DELGADO TREVIÑO, Albert; DUQUE PÉREZ, Daniel; MEDINA CASTILLEJO, Leticia; CARDONA MARTÍNEZ, Santiago
Abstract
Aquest article pretén, en primer lloc, indagar en les peculiaritats de l’expansió territorial dels comtats cristians sobre la zona de frontera a la Marca Hispànica. Per aquest propòsit s’han estudiat, a partir de documentació de l’època, els canvis ocorreguts a la zona de Cervera durant els segles X-XII per exemplificar un procés que presenta similituds en altres territoris de la Catalunya medieval. En segon lloc, s’estableix una periodització del repoblament i la seva evolució pel cas cerverí, sempre emmarcat dins un model previ general que vol explicar el procés en el conjunt del territori de frontera de la Marca.
Paraules clau: Zona de frontera, comtats catalans, Marca Hispànica, repoblament, Cervera, la Segarra
This article firstly aims to enquire into the peculiarities of the territorial expansion of the Christian counties over the buffer zone in the Spanish March. For this purpose it has been studied, using documents from this period, the changes happened in the Cervera’s zone from 10th to 12th centuries, in order to exemplify a process which has a lot of similarities with other medieval Catalan territories. Secondly, it has been established a periodization of the de resettlement and its evolution for the Cervera’s case, and it has been framed into a previous general model that tries to explain the process for the whole buffer zone in the March.
Keywords: Buffer zone, Catalan countries, Spanish March, resettlement, Cervera, la Segarra
- Introducció
Els canvis en la zona de frontera durant els anys de l’expansió territorial dels comtats catalans han estat més que estudiats. En aquest treball hem hagut de recórrer a alguns dels clàssics historiogràfics sobre la matèria com són Pierre Bonnassie, Josep Maria Salrach, Dolors Bramon o el mateix Flocel Sabaté, de qui hem extret informació no només per contextualitzar el nostre treball, sinó per obtenir un model cronològic vàlid per perioditzar l’expansió territorial catalana a partir del nostre cas d’estudi.
La carta de poblament de Cervera de 1026, escollida com a punt de partida, ens arriba com a document únic que permet entreveure algunes de les dinàmiques socials i econòmiques del període d’expansió i repoblament de la Marca Hispànica. Si bé inicialment les nostres intencions eren les d’analitzar el repoblament dels territoris conquerits als musulmans a través d’aquest document, la recerca ens va portar a acumular una gran quantitat de documents relacionats amb el període i la zona, fet que ens animà a anar més enllà i intentar establir una periodització dels canvis al llarg d’un període més prolongat (segles X-XII) als voltants de Cervera.
Per a aquest propòsit, la periodització feta per Flocel Sabaté a L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII): conquesta o repoblació? esdevé clau a l’hora de trobar un model general català on emmarcar el cas de Cervera, que a grans trets planteja tres períodes per a la cronologia fixada per a aquest treball. El primer correspon als segles X i inicis del segle XI, marcat fonamentalment pel paper creixent dels senyors en les aprisions i l’expansió de l’espai de frontera i les cartes de poblament; el segon ocupa el segle XI i lliga la situació de la frontera amb la feudalització del territori, mentre que el tercer, el segle XII, es correspon amb el període marcat per l’expansió, que acaba suposant la incorporació de Balaguer, Lleida i Tortosa als dominis comtals. D’aquesta manera ens apareixia, quasi sense voler, l’objectiu d’aquest treball, el d’adaptar al model general de Flocel Sabaté la documentació obtinguda de la zona en qüestió.
Treballar sobre la hipòtesi d’un cas d’estudi d’una zona més que analitzada a nivell documental que no s’adaptés a aquest model general era una bogeria, com també ho hagués estat intentar arribar al nivell d’estudi de tesis com la de Max Turull, que fa un anàlisi documental exhaustiu de la zona per aquest període. Per tant, hem limitat els objectius d’aquest treball a exemplificar amb el cas cerverí el model de Sabaté, i a deixar sobre el paper aquelles petites anomalies que permeten concretar a nivell regional algunes dinàmiques socioeconòmiques i l’evolució del repoblament i l’expansió dels comtats catalans a la zona de Cervera.
- Metodologia
Com s’ha dit, la recerca de material complementari per contextualitzar la carta de poblament de Cervera de 1026 amb què inicialment preteníem elaborar aquest estudi, ens portà a descobrir que pel cas cerverí hi havia una ingent quantitat d’evidències repartides en diverses obres, moltes d’elles editades i disponibles pel seu tractament. En primer lloc, vàrem trobar diferents cartes de poblament pel període que circumval·la la carta de Cervera, la majoria d’elles a la recopilació de Font i Rius, Cartas de Población y franquicia de Cataluña. Aquesta cerca, però, havia de ser regulada d’alguna forma, en tant que, com hem dit, el volum de documents trobats per aquesta zona i període, potser per les seves peculiaritats com a zona de frontera, sobrepassava les nostres expectatives. Per tal de fer una selecció més acurada d’aquest tipus de documents, vam recórrer a la tesi doctoral de Max Turull: Oligarquia, fiscalitat i règim municipal al món urbà de la Catalunya medieval (Cervera entre el 1026 i el 1430), per tal de veure com aquest expert duia a terme la selecció de les cartes de població a la zona fronterera. Cal dir, però, que tractar de fomentar la cerca de documents sobre una bibliografia específica ens va induir a algun error, ja que per exemple, en la tesi de Turull apareix que la primera vegada que es documenta el mercat de Cervera és al 1136 (Turull 1989, p. 193), tot i que finalment vam trobar un document de l’arxiu diplomatari de Cardona del 1115 que ja parlava de l’existència d’un mercat.
A continuació, la recerca es va basar en els elements referents a la xarxa castral del territori, i va combinar la cerca d’evidències documentades de restes de castells mitjançant l’ús de les bases de dades del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb la consulta i anàlisi més exhaustiva de fonts documentals en les edicions disponibles dels Pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, en el període que abasta els governs comtals entre Ramon Borrell i Ramon Berenguer IV, així com també del Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona del segle XI. Altre cop ens vàrem veure obligats a un llarg procés de selecció dins de l’arxiu comtal i capitular, ja que aquests contenen una llarga relació de documents d’arreu del territori, i vàrem seleccionar aquells que contenien referències explícites a la toponímia cerverina o bé de noms associats a llinatges o personatges rellevants associats al territori objecte d’aquest estudi de cas, sempre entre els segles X i XII. Aquí vàrem trobar també una gran quantitat de vendes, donacions i testaments, essencials per entendre els canvis en les dinàmiques socioeconòmiques de la zona. A nivell religiós, la recerca s’ha centrat en evidències d’edificacions i comunitats religioses en el terme de Cervera i en l’aproximació a la xarxa monàstica. Per tal de dur a terme aquesta tasca, s’han utilitzat la web monestirs.cat, i s’ha centrat la cerca en la comarca de la Segarra. Allà vàrem observar una important quantitat de monestirs documentats al segle X, XI i XII per primer cop, sobretot a partir del segle XI.
Per a l’últim període de la nostra anàlisi, segona meitat del segle XII, vàrem emprar com a eina de recerca de fonts el Llibre de Privilegis de Cervera (1182-1456). D’aquesta obra vàrem extreure un seguit de documents que podien afirmar o desmentir la periodització de Flocel Sabaté: entre ells els documents de privilegis i franqueses de comtes i noblesa atorgats als pobladors de la vila.
Finalment, fou necessari recopilar tota la documentació per períodes, amb la intenció de fer una anàlisi quantitativa i tipològica de la gran quantitat de documentació obtinguda i a fi de poder establir una periodització pròpia pel cas de Cervera. Per aquesta tasca, el treball sobre cartografia ha estat bàsic, així com el treball sobre un eix cronològic on vincular cada una de les evidències —castells, monestirs, comunitats religioses o tota la documentació jurídica sobre vendes, testaments i privilegis—, i que veurem en la nostra anàlisi dels resultats.
- Resultats: les evidències d’un repoblament esglaonat
Com s’ha dit, la important quantitat de fonts trobades al llarg de la recerca ens ha permès fer una interpretació basada no només en contingut de les mateixes, sinó en la seva tipologia, i hem volgut interpretar les dinàmiques socials i econòmiques de la zona d’estudi en funció del tipus de documents trobats per cada període.
Pel segle X hem trobat una quantitat menor de documents respecte de períodes posteriors, fet que interpretarem més endavant. Hem de destacar al menys les cartes de poblament de Roqueta (960) i Tous (970), amb una proximitat molt relativa a la zona, però que volem incloure en aquest estudi com a referència davant de la manca de documents més propers a Cervera. Hem inclòs també la carta de poblament de Cardona (986), encara més allunyada de la zona d’estudi, però amb cronologia al segle X i com a document crucial per entendre el repoblament a la Marca. Pel tombant dels segles X a XI hem de destacar també un text que considerem cabdal pel nostre estudi: un document de l’any 1006 en què es fa referència a un atac infructuós per part del fill d’Almansor a la zona de la Segarra.
El segle XI és més fructífer pel que fa a trobada de documents relacionats amb la zona de Cervera. Sí bé pel primer terç del segle hem trobat pocs documents, la carta de poblament de Cervera (1026), punt de partida del nostre cas d’estudi, esdevé essencial com a punt d’inflexió en el número de documents trobats. Al menys sis cartes de poblament més, relativament properes a la zona, podem emmarcar-les en aquest període: Calaf (1015), Guissona (1024), Aguiló (1051), Granyena (1054), El puig d’Agramunt (1055) i Talladell (1067). Trobem també diverses donacions comtals, però volem destacar d’entre les troballes fetes l’aparició d’un bon grapat de documents de venda i testament. A partir de la meitat del segle XI trobem també, tot i que en poc número, un document de fidelitat[1] i una convinença sobre el castell de Tàrrega, rellevant per la seva localització al sud-oest de Cervera. Trobem documentats al menys 6 castells a la zona: Gospí, Forés, Pallargues, Maldà, Biosca i Tàrrega; tots ells a la primera meitat del segle XI; i al menys quatre referències religioses: el Priorat de Santa Maria de Guissona (1037), Sant Celdoni i Ermenter (1038), Sant Pere Gros (1072) i el Priorat de Sant Pere dels Arquells (1084).
Al segle XII els documents creixen en número. Hi predominen les donacions comtals i de grans llinatges de la zona i empenyoraments, i les cartes de poblament van en disminució, a excepció de Tàrrega (1116) o Prats de Rei (1188), ja lluny cronològicament de l’activitat repobladora de la zona. Rellevant és la documentació del mercat de Cervera (1115), com també ho són els privilegis, franqueses i autoritzacions de consolat, confraria i conjuració, ja a cavall amb el segle XIII (1182 i 1202). La conquesta de Lleida, molt a l’oest, esdevé una data clau, i l’aparició de convinences amb un clar caire feudal marquen un canvi que interpretarem posteriorment.
- Discussió: periodització de l’expansió a través de l’ocupació del territori
a) Finals del segle X i primer quart del segle XI: la terra de ningú
Les peculiaritats de Marca Hispànica com a zona de frontera són clau per entendre la importància del domini comtal en un Imperi Carolingi on, en general, la descentralització i desmembrament dels poders defineix entitats més petites i amb menys concentració d’autoritat. No és objecte d’aquest estudi l’anàlisi de la idiosincràsia del territori català que explica el creixement de l’autoritat comtal respecte d’altres territoris al nord de l’Imperi, però sí hem de prendre com a punt de partida la lenta però efectiva emancipació comtal durant el segle X per entendre una expansió territorial que respon a les pretensions d’uns comtats catalans que, tot i estar sota el paraigües franc, fa dècades que actuen seguint uns interessos propis.
En el moment en què a la major part de la Gàl·lia el perill de les invasions, vers el 950, ja s’ha atenuat àmpliament, els comtes catalans estan directament sota l’amenaça islàmica (Bonnassie 1981, p.116). Aquest fet és essencial per explicar algunes de les singularitats que mencionàvem: d’una banda, tenim una cohesió social difícil de trobar en altres zones de l’Imperi; d’altra, una realitat bèl·lica que permet la conquesta de nous territoris pels quals s’haurà de forçar un poblament eficaç que garanteixi l’autoritat del poder comtal. Sigui com sigui, però, trobem un frontera que, en els seus punts més extrems, sempre manté uns límits imprecisos (Biosca, Vinyoles, Xortó 2001, 85), i és en aquesta imprecisió on hem de col·locar la Cervera de finals del segle X i principis del segle XI.
És precisament aquesta indefinició d’una zona que viu entre dos mons la que ens explicaria, potser, la relativa poca informació trobada en les bases de dades dels arxius consultats. No hem d’entendre la manca de documents per aquesta zona i període com a una manca de l’existència dels mateixos[2], però volem interpretar-la com el resultat d’una zona encara no pacificada que pateix l’absència d’una autoritat pública prou potent i capaç de generar documentació jurídica i administrativa que evidenciï les dinàmiques socials del territori. Les cartes de poblament de finals del segle X es troben totes relativament lluny d’aquesta zona, la qual cosa ens fa pensar que el territori no està encara preparat per a un repoblament orquestrat des del poder comtal.
Pel que fa a la presència religiosa a finals del segle X a la zona de Cervera, no podem, a partir de la documentació trobada, assegurar l’establiment de cap comunitat. Tot i la documentació del topònim de “Cellers” cap al 986, que podria fer pensar en l’existència de cel·les o ermitoris de tipus monacal al voltant de l’església de Sant Celdoni (Baldiri 2018)[3], no trobem documentat el monestir de Sant Celdoni i Ermenter de Cellers fins a 1038[4]. Sigui com sigui, aquest monestir es troba situat més lluny de la zona de frontera del que ho està Cervera, amb carta de poblament el 1026. Aquest fet i la manca de documentació religiosa trobada a la zona al voltant de l’any 1000 ens fa pensar que, d’haver-hi una presència religiosa, hauria de ser molt poc rellevant, i com a molt vinculada a petites ermites i esglésies de mida reduïda vinculades a algun castell o en nuclis poblacionals també reduïts. La forta vinculació entre l’autoritat comtal i l’autoritat eclesiàstica (Bonnassie 1981), a més, ens reforçaria aquesta idea d’una presència relativa o testimonial tant eclesiàstica com comtal amb un interès evident en ordenar el territori abans al voltant del canvi de segle.
Quant a la documentació relativa als castells, trobem també poca o cap informació de finals del segle X. Tant el castell de Sedó —documentat al 1024— com el propi castell de Cervera, que apareix a la mateixa carta de poblament de 1026 com a construcció prèvia a la redacció del document, ens indicarien que ens trobem en una zona recentment conquerida. Pensem que l’aparició simultània d’aquests dos castells en el primer quart del segle XI és símptoma de la conquesta recent d’uns territoris que fins fa tan sols 20 anys (1006) han patit les ràtzies infructuoses del fill d’Almansor en el que es coneix com la batalla de Segarra.[5] Sigui com sigui, la majoria de castells que ens apareixen a la zona no els trobem documentats fins la dècada dels 30 del segle XI, i només ens apareix un castell al sud-oest de Cervera, el de Tàrrega, cap a la meitat del segle XI (1056), fet que atribuïm a un territori que, tal i com anunciàvem en el títol d’aquest apartat, podria ser encara terra de ningú al voltant de l’any 1000.
Finalment, pel que fa a la documentació juridicoadministrativa, no hem trobat o no hem sabut trobar pel segle X i primer quart del segle XI cap document de l’orbita comtal i cristiana a part d’algunes cartes de poblament, totes situades en la zona conquerida al nord-oest de la Segarra. Tant la carta de poblament de Cardona (986), com les de Roqueta i Tous (960 i 970 respectivament), que són aquelles que hem pogut documentar al segle X, queden molt allunyades de la zona d’estudi. Per altra banda, les cartes de poblament de Calaf (1015) i Guissona (1024) [Figura 1], atorgades entrat ja el segle XI, queden encara relativament protegides per un territori-coixí, potser aquesta zona de Cervera. Això i la carta de poblament de Cervera (1026), punt cronològic de partida d’aquest treball, ens farien pensar en un poder comtal que no ha pres la decisió d’ordenar el territori abans d’aquest any.
En tot cas, la manca de documentació l’entenem com una manca d’autoritat reguladora, però no com un símptoma de la inexistent presència d’un població cristiana que s’avança al poder comtal en la repoblació del territori o una població musulmana que simplement roman indiferent al poder que domina els seus camps. La mateixa carta de poblament de Cervera fa referència a unes construccions anteriors —com el castell— que ens indiquen un poblament previ a aquest intent de regulació dels territoris de la ciutat. Per altra banda, la menció que es fa de l’aprisió com a fórmula d’obtenció de terres —segons la llei dels 30 anys, per la qual hom adquireix el dret a la propietat d’unes terres en franc alou—, no pot indicar-nos sinó l’existència d’una població cristiana (o susceptible de ser tractada segons la Llei del gots) amb anterioritat a la mateixa carta de Cervera.
b) La carta de poblament de Cervera del 1026
Un dels documents clau de la nostra investigació és la carta de poblament de Cervera datada a febrer de l’any 1026[6], pertanyent al comtat de Manresa, nom que rep la marca d’expansió del comte de Barcelona a Osona (Sabaté 1997, p.306) . Aquest document és concedit per la comtessa Ermessenda, vídua en aquest moment de Ramon Borrell, comte de Barcelona, que juntament amb el seu fill Berenguer Ramon I i la seva dona Sança, atorga a la representant del clan repoblador, Guinedilda, el favor oficial per repoblar el territori ocupat i defensat amb les seves mans. En aquest moment està acompanyada dels seus tres fills i diverses famílies que l´acompanyen en aquesta empresa.
Podem determinar que allò que estan fent els comtes i representants del casal de Barcelona és posar nom a esdeveniments que ja estaven succeint, i que per tant no hem d’entendre aquests territoris com a despoblats o “erms”, adjectiu que trobem a les fonts, sinó com a territoris habitats amb anterioritat malgrat la seva condició de frontera. La zona de frontera a inicis del segle XI és un espai de conflictivitat, amb ràtzies en ambdós sentits, no plenament definida i amb musulmans i cristians intentant reafirmar zones d’influència. Hem d’entendre “erm”, per tant, com a terra sense estructura política (Biosca, Vinyoles, Xortó 2001, p. 61). Si bé és cert que contrasta amb visions historiogràfiques que plantegen la restauració del castell de Cervera per iniciativa oficial (Font Rius 1969, p. 692), les evidències mostren que, al comtat de Manresa, els progressos van ser duts a terme principalment per particulars, amb unes expansions cristianes molt reduïdes (Benet 1997, p. 301). Ermessenda regula una situació existent, i amb la donació, com a legítima propietària, atorga el domini útil als repobladors a canvi d´unes rendes determinades:
«Tot això va venir a nosaltres per la generositat dels nostres predecessors Borrell i Ramon, de nona memòria, comtes i marquesos, i pel dret donat a la muller sobre els béns del seu marit i també per l´autoritat règia pel jurament que tenim sobre les dites coses fet pels nostres predecessors»[7].
El poder comtal empra el llinatge que els uneix als seus avantpassats com a argument legitimador. L’interès en establir la població respon a la necessitat de protegir la frontera amb una població efectiva que es senti seva la terra, a través d’un règim de propietat en alou. Ens trobem en un context proto-feudal, amb aparició de feus, atorgats als diferents senyors a canvi de fidelitat que hauran de forçar privilegis per assegurar-ne la població en el terreny i hauran de construir una xarxa administrativa amb la vil·la, el castell, l’església, el mercat, etc.
En aquest punt voldríem fer especial menció a dos personatges clau d´aquest document, com son la comtessa Ermesenda i la repobladora Guinedilda, dues dones que evidencien un món tradicionalment i falsament estès com a masculí, on personatges femenins participen política i activament de les dinàmiques socioeconòmiques del moment. Ermessenda, filla de Roger de Carcassona i Adelaida, va néixer aproximadament cap al 973[8], i morí al 1058. Originaria de Carcassona, va contraure matrimoni cap als vint anys amb el comte de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell. És coneguda com una de les dones més importants e influents de la primera meitat del segle XI (Vinyoles 2005, p.58). Va tenir un paper actiu dintre del món de la política, tant aconsellant al seu marit en els afers de govern, com impartint justícia, atorgant cartes de repoblament, determinant lleis, etc[9]. En aquest context va seguir mantenint-se en l´activitat pública rodejant-se de personatges influents com l´abat Oliba o el seu germà, el bisbe de Girona[10]. Contràriament a les noves formes feudals, Ermessenda va defensar el dret i poder públic, partidària de les lleis antigues per sobre de la violència i l´arbitrarietat. En tot moment va intentar que la seva tasca fos pacificadora per estabilitzar l´economia, va portar a terme noves repoblacions i fundacions religioses[11], i va donar suport a la reforma gregoriana i als moviments de pau.
Per altra banda, tenim el personatge de Guinedilda, una dona repobladora al capdavant d´un clan, pionera en l’ocupació d’aquesta zona de Cervera[12]. Va participar activament en el procés de reconquesta i colonització de les zones de frontera. Va arribar on molts pocs s´atrevien a començar, aprisionant[13] zones poc segures i estratègiques per la lluita contra els sarraïns, i va aixecar fortificacions per protegir i defensar l´espai i habitar la zona establint-ne vil·les i conreant les terres. En definitiva, va donar vida en llocs poc favorables, motiu pel qual Ermessenda concedeix la carta a Guinedilda i la reconeix com a tal, deixant palesa la importància del seu lideratge. Volem deixar constància, per tant, de la presència activa de la dona en la colonització al segle XI, amb fonts que parlen de dones propietàries, titulars de castells o dones que governen i prenen decisions com Ermessenda, Guinedilda o, posteriorment, Almodis de la Marca.
El següent aspecte a destacar són les limitacions territorials, difícils de fer als territoris de la Marca, en tant que són territoris de frontera, amb línies inestables i mòbils degut als enfrontaments i ràtzies:
«De la part oriental fins al nord primer de la Pelosa, després amb “Cascolino i el Castrosello ” i la Font de Llucià i la torre de Çuleima i fins al riu Segre. Del nord fins occident deixem que Déu la limiti i confiem, esperançats, que la serveu de la potestat dels sarraïns; de l´occident fins al migdia primer sobre el Segre fins al castellar de Losor i per la vall de Losor fins a la Guàrdia Grossa; del migdia fins a orient primer a la dita Guàrdia Grossa i a la font de Murria fins la citada Pelosa d´on partíem»[14]
Tres de les quatre fronteres són clares, la quarta la deixa en la mà de Deu; òbviament fa referència a la que està en contacte amb la Taifa de Lleida[15]. És per això que a la família comtal l’interessa aquest fenomen repoblador de famílies cristianes que asseguri la pervivència i l´equilibri. La conquesta d´aquests territoris àrabs iniciada des del Pirineu per part dels comtats de Cerdanya, Conflent i Berga; seguirà pels comtats d´Empúries i Barcelona a la costa; pels comtats de Peralada, Osona, Girona i Besalú a l’interior; i a occident amb els comtats d´Àger, Pallars i Urgell. Malgrat un objectiu comú, sempre trobarem el comtat de Barcelona al capdavant d’aquest esforç expansiu (Duran i Sanpere 1977, p. 21).
Un altre element articulador del territori que trobem a la carta és la presència del castell de Cervera. Inicialment, de la mà de Guinedilda i el seu clan, es va construir la torra de guarda amb funció defensiva. Si més no, amb la carta de població hi ha una estipulació intrínseca on queda palesa la necessitat de construir un castell sobre el que tenir jurisprudència per consolidar la vil·la. Cal destacar que el castell de Cervera va estar sempre sota la jurisdicció directa del comtat de Barcelona (Duran i Sanpere 1977, p.23).
c) El repoblament al segle XI: una ocupació efectiva
Després de la carta de poblament del 1026, les evidències documentals relacionades amb Cervera desapareixen fins la dècada del 1050, fet que des de la historiografia es relaciona amb un intent precari o una reculada del repoblament (font rius 1969, p. 692). Com a factors que es relacionen amb aquesta situació es pot trobar la desídia de Berenguer Ramon I al govern és una possibilitat versemblant, en tant que es produeixen retrocessos en el repoblament a la Segarra, a la Conca de Barberà i a la zona del Gaià (Benet 1997, p. 303). La conflictivitat en el sí del comtat de Manresa, zona de marca del comtat d’Osona, es mantindrà durant els inicis del mandat de Ramon Berenguer I. Aquesta paràlisi contrasta amb l’activitat repobladora d’altres comtats com el d’Urgell, en el qual trobem elements com la documentació, el 1037, del Priorat de Santa Maria de Guissona[16] o les evidències documentals dels castells de Gospí (1037) i Pallargues (1040).
La represa de la repoblació a Cervera durant la segona meitat del segle XI ve marcada, primerament, per un període d’estabilitat, sense oposició a la repoblació, gràcies als pactes signats amb la Taifa de Lleida. L’arribada massiva de pàries i els beneficis obtinguts per la noblesa de l’activitat agrària provoquen que els beneficis de les campanyes militars siguin més limitats i, en conseqüència, la frontera avanci lentament fins a finals del segle XI (Hurtado 2014, p. 211). A nivell documental trobem diverses evidències que mostren el poder comtal efectiu sobre el castrum de Cervera[17], així com també evidències a indrets més avançats com Tàrrega, la carta de població de la qual data del 1056 i que apareix també en alguns dels juraments de fidelitat mencionats[18]. També apareix Cervera com a part de la donació esponsalícia que rep Almodis de la Marca, tercera esposa de Ramon Berenguer I, el 12 de novembre de 1056[19]. D’altra banda, aquest domini comtal directe indica que els drets de les famílies repobladores reconeguts en la carta de població del 1026 es van perdre (Benet 1997, p. 303).
Aquest procés de repoblació es produeix mitjançant una completa xarxa de castells termenats, combinada amb l’atorgament de cartes de població [Figura 1], i en la qual interaccionen el domini senyorial amb el factor associat a ser un territori obert de frontera (Sabaté 1997, P. 307); aquest fet coincideix amb la imposició de Ramon Berenguer I a les marques penedesenca i manresana mitjançant la compra de torres i castells i les submissions feudovasallàtiques (Hurtado 2014, p. 214). El nom d’Amat Elderic apareix, el 1056 o poc després, com a feudatari del castell de Cervera per la comtessa Almodis, associat més a una possessió feudal que no pas repobladora (Benet 1997, p. 304). Aquest domini es perd quan aquest mor, ja que no apareix en els honors rebuts pel seu fill Pere[20]. Sobre el llinatge dels Cervera, no hi ha notícies del seu domini fins el 1067, però tenim cap establiment de terres fetes per cap membre de la família, i sembla que les terres posseïdes eren molt reduïdes (Benet 1997, p. 306); aquest es manté fins al s. XIII sota fidelitat del comte de Barcelona (Font Rius, 1969, p. 693).
Tanmateix, la reorganització de l’indret fou lenta. El 1066 Cervera és atacada i es perd temporalment fins que és recuperada poc després (Font Rius, 1969, p. 693). A nivell documental hi ha testimonis d’algunes vendes, però el 1074[21] i el 1077[22] la venda de cases obtingudes per aprisió poden reflectir la lentitud de la repoblació (Biosca, Vinyoles, Xortó 2001, p. 88). D’altra banda, en aquest moment també es pot observar la importància de la protecció de les vies de comunicació en aquestes zones de frontera gràcies a una convinença del 1077 que atorga els drets de justícia del castell i vila de Tàrrega i la meitat de la seva lleuda a canvi de l’ajuda per defensar el camí de Cervera a Anglesola.[23] A nivell religiós destaca la construcció de l’església de Sant Pere el Gros [figura 2], de la qual en tenim una primera referència documental el 1072[24]; l’any 1081 és donada per Guillem Ramon de Cervera i la seva mullar Arsendis al monestir de Ripoll (Duran i Sanpere 1977, p.106).[25]
d) El segle XII: evidència de la consolidació d’un procés
Els canvis polítics que afecten Al-Àndalus, amb l’arribada dels almoràvits, tenen efectes sobre l’estabilitat de les zones fronteres: Cervera, de fet, és devastada pels almoràvits el 1114 (Bramon 2018, p. 114), amb una expedició des de Saragossa com a resposta a l’expedició de Ramon Berenguer III, juntament amb la flota de Pisa, per conquerir l’illa de Mallorca. (Benet 1997, p. 304).
Tanmateix, malgrat l’existència de la Marca com a terra de ningú, les comunicacions amb Al-Àndalus no s’interrompen, i les comunicacions entre Lleida i la costa es produeixen per la Segarra i la vall d’Anoia o bé pel Llobregós fins al pla del Bages. En les cruïlles d’aquesta xarxa apareixen modestos mercats agrícoles; Cervera, propera a la via que comunica les terres de Ponent amb la vall de l’Anoia (Hurtado 2014, p. 207) és un d’aquests mercats documentats, del qual en trobem una referència documental en una pau i concòrdia entre Ramon Berenguer III i el vescomte Bernat Amat de Cardona el 1115, en el qual el comte de Barcelona es compromet a destruir el mercat de Cervera[26]. Altres evidències destacades les trobem amb la constatació documental que, l’any 1111, l’ordre dels hospitalers obtenia les primeres propietats a Cervera (Duran i Sanpere 1977, p.120). Des dels volts del 1130, la vila exerceix una funció rectora sobre la rodalia (Sabaté 1997, p. 323).
La segona meitat del segle XII ve marcada per la conquesta de Tortosa i de Lleida el 1148 i 1149 respectivament. Aquest succés suposà que La Segarra es postulés com un territori molt més segur, i per tant, amb millors possibilitats de creixement econòmic. L’intercanvi comercial, tal i com hem remarcat anteriorment, apareix ja documentat al 1115, però sembla a ser que es tractà d’un mercat comarcal on prevalia la comercialització de l’excedent agrari. En contrast amb altres ciutats properes, com ara Vilagrassa, que adquirirà el privilegi de celebrar una fira l’any 1185, a Cervera no trobem aquesta possibilitat fins al 1301 (Turull 1989, p. 193-195), fet que com més endavant recolzarem, creiem que és causat perquè tot i ser una zona molt més estable, encara és insegura.
A diferència dels documents que podem trobar al segle XI, durant aquesta fase no trobem més que una carta de població a la zona propera de la ciutat la de Prats de Rei (1188) (Turull 1989, p.193). No obstant això, Cervera és en aquesta època un territori on, segons el que indiquen les fonts trobades, els pobladors obtenien majors privilegis i franqueses. Si abans de l’esmentada conquesta de Tortosa i Lleida aquests privilegis foren concedits per raons militars, en la segona meitat del SXII podrien haver estat concedits per motivacions polítiques i econòmiques. La conformació d’un poblament sòlid caracteritzat com a vila reial podia, no tan sols aportar tributació a la monarquia, sinó també esdevenir un nucli que tingués controlat els senyors feudals de les terres més properes (Turull 1989, p. 194 i Del Pozo 1983, p.13). D’aquesta manera, trobem adient senyalar com a fonts rellevants dos pergamins reials: la concessió d’Alfons I als habitants de Cervera per a formar confraria, cònsols i cavalcades contra cristians i sarraïns de 1182 (Turull et al. 1991, p.5) i la concessió del mateix monarca de certes possessions de Cervera a canvi d’un cens anual al 1186 (Turull et al. 1991, p.4).
Al primer document, el rei autoritzà als habitants de Cervera a exercir els dits drets i alliberats del pagament d’eixorquia (exceptuant a les 20 persones que apareixen en el segon, els quals seran dotats d’altres privilegis) a canvi de fidelitat i les cavalcades contra cristians i sarraïns. Aquesta última expressió és prou rellevant, ja que com esmentàvem abans, el monarca ja no només tem als musulmans, sinó també als senyors feudals que han aconseguit acumular poder. Per tant, pretén aconseguir el recolzament i fidelitat dels habitants mitjançant aquest privilegi. El segon document, també serà un exemple d’aquesta cessió, ja que el monarca renunciarà a part de les seves terres que explotava directament en favor dels 20 pobladors que esmenta (Del Pozo 1983, p.13).
D’altra banda, també trobem certes concessions de poder nobiliari, com ara la concessió de Ramon de Cervera, que enfranquí d’eixorquia, cugucia, intestia i un terç de les vendes a canvi de 3000 sous als habitants de la ciutat. No obstant, aquesta cessió podria ser la conseqüència dels constants enfrontaments prop del territori entre Ermengol VIII d’Urgell i els vescomtes d’Àger o bé el conflicte que sorgí al mateix 1197 entre lo dit comte i Ramon Roger de Foix, al costat del qual lluità Ramón de Cervera (Del Pozo 1983, p.13). L’abolició dels mals usos podria també ser causada per tractar d’apaivagar les possibles revoltes camperoles que el conflicte i l’excessiva càrrega tributaria pogués despertar. Poc després, ja al 1208, aparegué també un document reial de Pere I que enfortiren el compromís de Ramon de Cervera amb els habitants de Cervera (Del Pozo 1983, p.13). A diferència d’aquest, però, el rei també expandirà aquests a aquelles persones que estiguin només de pas a més d’adquirir la ciutadania amb només 11 anys d’estança.
Hi ha documents, però, que ens han cridat l’atenció per l’acord existent entre el braç nobiliari i reial. Un d’aquests exemples seria l’autorització de Sança d’Aragó, Pere I i Ramon de Cervera que reben els habitants de la ciutat per a formar confraria, consulat i conjuració al 1202 (Font Rius 1969, pp. 474-475). Aquest document pot fer-nos pensar en que ambdós bàndols estaven plenament interessats en repoblar una ciutat en un territori clau per a les guerres contra els sarraïns, que probablement patí sèries pèrdues durant el conflicte de 1197.
Per tant, podem observar com a finals del segle XII i principis del XIII Cervera rep privilegis tant de part dels monarques com de la classe nobiliària. Aquests privilegis probablement fossin fruit dels constants conflictes, ja siguin entre cristians i sarraïns o bé de caire nobiliari, que assolaven el territori, i foren concedits per tal d’afavorir una recuperació econòmica en un enclavament geogràfic que resultà interessant de controlar pels monarques donada la seva situació fronterera.
- Conclusions
La nostra anàlisi ha estat, finalment, més quantitativa que qualitativa, en tant que hem analitzat un conjunt de fonts per la seva tipologia documental que ens hauria de permetre establir a grans trets unes dinàmiques concretes al llarg del temps. Aquests canvis en les relacions economicosocials que ens mostren els documents analitzats dels segles X, XI i XII ens permetrien establir una periodització del procés. A grans trets, la hipòtesi d’un repoblament segons la periodització general per a Catalunya que fa Flocel Sabaté sembla quedar avalada, tot i que amb alguns ajustos cronològics que ens porten a una periodització concreta pel cas de Cervera.
Tindríem així un primer període al voltant de l’any mil i que podem estirar pràcticament fins a la carta de poblament de Cervera en què trobem un poblament discret de la zona, encara de frontera. Una zona de frontera no totalment pacificada, amb evidències d’algunes ràtzies, però amb referències a població cristiana i construccions castrals. Trobem cartes de poblament en zones properes al nord-est de la zona de frontera, fixada en la nostra zona d’estudi, i al menys un topònim i referencies a comunitats eclesiàstiques que fan pensar en presència religiosa. Aquest període s’allargaria fins tot el primer quart del segle XI.
Un segon període quedaria encetat per la carta de poblament de Cervera (1026). Aquest document ens donaria a entendre que el comte es sent seu el territori i que existeix un poblament anterior per la referència a l’aprisió, tot i que aquest no es pot interpretar en el mateix sentit que el plantejat per Flocel Sabaté, ja que en el cas de Cervera no preval la iniciativa comtal o senyorial; d’altra banda, en el cas de la carta de Cervera, destaca un element rellevant, que és el protagonisme de les dones en aquesta iniciativa repobladora. No obstant això, no volem parlar d’un poblament eficaç fins a la meitat del segle XI. A partir del 1050 trobem ja una important quantitat de documents de venda, donacions, testaments i adveracions (no només amb la participació comtal) i referències a castells al sud-oest de Cervera, tot i que hi ha factors com els atacs del 1066 o algunes formes de vendes que ens indiquen un repoblament més lent i, en conseqüència, una vulnerabilitat major de la zona; tanmateix, la feudalització va consolidant-se progressivament, tal i com es pot observar amb l’aparició de diversos llinatges feudovasallàtics fidels al comtat de Barcelona, com el cas dels Cervera a partir del 1067, i la consolidació de la xarxa termenal o altres documents com convinences per a la protecció del camí de Cervera a Anglesola el 1077.
Finalment, un tercer període de consolidació del repoblament el volem situar a partir de principis del segle XII. Malgrat que el 1114 els almoràvits causen grans destrosses a Cervera, l’evidència documental de l’existència d’un mercat el 1115 permet detectar la presència d’un poblament més efectiu i estable, reforçat per la importància de la proximitat de Cervera a vies de comunicació rellevants. A partir del primer quart del segle XII els documents que trobem ens informen d’una feudalització del territori amb tots els elements que la caracteritzen, amb vendes i donacions, però també amb convinences i fidelitats que ens mostren l’assentament dels grans llinatges catalans a la zona. Aquest repoblament consolidat hauria permès la feudalització, però també el creixement econòmic i social d’una ciutat reial a finals del segle XII, evidenciat per documents d’autorització de confraria, consolat i host i cavalcades, i documents que mostren la utilització dels usatges i un poder comtal en expansió. Tota aquesta consolidació, cronològicament, coincideix amb l’allunyament de Cervera de la zona de frontera, erigint-se com un dels factors clau a l’hora d’analitzar el grau de repoblació del territori.
- Bibliografia i webgrafia
Aventín, Mercè; Salrach, Josep M. (1998). Història medieval de Catalunya. Barcelona. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. ISBN 9788482566313
Baiges, Ignasi; Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.) (2010). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. 1a ed. Lleida: Pagès Editors. 3 vols. ISBN 9788497799584
Baldiri, B. (2018). Monestirs de Catalunya [en línia]. [consulta: 5 de maig de 2018]. Disponible a: <http://www.monestirs.cat/>
Baucells, Jaume; Fàbrega, Àngel; Riu, Manuel; Hernando, Josep I Batlle, Carme (editors) (2006). Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona: segle XI, Lleida: Pagès Editors. 5 vols. ISBN 8497794052
Benet, Albert. (1997) Els progressos cristians per terres segarrenques. El comtat d’Urgell. La marca del comtat de Berga. El comtat de Manresa. Els repobladors. A: PLADEVALL, Antoni (dir.). Catalunya Romànica XXIV: El Segrià, Les Garrigues, El Pla d’Urgell, La Segarra, L’Urgell. 1a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 301-306. ISBN 8441225133
Biosca, Eloi; Vinyoles, Teresa; Xorto, Xavier. (2001). Des de la frontera: castells catalans de la Marca. Publicacions i edicions Universitat de Barcelona. ISBN 9788483383001
Bonnassie, Pierre (1979). Catalunya mil anys enrere: creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle X al final del segle XI. 1a ed. Barcelona: Edicions 62, vol. 1. ISBN 8429714782
Bramon, Dolors (2000). De quan érem o no musulmans: textos del 713 al 1010: continuació de l’obra de J. M. Millàs i Vallicrosa. 1a ed. Barcelona: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives: Institut d’Estudis Catalans: Vic: Eumo. ISBN 8476024509
Bramon, Dolors (2017). Moros i catalans: La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya. Barcelona: Angle. ISBN 9788415307570
Del Pozo Chacón, José Antonio (1983). Primeros privilegios concedidos a Cervera. A: Miscel·lània cerverina [en línia]. Cervera: el Centre, núm. 1, p. 11-18. ISSN 0213-2451 [consulta: 21 de maig de 2018]. Disponible a: <https://goo.gl/gGyY95>
Duran I Sanpere, Agustí (1977). Llibre de Cervera. Barcelona: Curial. ISBN 8472561275
Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.) (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. 1a ed. Lleida: Pagès Editors. 3 vols. ISBN 8479356588
Font Rius, José M. (1969). Cartas de población y franquicia de Cataluña. 1a ed. Barcelona: Madrid: Centro Superior de Investigaciones Científicas, 2 vols. ISBN 840005315X
Generalitat De Catalunya. Inventari del patrimoni arquitectònic [en línia]. [consulta: 8 de maig de 2018]. Disponible a: <http://invarquit.cultura.gencat.cat/cerca>
Hurtado, Víctor (2014). Atles manual d’història de Catalunya: Del paleolític a la unió amb Aragó. 1a ed. Barcelona: Rafael Dalmau. ISBN 9788423208043
Rodríguez, Francesc (ed.) (2016). Col·lecció diplomàtica de l’Archivo Ducal de Cardona (965-1230). 1a ed. Lleida: Pagès Editors. ISBN 9788499758275
Sabaté, Flocel (1996). L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII): conquesta o repoblació?. 1a ed. Lleida: Universitat de Lleida. ISBN 8488645996
Sabaté, Flocel (1997). L’organització territorial i jurisdiccional. A: PLADEVALL, Antoni (dir.). Catalunya Romànica XXIV: El Segrià, Les Garrigues, El Pla d’Urgell, La Segarra, L’Urgell. 1a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 307-341. ISBN 8441225133
Salrach, Josep M. (1990) “Nos traximus de Heremo Primi Homines”: notes sobre la fase A del creixement medieval. (Paisatge i poblament a l’Alta Edat Mitjana a Catalunya). A: Cota zero: revista d’arqueologia i ciència [en línia]. Vic: Universitat de Vic, núm. 6, p. 86-91. [consulta: 07 de març de 2018] ISSN 2385-3190. Disponible a: <http://www.raco.cat/index.php/CotaZero/article/view/67213>
Turull, Max (et al.) (1991). Llibre de Privilegis de Cervera (1182-1456). 1a ed. Lleida: Pagès Editors. ISBN 8479350504
Turull, Max (1989). Oligarquia, fiscalitat i règim municipal al món urbà de la Catalunya medieval (Cervera entre 1026 i 1430) [en línia]. Director: Manuel Riu. Barcelona: Universitat de Barcelona [consulta: 10 de maig de 2018]. Disponible a: <http://hdl.handle.net/2445/35566>
Turull, Albert (1991). Els Topònims de la Segarra: nuclis de poblament: diccionari geogràfic i etimològic. 1a ed. Cervera: Centre Municipal de Cultura. ISBN 9788460603368
Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. 1a ed. Lleida: Pagès, 2005. ISBN 849779334X
[1] De Pere, fill de Guinedilda, que apareix a la carta de poblament de Cervera (1026), a Ramon Berenguer I i Almodis.
[2] Potser seria correcte pensar que la possible documentació generada, sense un interès de conservació per part de l’autoritat pública, s’hagi perdut sense remei, o que aquells documents generats per una societat musulmana, que per força hauria de compartir els territoris amb la població cristiana, haguessin estat destruïts o haguessin reculat amb un frontera musulmana en retrocés.
[3] També trobem altres explicacions per l’existència d’aquest topònim: si es tractés d’un terme religiós, podria haver estat importat d’un lloc anterior o dut per una comunitat aliena al territori (existeix un lloc homònim a la Conca de Tremp); tractar-se d’un topònim d’edat antiga o bé que no tingui cap relació amb el món religiós (Turull, 1991)
[4] En un document datat el 1038, conservat a l’Arxiu Episcopal d’Urgell.
[5] Document recollit a Bramon, Dolors. De quan érem o no musulmans: textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de JM Millàs i Vallicrosa), p. 351.
[6] Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Doc 172
[7] ibid. Doc 172
[8] No sabem l´any amb exactitud.
[9] A la mort de Ramon Borrell va actuar com a regent amb el seu fill i, posteriorment, regent del seu nét.
[10] Degut a que hi havia faccions de nobles d´arrel que pretenien desfer-se d’ella.
[11] Va ser considerada una dona molt religiosa i devota fins al final.
[12] Amb els seus fills i altres famílies que la seguien (Vinyoles 2005, p.72).
[13] L’aprisió és una clàusula legal d´origen visigòtic on si la terra ocupada era erma i es demostrava que havia sigut conreada durant trenta anys seguits, quedava en propietat legal del poblador.
[14] ibid. Doc 172
[15] Actualment aquesta delimitació correspondria a les següents coordenades. D´orient a nord al parlar de la Guàrdia Pilosa fa referència a una terra prop de Castelltort, dins de la rodalia de Calaf, Coscoll i Coscosell, Font de Lluça, Torre de Zuleima i el riu Segre. Per la part d´occident fins a Migdia seria el riu Segre, Castell i Vall d´Osó fins la Guàrdia Grossa o actual terme de Sanaüja. De Migdia a Orient queda delimitat per la Guàrdia Grossa una altre vegada, per l´actual Almúnia, proper a Torà i per la Guàrdia Pilosa. És en la delimitació de nord a occident on no queda definida, ja que està en procés conquesta i presenta moltes anades i vingudes (Duran i Sanpere 1977, p.29).
[16] En el cas de Guissona, la carta de poblament data del 1024. També trobem altres evidències en el cas del comtat d’Urgell, com el testament del 1045 indicat en els resultats que reparteix propietats, entre d’altres llocs, en la zona de La Segarra repoblada per aquest comtat.
[17] En els diplomataris de l’Arxiu Comtal de Barcelona hi figuren fins a 12 juraments de fidelitat en els quals es fa referència a aquest fet, datats entre el 1052 i el 1076, amb expressions com «ipsum castrum quod dicunt Cervaria» (doc. 797) o similars.
[18] ibid. Doc. 656.
[19] ibid. Doc. 479.
[20] ibid. Doc. 558
[21] ibid. Doc. 863
[22] ibid. Doc. 914
[23] Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Doc. 75
[24] A nivell arquitectònic, l’església és un clar exemple d’arquitectura altmedieval catalana, i es va mantenir intacta fins a finals del segle XVIII. De planta circular, disposa d´una cúpula i un absis, i una teulada construïda amb lloses col·locades de forma radial sobreposades unes dalt d´altres. La decoració de l´interior consta de sis fornícules semicirculars per col·locar-hi, segurament, alguna imatge o escultura, les quals es troben repartides per l´absis [figura 2]
[25] L’any 1079 es va efectuar la donació de l’església de Sant Pere al monestir de Sant Pere de Rodes, però aquesta fou rectificada el 1081. (Duran i Sanpere 1977, p.106)
[26] Col·lecció diplomàtica de l’Archivo Ducal de Cardona (965-1230). Doc. 331
es banc des vells 