CARDONA MARTÍNEZ, Santiago
Resum
A través d’aquestes lletres es pretén reflexionar sobre la forma en què aquells europeus que van circumnavegar per primera vegada el globus terraqüi van observar i percebre allò que “descobrien”. Per a aquest propòsit hem volgut anar a les fonts primàries que ens deixaren aquells que van protagonitzar aquell “atrevit projecte”, en paraules del mateix Pigafetta. El recull de textos de Juan Sebastián Elcano, Antonio Pigafetta, Maximiliano Transilvano, Francisco Albo, Ginés de Mafra i altres que fa Ramón Alba (2003) és, en sí mateix, un viatge al passat i una aventura meravellosa i trepidant. Destacarem d’entre ells, per temps i extensió del present treball, el testimoni de Pigafetta, a través de qui reflexionarem sobre les impressions de qui descobria un nou cosmos i vivia de primera mà l’aventura i la tragèdia.
Antonio Pigafetta, cronista i observador
Antonio Pigaffeta (Wikipedia)
Si una cosa hem d’agrair a Antonio Pigafetta és la seva poca dissimulació vers allò que sent quan descriu els esdeveniments com a cronista de l’expedició de Magallanes iniciada l’any 1519. Per bé o per mal, la sinceritat (o no) amb què exposa les seves observacions són de gran utilitat a l’historiador per entendre o suposar les impressions d’aquells ulls europeus davant d’un nou món ple de diferències, però també de similituds. El seu estil, les seves imprecisions o exageracions, així com les seves fílies i indiferències vers Magallanes i Elcano (Zapatero, 2018: 3) fan del relat de Pigafetta quelcom que necessita una anàlisi comparada amb altres de les fonts pel que fa a la rigorositat dels esdeveniments, però que nosaltres no necessitem per l’enfocament subjectiu que pretenem.
Potser el fet que Pigafetta no sigui pròpiament un home de mar és allò que fa del seu relat quelcom més que un simple diari d’a bord, i que ens aporta informació relativa a fets i elements als quals un simple mariner no hi prestaria atenció. Si bé les seves explicacions ens apareixen a manera de dietari, la qual cosa és d’un valor incalculable per a l’historiador, estan plenes de les impressions innocents d’aquell que veu per primera vegada un tauró, però també contenen unes anotacions fetes amb la voluntat més pròpia d’un naturalista del segle XVIII que no pas d’un aventurer del segle XVI:
[…] uns peixos grossos als quals anomenen taurons nadaven a prop de la nostra nau. Aquests peixos tenen varies fileres de dents terribles i si per desgràcia troben un home a la mar, el devoren a l’acte. (Pigafetta, Llibre Primer. “Taurons”)
Vam veure ocells de moltes espècies. Alguns semblava que no tenien cul; altres no fan niu perquè no tenen pates, però la femella pon i cova els seus ous a l’esquena del mascle, en mig del mar. N’hi ha d’altres, anomenats cagasela, que viuen dels excrements d’altres ocells […]. (Pigafetta, Llibre Primer, “Ocells estranys”)
Pigafetta, com a antropòleg, no està a l’alçada del capità James Cook, qui va descriure els nadius americans amb una tolerància i empirisme impropis del seu temps, però recull informació d’un valor també incalculable no només per a l’historiador, sinó per aquells estudiosos de les cultures prehispàniques americanes. Ara bé, les exageracions amb què s’omplen les seves observacions obliguen a posar en quarantena algunes afirmacions, alhora que ens aporten llum a la peculiar visió dels aventurers sobre aquells que els són distints:
Els indígenes no són cristians, però tampoc són idòlatres, perquè no adoren res; l’instint natural és la seva única llei. […] Viuen moltíssim de temps; els vells arriben ordinàriament als cent vint-i-cinc anys, i algunes vegades fins els cent quaranta. […] Els seus habitatges consisteixen en amplies cabanes […], i dormen sobre malles de fil de cotó que s’anomenen hamaques. (Pigafetta, Llibre Primer, “Els brasilers”)
Sens dubte, l’encontre amb els natius va haver d’impactar els exploradors i mariners de Magallanes. Costa de creure Pigafetta quan diu, referint-se a un indígena, “aquest home era tan gran que el nostre cap arribava tot just a la seva cintura” (Pigafetta, Llibre Segon, “Un gegant”), però evidencia la percepció que aquests homes tingueren en topar-se amb les poblacions del sud d’Amèrica. El nostre cronista descriu infinitat de costums dels natius americans, amb major o menor grau de rigor, però aportant tantes dades que hom no pot sinó agrair la voluntat d’informar que té Pigafetta en tot moment.
El relat de Pigafetta sobre la travessia del Pacífic és un episodi digne del relat d’aventures més esfereïdor, però permet entendre les calamitats que els homes de Magallanes patiren en el seu periple. La percepció de Pigafetta sobre la gesta de la travessia és tal que el porta a dir el següent:
Durant aquests tres mesos i vint dies vàrem recórrer quatre mil llegues poc més o menys en el mar que vam anomenar Pacífic, perquè mentre vàrem fer la nostre travessia, no hi va haver la menor tempestat. […] Si Déu i la seva Santa Mare no ens haguessin concedit una feliç navegació, hauríem mort de gana en un mar tant vast. Penso que ningú en el futur s’aventurarà a emprendre un viatge semblant. (Pigafetta, Llibre Segon, “Mar Pacífic”)
No tenim temps per entrar aquí a relatar totes les ventures i desventures que la flota de Magallanes i Elcano visqué en relació als encontres que tingueren amb els pobles i les illes del Pacífic amb què es trobaren, però cal remarcar que Pigafetta relata, amb la minuciositat pròpia del cronista i la constància inherent al navegant cada un dels fets ocorreguts, sense ometre els detalls que fan les delícies de qualsevol antropòleg. Des de la descripció d’una cerimònia fúnebre fins a la detallada infibulació dels membres d’un poblat, Pigafetta ens ofereix dades recollides amb la precisió d’un precoç empirista.
A mida que el relat avança i comença el viatge de retorn per terres millor conegudes de les rutes portugueses, amb la persecució per part d’aquests, la constància i volum de dades recollides per Pigafetta es redueix considerablement. Podem pensar que l’estat de salut, les condicions de la navegació per la falta d’homes o les presses per avançar cap Espanya varen ser el motiu d’aquesta involució en les descripcions de Pigafetta:
Alguns de nosaltres, i sobretot els malalts, haurien volgut fer terra a Moçambic, on hi ha un establiment portuguès, perquè la nau tenia vies d’aigua, el fred ens molestava y, sobretot, perquè no teníem més aliment que arròs ni més beguda que aigua […]. No obstant això, la major part de la tripulació, esclava més de l’honor que de la pròpia vida, vàrem decidir forçar-nos a tornar a Espanya, fossin els perills que fossin els que tinguéssim que córrer. (Pigafetta, Llibre Quart, “Projecte de quedar a Moçambic”)
D’aquesta última anotació, amb data inconcreta d’abril de 1522, fins a l’arribada a Sevilla el 8 de setembre del mateix any, Pigafetta només ens ofereix 4 anotacions més, relatives al pas del cap de Bona Esperança, una observació sobre els cadàvers que són llençats al mar o la del 9 de juliol de 1522 a Cap Verd, interessant des del punt de vista geogràfic i científic, en què el que queda de l’armada s’adona que han guanyat un dia de navegació:
“Per veure si els nostres diaris eren exactes, vam demanar a terra quin dia de la setmana era, contestant-nos que dijous, la qual cosa ens va sorprendre, perquè segons els nostres diaris era dimecres. […] Prest vam saber que el nostre càlcul no era erroni, doncs havent navegat sempre a occident, seguint el curs del sòl, en tornar al mateix lloc havíem de guanyar 24 hores sobre aquells que havien estat quiets en un lloc” (Pigafetta, Llibre Quart, “Ens adonem d’haver guanyat un dia”)
Conclusions
El final del viatge és de sobres conegut i, com hem dit, no entrarem en detall sobre els esdeveniments històrics que tenen lloc durant el periple de l’expedició de Magallanes-Elcano. Sí hem de concloure, però, que Antonio Pigafetta és sense cap dubte una font inesgotable d’informació per conèixer de primera mà els avatars de la primera circumnavegació al voltant del món. Pigafetta realitza una minuciosa anotació d’elements materials i immaterials dels pobles amb què interactua l’armada de Magallanes, així com els espais, costums i formes de vida d’aquests, però ens deixa també una mirada personal sobre allò que aprecia (Castro, 2018: 179). Podem extrapolar, en part, aquesta mirada a uns ulls més amplis, els ulls d’Europa, però potser allò més meravellós del relat és la personalitat amb què Pigafetta ens descriu les seves sensacions, les seves pors vers els perills o la seva gratitud davant l’ajuda divina amb què, com Ulisses, avancen en una de les grans gestes de la humanitat.
Bibliografia
CASTRO HERNÁNDEZ, Pablo. El viaje renacentista y la visión estètica del otro: una aproximación a la bellesa y fealdad de la otredad en El primer viaje alrededor del mundo de Antonio Pigafetta (s. XVI). A: Revista de Història (Concepción). Concepción: Universidad de Concepción, Facultad de Humanidades y Arte, 2018. Núm. 25, p. 161-182. ISSN: 0717-8832.
PIGAFETTA, Antonio; ELCANO, Juan Sebastián; TRANSILVANO, Maximiliano; ALBO, Francisco; DE MAFRA, Ginés et al. La primera vuelta al mundo. Ramón Alba (editor). Madrid: Miraguano Ediciones i Ediciones Polifemo, 2003. 327 pàgines. Viajes y costumbres (col.). ISBN (Miraguano Ediciones): 84-7813-262-7. ISBN (Ediciones Polifemo): 84-86547-67-9.
ZAPATERO, Mariana; PIGAFETTA, Antonio. Antonio Pigafetta, relaciones en torno al Primer Viaje alrededor del Globo (1519-1522) [en línia]. A: Sentir América: registros sensoriales europeos del Atlántico y de América del Sur: siglos XV y XVI. Mar del Plata: Universidad Nacional de Mar del Plata, Buenos Aires: Academia Nacional de Història, 2018. ISBN 978-987-544-856-8.
es banc des vells 