CARDONA MARTÍNEZ, Santiago
PLINI EL VELL, Historia Natural, III, 18-28: Descripció administrativa de la Citerior (trad. De FHA, vol. VII)
Introducció
L’estatus jurídic de les comunitats a les províncies romanes és encara avui una matèria de debat entre els historiadors. Conèixer els drets associats a un estatut o un altre de les societats de l’Alt Imperi Romà segueix sent tasca difícil, no només per les limitades fonts que ens en parlen, sinó per la gran varietat territorial, les diferències cronològiques en l’adquisició d’aquests drets en les diferents províncies de l’Imperi i per l’ambigüitat d’alguns conceptes de les fonts antigues. El cas d’Hispània no és una excepció, i les fonts limitades sobre el tema[1] ens deixen en mas d’una epigrafia que no sempre és clara pel que fa a aquests temes administratius.
En aquest context documental, Plini el Vell esdevé una font clau per entendre —més enllà de la polèmica sobre la veracitat i actualització de les seves dades—, alguns aspectes sobre l’administració d’Hispània durant el segle I. En els fragments proposats, Plini el Vell fa un descripció administrativa de la província de la Hispània Citerior, on ens deixa constància de la divisió d’aquesta en set convents i, posteriorment, ens detalla aquells fets que ell considera més rellevants de cada un d’ells. La descripció se’ns presenta quasi de forma esquemàtica, convent per convent, la qual cosa fa pensar en la utilitat del text per alguna funció administrativa, entre altres coses pel fet que Plini desenvolupa càrrecs administratius en el moment en què escriu la seva obra[2].
Mentre en la Geografia d’Estrabó predomina una descripció de caire més geogràfic i basada en el món preromà, Plini entra en una descripció administrativa de la Hispània romana (Ciprés, 2014: 15), oferint-nos alguns elements clau per aproximar-nos una mica més, si és possible, a l’organització de les províncies romanes a través de les seves comunitats. L’objectiu d’aquest treball és el d’entendre els aspectes bàsics dels diferents estatuts jurídics de les comunitats que vol descriure Plini, així com comprendre els trets essencials de l’organització administrativa d’Hispània a través de la xarxa urbana que ens mostra l’autor en els fragments proposats de la seva Naturalis Historia.
Les dades de Plini
Abans d’entrar a comentar les dades que ens ofereix Plini en el seu text, cal deixar palès el debat que sobre elles existeix encara avui. Mentre alguns historiadors acusen Plini d’utilitzar dades d’època d’August i que per tant corresponen a una època anterior —vuitanta anys abans—, altres autors s’han esforçat en defensar-lo per donar una credibilitat superior a la informació que aporta. Canto (1996) argumenta la veracitat de les dades de Plini, és a dir, l’actualització de la informació respecte de la informació d’Agripa-August, i assegura que les similituds són conseqüència de canvis poc significatius en el territori pel que fa a l’estatus jurídic de les comunitats. Canto basa la seva defensa de Plini en uns càrrecs administratius que l’obligarien a tenir una informació actualitzada, així com la necessitat per part de l’emperador de conèixer la realitat del territori, en tant que l’autor fou procurador eqüestre en la Hispània Citerior en temps en què Vespasià atorgà la Latinitas[3] generalitzada a les tres províncies d’Hispania (Canto, 1996: 216).
Dit això i assumint la veracitat de les dades de Plini, trobem en l’inici del text la divisió de la província en els següents set conventus: Carthaginensis, Tarraconensis, Caesaraugustanus, Cluniensis, Asturicensis, Lucensis i Bracarensis. Deixant les illes i nuclis associats a ciutats, s’entén, de rang superior, Plini ens parla, per al conjunt de la Hispània Citerior, de 179 poblacions que, al menys, tindrien comunitats amb estatus jurídics diferents: colònia, població de ciutadans romans (cives romani), població de llatins vells (latini ueteres), de federats (socii) i població estipendirària (oppida stipendiaria). Aquest marc general amb què Plini ens presenta la Citerior aporta una informació que, d’entrada, ens ajuda a visualitzar una Hispania organitzada a través d’una xarxa de ciutats que són diferents pel que fa als drets dels seus ciutadans —al menys de la majoria dels habitats d’aquestes—, i vull entendre la clara diferenciació que fa l’autor com una evidència d’aquestes diferències.
Abans de seguir amb la descripció de cada convent, és necessari establir unes mínimes diferències entre els estatuts jurídics que determinen la categorització de Plini. Pel que fa als socii, els hem d’entendre com a pobles federats mitjançant foedus. Si bé el concepte de foedus varia amb el temps, sembla que en època del nostre text se l’entén com un “tractat d’amistat entre iguals” (Canto, 1996: 223). És difícil saber el grau de romanització en cada cas, però entenc en aquest tracte una romanització limitada. Ja hem parlat de l’ius Latii[4], que en època del nostre autor sembla que s’està atorgant generalitzadament a parts importants de la societat[5]. Aquests “nous” llatins tindrien, al menys, ius comercii[6] i ius migrationis[7], però seguirien sent ciutadans a mig camí entre els peregrini[8] i romans de ple dret[9]. A més, Plini ens parla de colònies —amb carta de fundació i institucions romanes, tot i que sabem també que n’existien fundades per llatins provinents d’Itàlia, i que per tant tindrien un estatus llatí—, poblacions de romans —que vull entendre com aquelles que, sense tenir el rang de civitates romanes, estarien majoritàriament poblades per població romana amb drets romans— i, finalment, d’oppida stipendiaria. Aquesta última categorització és potser la més complexa a l’hora de definir-la amb exactitud. El concepte stipendiarium no és un concepte estàtic; el trobem inicialment associat a la tributació forçosa dels pobles sotmesos[10], però també com a tributació voluntària[11]. En època flàvia el terme s’utilitza també com a sinònim de servei militar —és el cas de Tàcit (Canto, 1996: 223)—. Però el més rellevant, i tornant al nostre text, és que Plini les diferencia de les ciutats peregrines i de les llatines, i per tant vull entendre que per ell són diferents. Suposarem, acceptant la terminologia associada als tributs, que són ciutats amb un estatus intermedi entre les civitates Latinii i les peregrines o les federades, o potser una mescla entre unes i altres, en tant que ciutats que tributen pel manteniment de l’Imperi —voluntàriament o no—, es relacionen comercialment i ho fan de manera igualitària sense disposar d’un foedus concret. En tot cas, és molt difícil extreure del text una idea clara de què implica cada estatus jurídic de cada una de les comunitats que descriu Plini.
Seguidament, en el text, trobem una descripció per convents. És interessant veure com, en la descripció d’aquesta categoria, en alguns casos Plini deixa de parlar dels convents amb el seu adjectiu (Carthaginensis, Tarraconensis, Caesaraugustanus…), i comença a fer menció de la ciutat de què depenen: “de Tàrraco depenen 42 pobles (populi)”, “Caesaraugusta […] compren 55 pobles”, “a Cartago acudeixen 65 pobles”… Aquesta idea deixa molt clara una organització basada en ciutats i colònies, en tant que per l’autor la ciutat —capital— de cada convent és pràcticament sinònim del convent en sí. Però aquesta assimilació capital-convent no la trobem per a tots els casos. Tot seguit, en l’anàlisi de cada un dels convents, intentarem veure el perquè.
Conventus diferents, realitats diferents
Comença Plini, com no pot ser d’altre manera, amb el conventus Tarraconensis. Sense entrar a analitzar el component etnogràfic i el substrat indígena de cada una de les comunitats que relaciona l’autor, sí he de remarcar la classificació que fa dels pobles en tres tipologies: de ciutadans romans, de llatins i de oppida stipendiaria. Com he dit, ho fa assimilant Tàrraco al convent, i a cada una d’aquestes tipologies associa les comunitats que coneix, al menys “les més famoses” —diu Plini— però no es deté a donar més informació que la relació de comunitats per tipus d’oppida[12]. He volgut entendre aquesta síntesi com la manca de necessitat de donar més informació, en tant que la Tarraconensis ha de ser ja un territori prou romanitzat i conegut com per no haver d’entrar en més detalls[13].
El següent convent que tracta Plini és el de Caesaraugusta, un altre cop assimilant el nom de la ciutat capital a tot el territori que en depèn. Sembla que aquí sí es donen alguns detalls més, que he volgut interpretar com una conseqüència d’un territori menys conegut per l’administració romana. Tampoc entraré a analitzar etnogràficament les comunitats que s’hi descriuen, però sembla que la varietat és major que en el cas del convent de Tàrraco. El mateix autor dóna informació sobre més d’un nom per a una mateixa comunitat, i si el nivell de descripció que utilitza és el mateix que el fet pel conventus Tarraconensis, podem observar un número major de comunitats, que potser ens parlarien d’un territori menys romanitzat i d’una varietat indígena més acusada. A les categories de Tàrraco, Plini afegeix per al conventus Caesaraugustanus, la de oppida foederata, que no trobem en el cas anterior, amb un bon número de comunitats. Aquest fet el vull interpretar com a símptoma d’un territori amb unes relacions menys homogènies entre Roma i unes comunitats que mantenen, si és possible, una major idiosincràsia indígena.
Cartago [la nova] és el tercer convent que descriu Plini. Vull destacar la forma en què relaciona els pobles amb la capital: “[a ella] acudeixen 65 pobles”. Es deixa palès amb aquestes paraules el rang de la capital i la dependència de la resta d’oppida d’aquesta, on han “d’acudir”, s’entén, per a qüestions burocràtiques o de comerç. Per aquest conventus Plini s’estén una mica més en algunes consideracions sobre la nomenclatura de la comunitats descrites, i quant a les categories jurídiques, trobem dues peculiaritats respecte dels dos casos anteriors: la menció d’ex-colònies[14] i l’aparició d’una nova tipologia, les ciutats de Latini ueteres. Creiem important mencionar el fet que no es parli de cap populi de romans, que de ben segur han de conviure amb la resta de la societat amb drets llatins i no romans, però en comunitats mixtes en un territori també diversificat jurídicament.
La resta de conventus (Cluniensis, Asturicensis, Lucensis i Bracarensis), que vull analitzar conjuntament per les similituds que presenten en la descripció de Plini, apareixen en el text sense l’assimilació capital-territori dels casos de Tàrraco, Caesaraugusta i Cartago, i vull entendre això com la conseqüència d’una organització territorial menys jerarquitzada, en tant que territoris conquerits més recentment i, per tant, amb un grau de romanització molt inferior. La descripció que es fa és menys acurada, i Plini sembla no conèixer amb la mateixa exactitud aquestes comunitats que les descrites anteriorment. Parla de tribus sense nomenar-les totes, i si bé té una idea més o menys clara del número de populi existents, en cap noment fa menció de l’estatus jurídic de les seves poblacions. Titlla d’il·lustres els numantins, pels fets històrics que ja coneixem, però no es deté a nomenar les 17 tribus dels vaccei. No trobem, pel cas del Conventus Cluniensis, cap menció a la capital Clunia, així com tampoc l’existència de romans o llatins en comunitats definides com a tals. Plini s’atreveix a augurar que dels pobles cantàbrics només es recordarà Lulióbriga, i menciona la equívoca nomenclatura d’algunes comunitats.
La sensació d’un territori, el del Conventus Cluniensis, poc romanitzat o, fins i tot, poc controlat, sembla extrapolable als demés conventus del nord de la Península. Aquest fet és interpretat en el mateix sentit per Pilar Ciprés (2014), que afegeix a la meva interpretació que aquestes comunitats han de ser comunitats stipendiariae, però que vull interpretar des de la concepció de tributadors de guerra[15]. Plini aglutina els conventus Asturicensis, Lucensis i Bracarensis en un sol paràgraf, bé perquè coneix poc les diferències jurídiques existents entre les comunitats de la zona, bé perquè creu que és poc rellevant allò que s’ha de dir d’aquestes poblacions. Sigui com sigui, les descripcions que es fan són una simple relació d’alguns pobles, amb especial menció d’Astúrica. Potser, però, el més rellevant sigui l’aparició d’un “estatus” —si se li pot dir així— si més no curiós en comparació amb allò que hem vist en la resta de conventus: el de “persones lliures”. No m’atreveixo a interpretar en cap sentit aquesta denominació més enllà d’entendre-la com quelcom diferent als estatuts vistos fins ara. En tot cas, podrien ser assimilats als peregrini (Ciprés, 2014: 227), però el fet que, a diferència dels demés conventus, siguin comptabilitzats individualment —“la població ascendeix a 240.000 persones lliures”—, fa pensar en unes poblacions que si bé han estat sotmeses militarment, funcionarien encara administrativament i jurídica de forma separada.
Conclusions
Els fragments de Plini sobre la descripció dels conventus de la Hispania citerior són breus però prou clarificadors sobre les diferències estatutàries de les comunitats d’Hispània al segle I dC. He volgut partir de la idea de Canto (1996) d’unes dades de Plini actualitzades, lluny de la simple còpia de la informació d’Agripa-August, amb la qual cosa he volgut despendre de la descripció de l’autor una realitat administrativa concreta. Les dades obtingudes ens mostren, al menys, dues realitats diferenciades a partir de la terminologia que utilitza Plini en la seva descripció: 1, una Hispània integrada i romanitzada, on apareixen estatuts jurídics concrets —amb nivells diferents de romanització— i una jerarquia urbana que mostra un control territorial a partir d’una capital; i 2, una Hispània amb un menor grau de romanització i integració al món romà, atès el major desconeixement de les poblacions existents i l’absència d’estatus jurídics generals atribuïbles a comunitats més o menys extenses.
Bibliografia
CANTO, A., (1996): “Oppida stipendiaria: los municipios flavios en la descripción de Hispania de Plinio”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Autónoma de Madrid, 23, pp. 212-243.
CIPRÉS, P., (2014): “Hispania Citerior en la geografía de la Naturalis Historia de Plinio”. Veleia, 31, pp. 16-31
GARCÍA FERNÁNDEZ, E., (2001): “III. La Hispania de Plinio: La aparición del municipio latino”. Gerión. Anejos V, pp. 73-124.
SANTAPAU PASTOR, M.C., (2005) “La categoría jurídica de la tierra en Hispania romana.” Lucentum, XXI-XXII (2002/2003); pp. 191-205.
[1] Les fonts antigues, preocupades per un text bell i grans fets històrics que atreguin l’atenció del lector, poques vegades estan dedicades a aspectes burocràtics i administratius.
[2] Plini el Vell té la condició d’amicus [curiae] —amic de la cort— de Vespasià i del seu fill Titus i és membre de la cancelleria, segurament com a procurator a studiis. La procuratel·la a studiis tenia precisament com a missió preparar la documentació literària, científica, administrativa i jurídica que l’emperador necessités per decidir sobre qüestions de govern (Canto, 1996: 216)
[3] L’any 69, 73 o 74 dC, segons els diferents autors, Vespacià fa una concessió general del dret llatí (ius Latii), propi de la Lliga llatina. En aquest context en què la llatinitat provincial ha d’adquirir el seu estatus definitiu (García, 2001: 73), sembla que Plini recull unes dades que haurien de servir per a l’aplicació de la reforma de Vespasià.
[4] Plini ens parla de Latini ueteres, llatins vells. Entenc que aquests llatins han de ser anteriors als “nous” llatins que ho seran per la concessió més general de Vespasià.
[5] La concessió de dret llatí de Vespasià a tota Hispània atorgava la possibilitat d’establir a les comunitats peregrines una comunitat urbana —municipium iuris Latii— amb una assemblea popular, ordo decurionum i magistrats regulars. A més, donava la possibilitat d’aconseguir la civitas romana, la ciutadania plena, per exercir càrrecs municipals (Santapau, 2005: 192).
[6] Llibertat per comerciar amb Roma.
[7] Llibertat de moviment per la qual es pot obtenir veïnatge amb la simple residència en una ciutat de manera permanent i el manteniment dels drets adquirits fora de la ciutat de residència.
[8] Comunitats indígenes, eminentment rurals, exclusivament amb ius gentium, que fa referència a les institucions de les quals poden participar només aquestes comunitats i sobre assumptes no romans, però bàsic en les relacions entre uns i altres.
[9] Els llatins tindrien exclosos drets com l’ius connubii (dret a casar-se amb ciutadans romans), l’ius honorum, pel qual s’exerceixen càrrecs i magistratures exclusivament romanes, i el dret a vot (ius suffragi).
[10] El concepte té connotacions militars i ha estat traduït com “paga militar”, i alguns autors ho ha associat a un tribut de guerra (Canto, 1996: 222).
[11] Pròpia dels foedus en època imperial (Canto, 1996: 223). No entrarem en l’anàlisi del concepte de “voluntariat” que utilitza Canto, que ens sembla discutible i digne de ser tractat a banda.
[12] Oppida en la més genèrica de les seves definicions, la de població urbana, sense entrar en més detalls sobre el seu estatus jurídic.
[13] Sempre partim de la idea de Canto (1996) que les dades de Plini són certes i actualitzades pel fet que exerceix càrrecs administratius a la Citerior i recull dades amb l’objectiu d’informar de cara a la futura concessió d’ius Latii vespasiana.
[14] A dues de les quals s’ha concedit —sembla recentment— el dret llatí.
[15] Si bé hem interpretat la falta de menció d’estatus jurídic com a una menor integració de la zona al món romà i la lectura posterior de Pilar Ciprés (2014) ens ha reafirmat la hipòtesi, vull, arribat aquest punt, creuar les interpretacions de Ciprés (2014) i Canto (1996), en el sentit d’entendre la condició de comunitats stipendiariae des de la definició republicana d’stipendiarium, és a dir, la de tribut de guerra imposat a les comunitats sotmeses. Si és cert que Plini té informació actualitzada (Canto, 1996) i fins ara he volgut entendre que una terminologia diferenciada implica una realitat diferenciada, vull interpretar també que la no categorització d’stipendiaria a les comunitats del nord de la Península és resultat d’una concepció diferent de les comunitats d’oppida stipendiaria dels conventus de Tàrraco, Caesaraugusta i Cartago.
es banc des vells 