg, 2000: 147)[2].

No comprendemos cómo un obrero, que es explotado tan inocuamente [sic.] se convierte en su hogar en un tirano y en jefe de unos principios autoritarios que estan en contradicción con la libertat de su pensamiento (Nash, 1999: 128)[3].

Sembla, després de la lectura d’aquests dos fragments, que l’emancipació d’aquestes dones dels sindicats majoritaris, eminentment masculins, era quasi una obligació. Les contradiccions de l’anarquisme espanyol entre la teoria i la pràctica eren evidents (Nash, 1999:128), però no ens hem d’estranyar d’aquest fet, en tant que unes organitzacions sindicals pensades per homes seguint uns mandats socials i de gènere i una tradició que no s’allunya de les velles relacions de domini i poder podien difícilment elaborar les bases d’una verdadera Revolució. No és d’estranyar, per tant, que davant d’aquest panorama, unes dones que entenen la Revolució com un autèntic canvi social intentin convèncer des de l’emancipació i la seva pròpia experiència de les necessitats d’uns canvis molt més profunds.

No hi ha temps ni espai en aquest treball per analitzar en profunditat tota la filosofia tant de la revista Mujeres Libres com de la agrupació que subscriu el seu ideari. Però sí hem volgut fer una lectura ràpida del número fundacional per entendre els aspectes més generals de la ideologia de l’associació, no tant per fer-ne una anàlisi política, sinó per reparar en el simbòlic femení amb què són impregnades les pretensions inicials de l’agrupació.

Com també veurem quan llegim amb deteniment el pamflet sobre la prostitució, l’agrupació beu de l’anarcosidicalisme espanyol i la seva fundació la trobem en un context quasi-bèl·lic. En aquest sentit, trobem un llenguatge que ens recorda el llenguatge combatiu propi de les fonts sindicals més masculines, però carregat de la humilitat, afany de cooperació, recerca de l’esdevenir —amb una mirada positiva cap el futur sense ànims de revenja sobre el passat—, i la crida a unes llibertats reals i estimades que res tenen a veure amb el discurs masculí de la confrontació vers un enemic poderós i malvat.

“Nos repugna la política”, diu el text fundacional de la revista Mujeres Libres. Aquesta afirmació és tota una declaració d’intencions. És evident que no els repugna la política, conscients com són de la seva realitat política, però és un clam meravellós a una nova política, una política femenina més enllà de la política tradicional. És l’hora d’una política més enllà de la militància, una política que es pugui desprendre de la concepció clàssica —i masculina— de política.

El recorregut tant de Mujeres Libres com de la revista amb el seu nom és interessantíssim i podem trobar grans treballs al respecte, com els que li dedica la gran historiadora Mary Nash (et al.). Aquí només podem contextualitzar temporalment i social l’agrupació per entendre la font que tenim entre mans i, sobretot, entreveure què significà la militància política durant aquest període. Des d’un bon inici hem deixat clar que preteníem entendre la militància com una experiència de llibertat més enllà de la concepció tradicional d’activitat política. Mujeres Libres va arribar a comptar amb 20.000 afiliades[4], absorbint petites agrupacions femenines vinculades al món sindical de l’època, i entenem que aquesta excisió del sindicat majoritari fou essencial per a la l’evolució política i ideològica de l’anarcofeminisme. No podem desvincular l’aparició d’aquests grups de les idees llibertàries emmarcades dins l’anarquisme oficial, però si hem d’associar l’evolució ideològica cap a un reclam de llibertat fora dels mandats de gènere i molt més ampli a una experiència pròpiament femenina.

Tot i que algunes de les dirigents de Mujeres Libres eren de classe mitjana-baixa, la majoria de les seves integrants eren de classe obrera (Nash, 1999: 133). Això ens fa pensar en una política femenina molt més enllà de la concepció clàssica del terme. Moltes d’aquestes anarquistes eren autodidactes, i la falta d’una formació política en el sentit més acadèmic el volem entendre com un aspecte positiu. Dit d’una altra manera, creiem que la menor incidència d’una instrucció política clàssica —amb un fort simbòlic masculí— hauria permès una política femenina més “autèntica”, resultat d’una experiència pròpiament femenina fora del món polític tradicional i impregnat dels mandats patriarcals associats a les institucions que exerceixen el poder.

 La font: una temàtica singular, una estructura consuetudinària

Com s’ha dit, el material cartellístic de la Guerra Civil amb què es pretenia treballar inicialment era, sobretot, elaborat des d’unes institucions que no fan sinó que projectar la política masculina de què es troben impregnades. El cartell, com a recurs propagandístic de la política de l’època, esdevé un element comú en un moment políticament convuls i dins d’una societat políticament activa. Si bé hem d’entendre que l’acció i pensament polític del període II República-Guerra Civil ha d’emanar per força tan d’homes com de dones, el material de què disposem és sobretot de producció masculina. Açò és degut a un context en què institucions i agrupacions alternatives a aquestes segueixen regentades majoritàriament per homes. No és estrany, per tant, que els discursos que trobem en el material polític i propagandístic del moment estigui també carregat de simbòlic masculí. No només pel fet que la mà creadora d’aquests recursos pertany a un cos sexuat en masculí, sinó perquè les organitzacions emissores dels documents, regentades tradicionalment per homes, presenten també un funcionament i discurs intrínsecament masculí que, des del nostre punt de vista, és encara més evident en un moment de confrontació —política i bèl·lica—. D’aquesta manera, un document que, tot i seguir el cànons i estructura del material polític de l’època, és elaborat per una institució femenina, esdevé de gran valor no tan sols per la seva escassetat, sinó perquè ens permet fer una lectura diferent i sexuar el passat per comprendre millor una realitat molt més complexa de la que es pot imaginar fent ús dels mètodes de la historiografia tradicional. És el cas del pamflet de l’agrupació Mujeres Libres amb què treballem aquí.

La temàtica del pamflet, com indica el mateix títol del document, és la prostitució. Els anarquistes espanyols havien donat una atenció considerable a l’alliberament sexual, tan de les dones com dels homes. Viure segons aquests preceptes va ser possible —abans de la Guerra i, sobretot, a partir del seu esclat—, i el període revolucionari va culminar fins i tot amb algunes polítiques[5] que facilitaven l’avortament, el divorci o el control de la natalitat (Ackelsberg, 2000: 203). Sota aquesta temàtica i en aquest sentit, Amparo Poch y Gascón va escriure alguns articles que no s’allunyaven de les tesis dels primers anarquistes, però carregats d’un sentit que només un cos sexuat en femení podia donar-los. Un exemple d’aquest nou sentit femení de l’anarquisme de Poch y Gascón el trobem en la seva concepció de la guerra; dèiem abans que la Guerra i la confrontació, qualitats fàcilment i tòpica atribuïbles als homes, potenciaven encara més els mandats masculins d’una societat que vivia moments convulsos; Poch y Gascón no oblida la situació que viu Espanya, i és igualment afectada per la guerra i el seu horror, a la qual, però, és capaç d’atorgar un sentit diferent al que podríem imaginar des d’una òptica masculina:

Esta guerra espantosa que nos conmueve, esta guerra repugnante que nos avergüenza, ha precipitado los acontecimientos para todos, pero principalmente para la mujer. […] A las mujeres antifascistas y aún más a las que además de antifascistas son verdaderamente revolucionarias, la guerra les ha marcado un puesto, que, en la paz, hubieran conquistado difícilmente (Poch, 1937)[6]

Però si bé és cert que trobem moltes reflexions sobre sexualitat en els articles de Poch y Gascón, la revista Mujeres Libres no va abordar el tema d’una manera molt explícita. Tampoc trobem àmpliament coberta en la revista l’educació sexual —“necessària”— a què fa referència Poch y Gascón en els seus articles. La major part dels articles relacionats amb la sexualitat de Mujeres Libres faran referència a la prostitució (Ackelsberg, 2000: 204). Entenem que això és així per una raó pràctica: és necessari filosofar sobre la realitat femenina per desmantellar un sistema i uns mandats opressors que es tradueixen en una desigualtat que afecta especialment les dones, però atacar un problema concret sembla per aquestes dones quelcom més productiu que la reflexió per la reflexió. Seguint l’exemple d’aquests articles de la revista, el pamflet que tenim entre mans hauria de seguir les mateixes línies, però des de la vessant de l’acció política. Podem dir, potser, que la nostra font és la materialització politicopropagandística de la reflexió política. L’anarcofeminisme, que aconsegueix establir una base ideològica a través de la revista Mujeres libres, s’organitza mitjançant l’agrupació amb el mateix nom, per produir un material polític capaç d’arribar a la societat a través d’una estructura i mètodes tradicionals. Així, trobem que en el pamflet que analitzem, sota un contingut evident i concret, la prostitució, s’introdueixen conceptes amb un pes molt més filosòfic —fruit de la reflexió política del col·lectiu—, com l’emancipació de les dones, el significat del qual és massa ampli i complex per al format del document en qüestió.

Com els cartells, el pamflet esdevé també un recurs propagandístic interessant en un moment on la confrontació bèl·lica és resultat de la confrontació política. Si els cartells són més propis d’una institució amb certa infraestructura, el pamflet està més a l’abast de petites organitzacions, i mentre el cartell acostuma a incorporar eslògans més o menys aglutinadors, el pamflet té la missió d’anar més enllà i incorporar un contingut més complex, amb un missatge més extens que pretén convèncer amb més o menys arguments. Entenen, en aquest sentit, que el format de la font no és quelcom descartable en la nostra anàlisi a través de la diferència sexual. Pensem que l’elecció d’aquest recurs presenta molt de simbòlic femení. Ens expliquem: no és que no trobem pamflets emesos per organitzacions masculines, però mentre que l’eslògan del cartell transmet un idea fixe que no vol ser argumentada, el format de pamflet permetria a l’emissor de la idea una exposició dels fets que avalen el discurs. Així, davant del simbòlic masculí que representaria la imposició de la idea, trobem un recurs carregat de simbòlic femení que permetria la persuasió.

Sense entrar molt en el llenguatge, que tractarem en el punt següent, volem parlar mínimament de l’estructura. Tot i la curta extensió del document, presenta una estructura que podem dividir clarament en, al menys, tres parts: la imatge —que ocupa la meitat esquerra del pamflet—, el nom de l’organització emissora amb la seva vinculació amb el sindicat CNT-FAI—amb lletra gran i a l’angle superior dret— i el text del document —amb lletra més petita a excepció de la temàtica del contingut—.

El fet que la imatge ocupi el 50% del pamflet respon a l’estètica del recurs i el moment. Tant el cartell com el pamflet tenen la missió de convèncer, i la vella dita de “una imatge val més que mil paraules” ens serveix per explicar l’elecció del reclam visual. Ara bé, la imatge escollida seria una altra de ser un col·lectiu masculí l’emissor de la font. En ella podem veure la representació d’un bordell, amb un toc d’abstracció —propi, potser, de les tendències d’avantguarda de principis de segle—, on hi apareixen en primer pla el que hem d’entendre com una prostituta i un home que es representa amb faccions animals en tant que depredador del cos femení, caracteritzat d’una forma més humana, més humanitzant. Aquesta caracterització contrasta, per exemple, amb cartells elaborats per les institucions per a la prevenció de malalties venèries.

Cartell de Rivero Gil, Jefatura de Sanidad del Ejército. Extret de NASH, Mary. “Rojas: las mujeres republicanas en la Guerra Civil” (1999)

Un exemple és el cartell de Rivero Gil que acabem de veure, de la Jefatura de Sanidad del Ejército, on apareix una dona amb un braç ossi, representant la mort i besant un soldat amb el cap cot.

Pel que fa al contingut escrit, com hem dit, aquest apareix ocupant l’altra meitat del pamflet. Amb lletres grans, trobem el nom de l’agrupació, que en el seu intent de convèncer del seu discurs a un col·lectiu masculí, no perd l’oportunitat de vincular-se amb el sindicat CNI-FAI, i amb lletres més petites, un text que podem dividir en dues parts: una exposició clara dels fets, —on s’argumenta perfectament el reclam— i les demandes del pamflet —amb el seu destinatari en majúscules i en un imperatiu amb unes intencions de les quals en parlarem més endavant—. L’anàlisi del contingut del text és per nosaltres un punt essencial, en tant que ens ha de donar informació sobre el simbòlic femení que busquem a la font. Aquest, a més, és indissociable del llenguatge utilitzat, i per aquests motius, a continuació, volem dedicar al discurs i el llenguatge un punt específic en aquest treball.

 El llenguatge: els discurs sota les formes

Quan hem parlat del primer número de la revista Mujeres Libres, ja hem fet al·lusió a un llenguatge que beu de la combativitat pròpia del discurs de lluita social de l’anarquisme i altres moviments revolucionaris de l’època. Hem dit, però, que aquest llenguatge aparentment impregnat de simbòlic masculí amaga un discurs clarament desmarcat del discurs sindical oficial en molts dels seus aspectes. En la font sobre la prostitució que estem analitzant el llenguatge utilitzat és, si cap, més masculí que el que trobem en les pàgines de la revista. Creiem que l’explicació a una utilització d’un llenguatge carregat de simbolisme masculí respon, sobretot,  a la necessitat de convèncer un destinatari concret.

Mentre que la revista està destinada a convèncer dones sense una formació política acadèmica concreta —i el llenguatge utilitzat és només fruit dels orígens i evolució anarcofeministes—, el pamflet que tenim entre mans pretén convèncer uns homes que són lluny de la concepció àmplia de llibertat amb què treballen des de l’agrupació femenina. Aquesta necessitat d’arribar al receptor del missatge obliga a emprar un llenguatge més proper al que s’utilitza des de les organitzacions sindicals masculines. Podríem dir, per tant, que aquesta “masculinitat” és un recurs aliè al discurs que té com a intenció apropar-se a qui ha de rebre el missatge. El llenguatge marxista que s’utilitza, a més,  no pot estar sinó carregat de simbolisme masculí, en tant que la teoria que el promou té també una aureola impregnada d’aquest sentit masculí.

Sembla difícil que, des d’un anarcosindicalisme amb unes arrels tan masculines, es pugui dotar d’un nou sentit femení a la ideologia anarquista. Però és aquesta experiència pròpiament femenina dels cossos la que permet modelar una nova forma de política, des de la política i més enllà de política. És el discurs que s’amaga sota el llenguatge allò que ens permet entreveure una concepció de llibertat més llibertària.

Hem parlat ja en diferents ocasions del contingut del pamflet i n’hem volgut destacar el seu simbòlic femení vers els simbòlic més masculí del llenguatge utilitzat. També hem fet menció a la temàtica, la prostitució, com a tema recurrent dels articles de l’agrupació. Ens quedaria, per tant, aprofundir una mica sobre aquest sentit femení del discurs a que ens hem referit al llarg d’aquestes línies. Quan parlàvem de l’estructura del text, el dividíem en una part expositiva —dels arguments— i una part amb les demandes destinades al col·lectiu dels homes. En aquesta primera part, el pamflet posa sobre la taula la realitat incoherent que significa que aquells que lluiten al front per a la llibertat, en la rereguarda siguin garants de l’esclavitud que suposa la prostitució. El text sembla dirigir-se a un públic pueril, a qui s’ha de reconèixer el mèrit abans de fer el retret, però el reclam a la llibertat que es fa manté sempre la credibilitat d’aquell que es sap amb la força moral per fer-lo. El discurs va més enllà del simple eslògan, i argumenta bé la demanda. La segona part del text, la que formula la petició, està escrita en un imperatiu que posa les demandants al mateix nivell que els demandats, fet que evidencia la concepció de llibertat que tenen de sí mateixes les autores del text.

Però allò que realment atorga un sentit femení al discurs és la forma en què es fa la demanda. Lluny de qualsevol imposició i ànim de revenja, aquesta ve associada a una voluntat de cooperació i ajuda mútua. Aquest intent aglutinador per aconseguir la llibertat contrasta amb el funcionament dels grans sindicats del moment, que amaguen i ridiculitzen les dones donant lloc a la paradoxal situació que denuncia l’anarcofeminisme de Mujeres Libres.

Ningú dubte de la voluntat de transformació social que hi ha darrera de l’anarquisme oficial, però sembla que el sentit de llibertat femení és capaç d’anar més enllà. L’experiència dels cossos en femení ofereix una nova mirada llibertària i revolucionaria, en tant que és capaç de lliurar-se més fàcilment de la presó que suposen els mandats de gènere imposats. Anar més enllà de la concepció tradicional de l’anarcosindicalisme hauria estat difícil sense la plataforma que suposaren els canvis socials de principis dels segle XX, però hauria estat impossible sense una experiència femenina lliure a través i fora de la política.

La font apareix de tal manera que ens permet entreveure els mandats del moment que garanteixen el domini dels homes sobre les dones i perpetuen la desigualtat. És fàcil imaginar uns mandats patriarcals transversals quan les autores del text comparen els seus camarades amb els “senyorets” contra els que lluiten políticament i militar, o quan la demanda que es fa als suposats avaladors de la llibertat té a veure amb una emancipació de les dones que és frustrada pels homes d’un i altra bàndol indiferentment de la posició política que defensen.

Tot i que es mostrava prudent per a no ser qualificada d’anarquista, Mujeres Libres es va presentar des del principi com a una iniciativa específicament femenina dirigida a les dones i impulsada per elles (Nash, 1999: 130). Aquesta prudència, però, sembla no soterrar en cap moment una autoritat que no podem imaginar sinó a través d’una llibertat viscuda plenament.

 Conclusions: l’agrupació femenina i la política més enllà de la militància

Creiem que és important insistir en el fet de l’existència d’una concepció política més àmplia. En el cas que ens ocupa, sembla difícil parlar de política més enllà de la militància; no perquè no tinguem clar que la política impregna totes les facetes de la vida, si no perquè tenim entre mans un cas polític que a través de la política s’escapa de la política. Intentarem explicar-nos.

Si la fragmentació del poder feudal i les transformacions socials dels segles XII i XIII van permetre una interpretació més lliure de l’autoritat divina —que obria les portes a noves experiències de llibertat per a les dones humanistes a partir de Déu—, les transformacions socials a partir de finals del segle XIX tindran un efecte similar. Una visió més oberta de la política, l’arribada de noves ideologies i la permissivitat en la interpretació de les doctrines llibertàries significarà la multiplicació de concepcions de vida. La Revolució que es prepara no pot prescindir de ningú i la tolerància necessària per engrandir les files revolucionàries permetrà també noves experiències de llibertat. El cas de les dones de Mujeres Libres és només un exemple de totes aquestes noves experiències, però clarificador al respecte.

Una política que abraça sectors tradicionalment apartats de la política —en el sentit més clàssic del concepte—, com són els sectors socials més desfavorits i obrers però també les dones, incorporarà per força nous elements polítics que provenen de fora d’aquesta concepció clàssica. La política de carrer, domèstica i la política femenina trobaran un lloc més o menys còmode per a desenvolupar-se en un moment convuls, i les experiències de llibertat trobaran en aquest clima un amplificador únic. La creació d’agrupacions exclusivament femenines vinculades a la política    permeten també ampliar d’una forma meravellosa el concepte polític tradicional, en tant que incorporen unes experiències si no noves, menystingudes fins els moment.

Aquestes experiències llibertàries vinculades a les dones, però, no només han de significar l’adquisició de nou elements per part de la política tradicional, sinó que han de servir de pont per exportar la política al món fora d’aquesta. Entenem que la capacitat relacional de les dones ha de ser per força un lligam entre el món polític i el món social. Pensem que és impossible entendre l’expansió de l’anarcosindicalisme i molta de l’activitat revolucionaria del període sense aquestes experiències de llibertat femenina —reconegudes o no— vinculades a la política, que actuaren d’autopista ideològica entre els diferents sectors i classes d’una societat diversa que s’agrupa per portar a terme unes transformacions socials necessàries i clama per unes llibertats merescudes.

 

Bibliografia

GARCÍA MELLADO, Anna. El discurso ético de Amparo Poch y Gascón: anarcofeminismo, divulgación científica y pacifismo. Revista Internacional de Culturas y Literaturas, 2014, núm. 16.

NASH, Mary; CIFUENTES, Irene. Rojas: las mujeres republicanas en la guerra civil. Madrid: Taurus, 1999.

Mujeres Libres. Madrid. Mujeres Libres, 1936. Maig (1936), núm. 1.

NASH, Mary. Ciudadanas y protagonistas históricas: mujeres republicanas en la II República y la Guerra Civil. Congreso de los Diputados, 2009.

NASH, Mary (ed.). Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona, 1988.

Nash, M., Mujeres Libres: España 1936-1939, Barcelona, Tusquets, 1975.

ACKELSBERG, Martha A. Mujeres libres: el anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres. Virus, 2000.

[1] Estatutos de Mujeres Libres. Carnet de Afiliación

[2] KIRALINA [Lola Iturbe]: “La educación social de la mujer”, Tierra y Libertat, 1, 15 de octubre de 1935.

[3] A. Morales Guzmán, “Libertat y cultura. Aspiraciones”, Tierra y Libertat, 13 de marzo de 1936.

[4] Les fonts oficials parlen d’entre 20.000 i 60.000 afiliades en funció del moment, però Mary Nash prefereix parlar de la xifra de 20.000, que és la que apareix en les fonts internes amb les que no es pretén inflar propagandísticament les xifres.

[5] Sobretot a Catalunya

[6] Extret de García, 2014: 14