CARDONA MARTÍNEZ, Santiago
A mon pare i a mo mare, que juguen
a caixó[1A] a n’es pati de sa caseta d’Es Grau.
I a n’Elena, companya a ses aules de sa facultat i mare des meu
fill Jaume, qui amb dos anys utilitza sa paraula bòtil[2A].
Agraïments: a Diego Sola Garcia, professor de la Universitat de Barcelona, guia en més d’una assignatura del grau i tutor d’aquest treball final de grau; sense ell no hauria estat possible arribar a bon port.
Resum
El present treball vol indagar sobre els principals processos i fets històrics de la Menorca del segle XVIII, amb èmfasi especial sobre allò que té a veure amb la presència britànica a l’illa i el seu govern. Aquesta presència, de més de 70 anys i només interrompuda per la breu dominació francesa (1756-1763) i el període sota sobirania espanyola que va de 1782 a 1798, ens servirà per articular el fil conductor d’un segle XVIII menorquí amb canvis sociopolítics tan rellevants com els compresos en la Guerra de Successió, però també amb continuïtats interessants incompressibles sense la cessió de Menorca a la Corona de Gran Bretanya com a resultat de la Pau d’Utrecht de 1713. Veurem, finalment, els canvis que introdueixen la recuperació espanyola de l’illa l’any 1782 i el retorn definitiu a la Corona d’Espanya l’any 1802, pel tractat d’Amiens, per tancar un segle convuls d’una illa en disputa.
Paraules clau: Segle XVIII, Menorca, Guerra de Successió Espanyola, economia, societat, política, Pau d’Utrecht, dominació britànica de Menorca, institucions forals, privilegis, comerç.
Introducció
És viva entre la població menorquina, encara avui, la percepció d’un passat anglès que transformà en gran manera la societat illenca del segle XVIII per dotar-la d’unes peculiaritats que s’haurien allargat fins els nostres dies. La voluntat de conèixer l’abast d’aquesta presència britànica a Menorca és el punt de partida d’aquest treball. Bruce Laurie, en un article titulat “El buen gobierno de Richard Kane: ¿mito o realidad?” (2001), ens proporciona els primers elements per matisar algunes de les creences sobre el “gloriós” passat britànic de Menorca; una percepció arrelada que tindria l’origen en les anàlisis clàssiques que autors com Pedro Riudavets, Juan Benejam o Hernández Sanz van fer a finals del segle XIX i principis del segle XX sobre la Menorca britànica (Laurie, 2001: 72-73). No és objecte d’aquest estat de la qüestió revisar, tal i com afirma que és possible fer Laurie (2001: 81), les interpretacions que la historiografia ha fet sobre el període en qüestió. Sí tenim la intenció, en canvi, d’aportar al lector els elements bibliogràfics necessaris i les principals interpretacions fetes sobre el segle XVIII menorquí, de la mà dels grans autors sobre la temàtica, com són Micaela Mata, Miquel Àngel Casasnovas, Juan Vidal, Terron Ponce o el ja mencionat Bruce Laurie, entre d’altres.
La literatura trobada sobre el tema és extensa. Tant, que tenir la certesa que hem assolit les pretensions de dotar al lector d’arguments bibliogràfics suficients i de qualitat per indagar sobre la Menorca del segle XVIII és gairebé impossible. La impossibilitat de tractar i analitzar la ingent quantitat de treballs dedicats a Menorca durant el període que va de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714) fins a la cessió definitiva de l’illa a la Corona d’Espanya pel tractat d’Amiens (1802) ens ha obligat a fer una selecció que sempre és susceptible de revisar. Podem afirmar ‒i és una sort‒ que la historiografia no ha abandonat un tema sobre el qual encara hi ha marge d’estudi i que, més enllà dels consensos historiogràfics sobre la pervivència de les institucions forals menorquines durant el període i la influència britànica en els canvis comercials viscuts a Menorca durant el segle XVIII, queda encara molt recorregut per aprofundir en la temàtica. Una temàtica que, pensem, s’ha limitat sovint als aspectes polítics i econòmics, deixant els aspectes socials com a mer suport per a les anàlisis més factuals.
Hem emmarcat la nostra proposta en una estructura clàssica, atenent als principals aspectes tractats per la bibliografia seleccionada i preservant el fil cronològic quan això ha estat possible. La Guerra de Successió, per tant, en tant que conjunt de fets històrics que obre les portes als esdeveniments viscuts per Menorca al llarg del període d’anàlisi, serà el punt de partida d’aquest treball. Veurem, tot seguit, les qüestions polítiques i econòmiques que, malgrat la diversitat de perspectives, semblen conformar un cos interpretatiu relativament homogeni a l’hora de tractar els principals processos que van afectar Menorca durant la centúria. La reconquesta de Menorca per la Corona d’Espanya l’any 1782 i la posterior dominació espanyola de l’illa, enteses sovint com a punt d’inflexió per a algunes de les dinàmiques iniciades durat la dominació britànica de Menorca, ens serviran per posar sobre la taula algunes interpretacions sobre la influència britànica en la societat menorquina i valorar la magnitud dels canvis i les continuïtats que el tombat de segle portà per a l’illa.
La Guerra de Successió (1700-1713): una perspectiva menorquina
Molt s’ha escrit, sobretot al Principat, sobre les conseqüències de la Guerra de Successió Espanyola i les conseqüències de la derrota del bàndol austriacista per a Catalunya. Menys coneguda és, en canvi, la relació dels fets que tenen lloc a la Península Ibèrica ‒i la resta del continent europeu‒ amb l’illa mitjana de les Balears. Josep Juan Vidal és, sens dubte, l’autor que més ha aportat sobre els fets del conflicte successori a les Illes Balears i sobre el cas menorquí, un element clau sense el qual no es pot comprendre el decurs de la guerra. Menorca i les seves institucions, en tant que moneda de canvi en les negociacions que les diferents potències europees mantenen per posar fi a anys d’hostilitats, viurà un període de gran incertesa i incomprensió sobre tot allò que, lluny al continent, es dirimeix sobre l’illa i el seu futur (Juan, 2011: 1576), i que acabarà amb la cessió del territori insular a la Corona Britànica en el marc dels tractats de pau signats entre els estats implicats en la guerra entre 1712 i 1715. Els tractats d’Utrecht, que inclouen el tractat entre Espanya i Gran Bretanya signat entre juliol i agost de 1713 (Juan, 2011: 1566) pel qual Menorca és cedida a Gran Bretanya, són el punt de partida d’un segle XVIII ple de canvis per a Menorca.
Abans d’analitzar, emperò, les transformacions i conseqüències de la dominació britànica per a l’illa de Menorca, cal desgranar la implicació de Menorca ‒i en especial el port de Maó‒ en el conflicte. Mentre que Juan Vidal (2011) tracta bé els fets polítics durant la guerra en relació a Menorca des d’una perspectiva geopolítica i en el marc europeu, Micaela Mata, l’altra gran autora sobre el període de conflicte i primers anys de dominació britànica a Menorca[1], s’endinsa més en les vivències des d’una perspectiva menorquina. Mata (1979), en la seva monografia sobre la Guerra de Successió a Menorca entre 1705 i 1713, tracta impecablement ‒i factual‒ els fets ocorreguts durant el conflicte a l’illa, i ens aporta una cronologia utilíssima per comprendre l’evolució dels esdeveniments durant la guerra. El rigor amb què Micaela Mata tracta els fets, batalles i esdeveniments polítics durant el període és tal que la seva obra sobre la Guerra de Successió a Menorca esdevé un inventari cronològic completíssim. No obstant això, molt útil ens ha semblat per a la interpretació del conflicte en clau menorquina el memoràndum històric (Mata, 1994: 9-19) de l’obra que l’autora dedica als primers anys de domini britànic de l’illa de Menorca entre 1712 i 1727. En aquesta introducció prèvia a l’anàlisi del primer període britànic de Menorca, l’autora resumeix molt bé els convulsos anys que van de 1700 a 1712, per entrar ja més detalladament en el final de la guerra i els primers anys sota sobirania britànica.
Sigui com sigui, com s’ha dit, Josep Juan Vidal és qui ens proporciona més literatura sobre la Guerra de Successió a les Illes Balears. L’autor, amb diversos treballs dedicats a les Balears durant la guerra[2] o a la fragmentació de l’arxipèlag en les negociacions prèvies als tractats d’Utrecht[3], és qui més extensament ha desenvolupat els fets polítics ocorreguts en el període 1705-1713 per al conjunt de les Balears. No obstant això, d’interès és per a nosaltres la tasca desenvolupada per Juan Vidal (2011) al voltant de la conquesta de Menorca durant la guerra i la seva relació amb els fets polítics internacionals, en una aproximació ben contextualitzada d’allò que té a veure amb Menorca entre la recuperació de l’illa als borbònics per les tropes angleses en nom de Carles d’Àustria el setembre de 1708 i la signatura del tractat d’Utrecht que posava ‒legalment i oficial‒ Menorca en mans de la reina Anna de Gran Bretanya, l’estiu de 1713.
La Guerra de Successió al tron d’Espanya no és sinó el conflicte pel qual les diferents potències europees busquen mantenir l’equilibri de poder (Mata, 1994: 9) que garanteixi la continuïtat de les sobiranies hegemòniques al continent. Gran Bretanya, separada per una estreta franja d’aigua dels territoris continentals, esdevindrà àrbitre del conflicte a través dels seus suports bèl·lics i aliances canviants al llarg de la guerra, mentre que França i l’Imperi buscaran en l’esfondrament de la Monarquia Hispànica una oportunitat per incrementar el seu poder i influències europeus. En aquest context, Menorca ‒i en especial el seu port de Maó‒ apareix en el punt de mira Gran Bretanya quan, conquerida en nom de Carles d’Àustria per la flota de la reina Anna (1708) en el marc de l’aliança entre britànics i el candidat Habsburg, els anglesos aconsegueixen un enclavament naval idoni per les operacions bèl·liques en la Península Ibèrica i el Mediterrani. El port de Maó solucionava l’inconvenient que tenia la flota britànica d’haver de tornar a Anglaterra per re-abastir i reparar els bucs de guerra (Mata, 1994: 12), i tant Micaela Mata (1994: 16) com Juan Vidal (2001: 1515) deixen clares les intencions prèvies dels anglesos i el general Stanhope ‒cap de les forces de la reina Anna a Espanya‒ en el moment de conquerir l’illa als borbònics per a Carles III; poc s’imaginaven els menorquins que s’havien aixecat en nom de l’Arxiduc d’Àustria que el pla dels britànics era exigir la sobirania de l’illa i el seu principal port com a pagament pels serveis prestats en el conflicte (Mata, 1994: 16), menys encara que la cessió de Menorca a la Corona Britànica arribaria finalment per les negociacions de pau entre Gran Bretanya i la França de Lluís XIV i el seu nét Felip V (Juan, 2001: 1555).
Per entendre la situació de Menorca a l’inici de la guerra ‒sobre la qual no ens detindrem‒ és d’utilitat el ja llunyà treball de Micaela Mata, de 1979, Menorca: franceses, ingleses y la Guerra de Sucesión, 1705-1713. En la breu introducció del llibre trobem la delicada situació econòmica i comercial de l’illa derivada de les polítiques dels últims Àustries[4], així com uns primers capítols dedicats al breu període de dominació borbònica prèvia a presa de l’illa per part dels britànics el 1708. Menorca va ser el primer territori de la Corona d’Aragó que va veure suspesos els seus privilegis com a conseqüència d’un decret borbònic, mentre que Mallorca i Eivissa els mantenien (Juan, 2018: 349) gràcies a la recuperació de les dues illes per part de la flota aliada comandada per John Leake a finals de 1706 (Juan, 2011: 1513). Malgrat l’aixecament austriacista que assetjà el castell de Sant Felip l’octubre de 1706, els borbònics recuperaven l’illa per a la causa de Felip V el gener de 1707 i Menorca quedava separada de la sobirania de la resta de l’arxipèlag (Juan, 2011: 1514), un fet que, amb conseqüències polítiques[5] molt diferents amb la cessió de l’illa als britànics, es mantindria durant tot el segle XVIII.
1708 és, per a Menorca, l’any clau de la guerra. Tot i l’infructuós aixecament austriacista de finals de 1706, el 14 de setembre de 1708 desembarcaven a Menorca les forces aliades comandades pel general Stanhope. El 29 del mateix mes capitulava el castell de Sant Felip i Menorca quedava nominalment en mans de l’Arxiduc d’Àustria i sota la tutela dels britànics; s’obria així un període d’incerteses pel que fa a la sobirania de l’illa (Juan, 2011: 1515) que no veuria la llum fins acabada la guerra[6]. Com ja hem dit, Stanhope va tenir sempre la intenció de mantenir l’illa en mans dels britànics un cop acabada la guerra, i aquest fet va evidenciar les diferències entre les autoritats locals i el govern militar, unes diferències que no són sinó el reflex de la disparitat d’interessos dels aliats (Juan, 2011: 17). No obstant això, Menorca va respondre amb entusiasme l’arribada dels comandaments britànics que posaven Menorca sota la sobirania de Carles d’Habsburg, i el reconeixement de nou dels furs i privilegis per part d’Stanhope en nom de Carles III (Mata, 1994: 16) no feia pensar que pocs anys després Menorca quedaria novament separada políticament del seu arxipèlag.
A partir d’aquest moment i al menys fins a la mort de l’emperador Josep I d’Habsburg ‒fet que trastoca l’entramat d’aliances i posa en qüestió els interessos dels britànics en pro de l’equilibri de poder a Europa‒, s’establirà a Menorca un govern dual ja existent en època dels Àustries i que esdevé la solució política al context de guerra existent: un governador polític a Ciutadella i un governador militar (britànic) a Sant Felip. En tot cas, Stanhope va actuar en els primers anys d’incertesa política com a dominador i va dirigir els afers militars, però també els polítics en benefici dels interessos britànics, sempre que va poder (Juan, 2011: 1520), i l’alliberació dels Borbons, com veurem, es va convertir en un “setge opressiu i arrogant” (Mata, 1994: 18) que va portar a una pugna política que es va estirar durant bona part de la dominació britànica de l’illa.
Sobre la situació política en aquest període, que reprendrem en el punt següent, en parlen bé tant Micaela Mata (1994) com Juan Vidal (2011) des dues perspectives ben diverses. Un i altre text, ambdós des d’una visió sociopolítica, tracten des d’escales diferents els esdeveniments polítics ocorreguts a l’illa en aquest període que va des de la pressa de Menorca el setembre de 1708 fins el final de la guerra. En aquest sentit, els treballs d’una i altre autor se’ns presenten complementaris, en tant que Micaela Mata tracta molt d’a prop allò que afecta a la política local, mentre que Josep Juan Vidal estableix molt bé les relacions existents entre els fets polítics menorquins i els principals esdeveniments polítics a nivell internacional que afecten a les decisions sobre l’illa. Sigui com sigui, sobre el debat del bon o mal govern britànic de Menorca que Bruce Laurie (2001) planteja obertament, sembla que Micaela Mata ‒de qui beu el mateix Laurie‒ n’és més permeable en dibuixar una situació social i política desfavorable com a conseqüència dels primers anys de govern militar anglès. Juan Vidal, en canvi, ens presenta una història més sine ira et studio, i malgrat que en el seu treball sobre la conquesta de Menorca no tracta la resta del segle XVIII per a l’illa, sí conclou que, tal i com avala Casasnovas (2014a), el balanç polític per a Menorca com a conseqüència de la sobirania britànica és positiu, en tant que permetrà a les institucions mantenir una certa autonomia difícilment imaginable sota la sobirania dels Borbons.
La principal conseqüència que té la presa de Menorca per als menorquins serà la presència de les tropes que integren les diferents guarnicions. El mateix duc de Marlborough, en assabentar-se de la conquesta ‒un fet celebrat Londres‒, ja intervindrà en favor de la presència naval en els ports de l’illa per afavorir el comerç i el interessos britànics en el Mediterrani (Juan, 2011: 1525), que no són altres que rivalitzar des d’una millor posició amb els francesos (2011: 1528). Aquest fet i la enorme despesa feta pels nous governants militars en les defenses de l’illa (Juan, 2011: 1529-1530) podrien haver fet pensar que l’interès per Menorca per part dels britànics no responia exclusivament a les operacions bèl·liques a la Península. No obstant això, les institucions menorquines sempre van creure, durant els primers anys de dominació britànica, que devien lleialtat a Carles d’Habsburg; i a ell ‒o a la seva dona Isabel Cristina, com a lloctinent general a Barcelona a partir de 1711‒ van dirigir les protestes sobre els greuges que les tropes britàniques van cometre sobre les institucions i la població de Menorca. Micaela Mata tracta molt bé aquests estira-i-arronses entre institucions locals i el nou govern militar, i la desesperació dels estaments governants en veure la intromissió constant del govern militar en la política de l’illa i els abusos de les tropes sobre la població.
Estant ja Menorca sota domini militar britànic, a Europa, les velles aliances del bloc austriacista comencen a desfer-se (Juan, 2011: 1551). La guerra, que està sent llarga, és ja una càrrega econòmica que les potències veuen difícil de sostenir. No podem detallar per espai i objectius del treball totes les circumstàncies que envolten els canvis de direcció política a nivell internacional. Juan Vidal ha treballat bé aquest aspecte tant en la bibliografia utilitzada aquí fins ara com en altres articles dedicats a la Guerra de Successió, entre els que trobem també bibliografia dedicada a les negociacions internacionals que afecten a les Illes Balears[7]. Sobre els canvis de rumb de la guerra pel que fa a la política britànica sí hem de destacar, al menys, el final del domini whig de la Càmera dels Comuns britànica cap a finals de 1710 i, sobretot, la mort de l’emperador Josep I ‒que hem apuntat anteriorment‒, el 17 d’abril de 1711 (Juan, 2011: 1551). Més enllà del canvi polític intern britànic, amb un Parlament tory més procliu a la finalització de les aportacions angleses a la guerra, la mort de l’emperador va portar com a conseqüència que el candidat al tron espanyol, en nom del qual s’havia conquerit Menorca, hauria d’heretar també l’imperi del seu germà, la qual cosa desbaratava l’equilibri de poder internacional pel qual Gran Bretanya participava de la guerra. Aquest fet obria les portes a les negociacions entre britànics i Lluís XIV de França ‒i el mateix Felip V‒ per al cessament de les hostilitats, en tant que els objectius comercials i polítics de la Corona Britànica havien estat assolits (Juan, 2011: 1555), deixant Menorca en una situació política embolicada, governada de facto per una potència estrangera que poc a poc es deslligava de la causa del seu monarca. Es complicava encara més la situació quan, conseqüència també de la mort de l’emperador, Carles abandonava la seva cort a Barcelona per atendre els afers de la cort de Viena; Menorca quedava nominalment sota la sobirania d’una cort feble a Barcelona que poc podia fer ja davant les demandes d’ajuda i pressió per part del jurats menorquins per evitar els abusos de les autoritats militars (Juan, 2011: 1570).
Aquests primers anys de presència ‒que no sobirania legal‒ britànica a Menorca ja van evidenciar, com s’ha dit, les intencions dels governants militars de l’illa, amb connivència de les altes esferes polítiques de Londres, de mantenir Menorca en mans angleses independentment del desenllaç de la guerra. En aquest sentit, poc després de la conquesta de Menorca en nom de Carles III, el novembre de 1708, Stanhope escrivia en una carta a lord Sunderland el següent: “Whether we have war of Peace, I cannot but hope we shall think of preserving Port Mahon; and indeed the whole island” (Juan, 2011: 1518). Aquest afany per mantenir la possessió del port de Maó i la resta de l’illa va quedar patent quan, el 1712, abans de ser ratificades en un tractat les negociacions entre la França de Lluís XIV i l’Espanya de Felip V, encara en guerra, amb la Gran Bretanya, la reina Anna va nomenar el duc d’Argyll primer governador de l’Illa (Juan, 2011: 1567). Si la conquesta de 1708 significava l’inici de la presència britànica a l’illa, encara que nominalment en nom de Carles, l’estiu de 1712 va evidenciar allò que molts ja temien o sospitaven: que aquesta presència estrangera responia a quelcom més que a les necessitats logístiques de la guerra. La situació a Maó i a la resta de l’illa, incerta ja des d’un punt de vista polític, es complicava encara més amb la creixent presència de tropes angleses (Juan, 2001: 1569) que, des de finals de 1712, arribaven de Barcelona en el marc del cessament de les hostilitats entre França i Gran Bretanya (2011: 1586).
No és casualitat que Micaela Mata iniciï cronològicament la seva monografia[8] sobre la Menorca britànica en l’any 1712. Malgrat els tractats d’Utrecht que atorguen oficialment la sobirania de Menorca a Gran Bretanya no seran signats fins a l’estiu de 1713 (Juan, 2011: 1566), 1712 marcarà un punt d’inflexió ‒polític‒ en la Guerra de Successió. No podem entrar en detall sobre el llarg procés internacional de negociacions de pau previs als tractats d’Utrecht, als quals Josep Juan Vidal hi dedica bona part del seu treball sobre la conquesta de Menorca (2011), i que tenen una incidència directe amb l’esdevenir polític de l’illa. Sí destacarem, però, l’èmfasi que posa Juan Vidal en la incertesa que suposà per a les autoritats i població menorquines el període que va de 1708 fins a 1713, i en especial 1712, en un context de desconcert i desconeixement d’uns esdeveniments llunyans que, no obstant això, plantejaven un futur incert per a Menorca (Juan, 2011: 1556).
Menorca, que molt abans de la guerra havia quedat desconnectada de la Península per la inseguretat de les rutes marítimes i l’abandonament de la política mediterrània dels Àustries provocat pel descobriment d’Amèrica (Mata, 1979: 11)[9], havia trobat en la Guerra de Successió una plataforma per entrar en el panorama polític. En la lluita pel manteniment de les seves institucions, es va decantar majoritàriament pel model polític austriacista que suposadament hauria de garantir la continuïtat de lleis i costums de la terra, davant l’amenaça que suposava la nova dinastia borbònica pel model de gestió vigent. Poc es podien imaginar els menorquins, emperò, en celebrar la presa de Menorca pels britànics en nom del seu rei el 1708 o quan festejaven la coronació de l’arxiduc Carles com a emperador a principis de 1712 (Juan, 2011: 1569), que l’esdevenir de la guerra no els deixaria ni en mans dels Borbons ni en mans del monarca pel qual havien lluitat, sinó sota la sobirania d’una reina estrangera i desmembrats del seu arxipèlag per via d’unes negociacions que semblaven tan llunyanes com alienes a ells. Els inconvenients, esforços i abusos patits durant el període de guerra semblaven haver arribat per quedar-se quan el capítol 11 del tractat definitiu d’Utrecht entre Gran Bretanya i l’Espanya de Felip V, signat el 13 de juliol de 1713, quedava redactat així:
El Rey Católico, por sí y sus herederos y sucesores, cede también a la corona de Gran Bretaña toda la isla de Menorca, traspasándole para siempre todo el derecho y el pleno dominio sobre la dicha isla y especialmente dicha ciudad, castillo, puerto y defensas de Menorca, llamado vulgarmente Puerto Mahón, juntamente con los otros puertos, lugares y villas situadas en la referida isla. (Juan, 2011: 1566[10])
La pugna entre les institucions i els governs estrangers: pervivència del model austriacista
Que Bruce Laurie (2001) entri de ple en el debat sobre el bon o mal govern britànic en els primers anys de dominació sota el governador Richard Kane posa de manifest que l’anàlisi sobre la política menorquina durant els anys d’ocupació anglesa no són senzills. Sobre aquest aspecte, ens segueixen sent d’utilitat els treballs de Micaela Mata (1984, 1991 i 1994) sobre la Menorca britànica, en especial pels aspectes relacionats amb les hostilitats entre el govern britànic i les institucions locals, però també pel que fa a les diferents dominacions al llarg de la centúria. Aquesta “pugna”, que l’autora incorpora en el títol d’un dels seus llibres (1994) i que fa referència al pols entre “invasors i envaïts” (1994: 73) per a la gestió dels afers de l’illa, es mantindrà al llarg de tot el segle XVIII, fins i tot després de l’arribada dels espanyols a partir de 1782 (Casasnovas, 2014a: 60-64).
La benevolència amb què Antoni Victory Taltavull, en el seu treball de 1924, tracta el “bon” govern de Sir Richard Kane contrasta amb la visió que Micaela Mata ens proposa del govern britànic. Quan Taltavull ens descriu al governador Kane com “el más insigne de sus antiguos gobernadores, al que más beneficios materiales debe [Menorca]”, tot queixant-se del poc reconeixement que l’illa li ha donat (1924: 386), sembla beure encara de la historiografia del segle XIX que ha promogut el “mite” (Laurie, 2001: 72-73) sobre el gloriós passat britànic de Menorca. La historiografia més recent sembla haver superat la visió idealitzada de la política portada a terme pels anglesos a Menorca, fet, emperò, que no ha liquidat ni de bon tros el debat sobre el bon o mal govern britànic de l’illa. Mentre Micaela Mata (1984 i 1994) ens presenta una política opressora enfrontada als interessos dels menorquins i les seves institucions, Casasnovas (1985 i 2014a) no desmenteix els beneficis del període de sobirania britànica per a Menorca.
Miquel Àngel Casasnovas és l’autor que més ens aporta sobre el que és el tret polític més rellevant del segle XVIII menorquí: la pervivència d’unes institucions forals que no són sinó una anomalia pel conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó després de la Guerra de Successió. Aquest fet, que Casasnovas anomena, en el seu estudi titulat La pervivència de les institucions forals a Menorca després de la Pau d’Utrecht, “la paradoxa menorquina” (2014b: 47-48), sembla un fet avalat per tota la historiografia consultada. La mateixa Micaela Mata, que no amaga la seva postura sobre la política britànica a Menorca quan titlla les relacions entre anglesos i menorquins de “problema d’opressors i oprimits” (1994: 73), reconeix que la defensa dels drets ancestrals davant del nou monarca era encara possible pel respecte de la Corona de Gran Bretanya per l’autogovern de Menorca (1994: 86). En el mateix sentit parla Juan Vidal (2011) quan conclou que, a diferència de la resta d’illes de l’arxipèlag, que canviaren les seves tradicionals institucions en virtut del Decret de Nova Planta, Menorca les conservà durant tot el segle XVIII (2011: 1596). Sobre aquest aspecte en torna a parlar Casasnovas en el seu treball titulat La crisi de l’antic règim a Menorca (2014b) quan analitza la gradual assimilació de Menorca a la nova realitat espanyola a partir de 1782; una assimilació, conclou, que va ser econòmica, religiosa, cultural i, sobretot, política (2014b: 56-57).
Més enllà del manteniment de les institucions, sobre el qual hi tornarem més endavant, un segon tret polític característic de la Menorca del segle XVIII és la lluita institucional que mantingueren les institucions de la terra per mantenir el seu model de gestió, furs i privilegis. Malgrat és amb la signatura del tractat d’Utrecht de 13 de juliol de 1713 que Menorca passa definitivament a mans de la Corona de Gran Bretanya, els treballs de Juan Vidal (2011) i Mata (1994) ja posen en evidència els conflictes que van mantenir, des de l’arribada de les tropes del general Stanhope l’any 1708, les institucions locals i el nou govern militar. Molt il·lustratiu és, sobre aquesta conflictivitat inicial, el fet que en una data tan primerenca com la del 29 de març de 1710 es publiqués a Maó la prohibició de portar armes blanques i de foc a tota la població local (Mata, 1979: 326). Aquesta prohibició, que reordena el duc d’Argyll l’any 1713 (Mata, 1994: 29) i que també ens recorda Juan Vidal (2011: 1532), no és sinó una evidència de la complicada situació durant els primers anys de presència militar britànica.
Ja signada la Pau d’Utrecht, els jurats menorquins s’afanyaren a treballar per mantenir el seu ordenament jurídic davant dels nous governants. Escriu John Armstrong, contemporani anglès, el 1758[11], que “cuando los habitantes de Menorca pasaron a dominio de Inglaterra, no quisieron sujetarse a él sino con condición, que se les conservasen su gobierno, sus leyes y su religión” (Armstrong, 1781: 125), i la tardor de 1713 les autoritats ja van requerir al tinent governador Richard Kane la confirmació dels privilegis, tradicions, pràctiques i el respecte de les llibertats, concessions, exempcions i bones costums de l’illa (Mata, 1994: 36). Demanaven, a més, la restitució de la justícia tal i com estava regida en temps de Carles II i la confirmació de l’administració de la Corona tal i com la coneixien, administrada l’illa de manera autòctona, amb la clara voluntat de mantenir apartada l’autoritat militar dels afers polítics menorquins i tenir l’arbitratge en els llunyans tribunals de Londres (Mata, 1994: 37). Aquestes demandes, que van anar sempre acompanyades de les queixes sobre els abusos comesos pels militars sobre la població local i les exigències de compensació feien de Menorca una terra políticament hostil pels britànics. Es desprèn del text de Micaela Mata (1994) certa obsessió per part dels jurats menorquins per confirmar privilegis, lleis i costums, la qual cosa sembla lògica partint del fet que les autoritats menorquines no disposaven de cap reconeixement formal que els garantís el seu model de gestió. El tractat d’Utrecht, al qual s’aferren els britànics, no feia cap menció al sistema institucional i legal (Casasnovas, 2014a: 51), i els menorquins, que només disposaven de les promeses fetes pel duc d’Argyll l’any 1712 sobre el manteniment dels seus furs i privilegis, es van veure en la necessitat d’haver de reclamar allò que creien era seu, convertint les relacions entre unes i altres autoritats en una pugna constant.
Com hem dit, sobre la continuïtat de les institucions forals a Menorca després de la Guerra de Successió ens en parla àmpliament Miquel Àngel Casasnovas. L’autor, a qui podem posar en una òrbita positiva pel que fa al balanç de la dominació britànica de Menorca, ens ofereix una bona interpretació dels principals trets polítics del període en el seu treball sobre la pervivència de les institucions forals de Menorca després de la Pau d’Utrecht (2014a), on fa un recorregut polític pel tot el segle XVIII menorquí. Amb el concepte de “la paradoxa menorquina”, Casasnovas (2014a: 47) vol il·lustrar l’anomalia que significa el fet que, després de perdre la seva autonomia per un decret borbònic el 1707 com a conseqüència de la repressió per l’aixecament austriacista de 1706 (Juan, 2011: 1514), Menorca mantingués durant tot el segle unes institucions que per la resta de la Corona d’Aragó havien estat abolides pels decrets de Nova Planta de Felip V. Paradoxal és també que, mentre la resta de l’Estat Espanyol quedava assimilat sota les lleis d’una Castella domesticada políticament i la Corona d’Aragó veia com s’esfondrava el seu model constitucionalista, les elits menorquines semblaven no adonar-se de les oportunitats d’autogovern que els oferia el pragmatisme britànic. Els menorquins, que van sostenir una pugna política constant amb les noves autoritats estrangeres per mantenir les seves peculiaritats, van ser sempre considerats “espanyols” per part dels anglesos; una espanyolitat ‒política‒, emperò, que no era sinó una interpretació fossilitzada del passat dels Àustries (Casasnovas, 2014a: 62) que s’allunyava poc a poc de la realitat política de l’Espanya borbònica.
Malgrat tot, no podem entendre el manteniment de la idiosincràsia menorquina al llarg del segle XVIII sota la sobirania britànica sense l’element religiós. En aquest aspecte són crucials les negociacions prèvies al tractat d’Utrecht fetes entre l’Espanya de Felip V i Gran Bretanya pel que fa a la cessió de Menorca quan, davant les propostes de Lord Lexington a Madrid, la Corona Espanyola posava la següent condició:
[…] que a los moradores y vezinos de dicha isla, no se les ynquine ni embaraze en el exerzizio libre y sin restricción alguna de la religión católica romana […] (Juan, 2011: 1561[12])
És en aquest principi, juntament amb el manteniment del dret propi, privilegis, institucions i l’ús de la llengua i cultura pròpies, en què Casasnovas (2014a: 48) fonamenta la “paradoxa menorquina”. Les elits menorquines es van armar amb tots aquests elements per marcar la frontera política i cultural existent amb els nous governants, buscant mantenir no només allò que els individualitzava com a col·lectivitat, sinó un model vigent que garantia les seves posicions socials i ascendència (Casasnovas, 2014a: 52).
En tot cas, seria erroni afirmar que el model austriacista es mantingué inalterat durant tot el període de sobirania britànica de Menorca. El mateix Casasnovas ja ens avança abans del seu anàlisi de les institucions menorquines del segle XVIII que les institucions es van mantenir “no poc alterades” (2014a: 47). Bruce Laurie, que juntament amb Micaela Mata ens presenta una visió menys idealitzada del govern britànic de Menorca, reconeix que els anglesos no van fer ús del dret de conquesta malgrat “no hi ha dubte” ‒diu Laurie (2004: 26)‒ “que els anglesos van conquerir Menorca per la força de les tropes del general Stanhope l’any 1708”; això no l’impedeix, emperò, assegurar que Richard Kane va considerar Menorca com una part de Gran Bretanya (Laurie, 2004: 29), i que el governador, tot i no tenir el poder per abolir les institucions, va interpretar malament el tractat d’Utrecht quan deia que “aquest no ordenava mantenir les lleis antigues, els privilegis i les costums” (Laurie, 2004: 28). Sigui com sigui, sembla que el pragmatisme d’uns governants que teníen com a difícil missió la de gestionar un territori amb les seves peculiaritats, la falta de cobertura legal per imposar canvis radicals en el model vigent i la viva oposició de les institucions locals davant les reformes van permetre minimitzar l’assimilació i reestructuració polítiques. No obstant això, els anglesos es van reservar la facultat de canviar allò que anava en contra dels seus interessos (Casasnovas, 2014a: 52). Van intervenir en la política interna quan van poder per atiar les velles rivalitats entre les universitats illenques per limitar el poder dels catalitzadors de resistència, a saber, la Universitat General de Ciutadella i l’Església, i van desproveir de recursos econòmics les universitats i en van controlar els sistemes d’insaculació (Casasnovas, 2014a: 56) per fer de les institucions menorquines una oposició més domesticada.
Malgrat podem concloure dels diferents autors que es donà una continuïtat general en el cos institucional menorquí, com hem dit, convé mencionar alguns dels elements de ruptura que es donen al llarg del segle. Tot i que no podem detallar per espai i temps el funcionament de les institucions menorquines, aspecte sobre el qual ens són d’utilitat l’estudi que fa Bruce Laurie (2004) sobre els Tyrawley Papers i el mateix Casasnovas (2014a), sí hem de mencionar alguns dels canvis que patiren les institucions menorquines durant el període de la mà de Casasnovas (2014a). El canvi de sobirania, tot i que no va propiciar un trencament radical del model de gestió, obligava a deslligar les institucions menorquines de les jerarquies a les que havien pertangut; calia, al menys, vincular-les a la nova Corona per adaptar l’entramat polític a la nova realitat. En aquest sentit el trencament amb Mallorca esdevé quelcom obvi i necessari. Un exemple clar és el que afecta a l’administració del Reial Patrimoni, de “rellevància primordial” ‒ens diu Casasnovas (2014a: 55)‒, quan el lloctinent de procurador reial menorquí deixà d’estar sota les ordres del procurador reial de Mallorca[13]. Un altre l’exemple d’adaptació a la nova realitat és el de la desvinculació de l’administració de Justícia de Menorca de la Reial Audiència de Mallorca pel que fa a les apel·lacions, que ara s’haurien de fer davant del Rei (Taltavull, 1924: 350)[14]. En l’àmbit de la Justícia, és important destacar també la important tasca jurídica feta pel governador Kane i els seus assessors per redactar una nova reglamentació i sistematitzar les ordenacions vigents que donà com a resultat la Nueva regulación para los pleitos i compromisos, de 1733 (Casasnovas, 2014a 60)[15]. Pel que fa al funcionament del Reial Patrimoni, llevat del trencament amb Mallorca, aquest no patí grans canvis, en tant que la recaptació presentava superàvit i no suposà cap inconvenient per als nous governants. Aquesta praxis és un altre exemple del pragmatisme de les autoritats angleses de Menorca al segle XVIII, que semblen adaptar-se bé a les inèrcies que no van en contra dels interessos britànics.
Sembla lògic pensar que una administració menorquina a imatge i semblança de l’administració anglesa hauria resultat més senzilla de gestionar per part de les noves autoritats britàniques. Però també és lògic imaginar que, davant d’unes institucions de la terra i elits locals sempre en peu de guerra pel manteniment dels seus privilegis, els governadors anglesos preferissin adaptar-se a unes estructures que, si bé imperfectes a ulls dels nous governants[16], aconseguien uns resultats acceptables i permetien mantenir les velles aristocràcies en una situació no del tot incòmode. Mantenir la dualitat de poders, impensable probablement en l’Espanya de Felip V, va permetre mitigar les reticències de les autoritats locals a determinats canvis, que es van presentar de manera més subtil sota un control indirecte de les autoritats britàniques quan els interessos britànics no es van veure afectats.
La Governació va ser clau en aquest control indirecte, amb una figura del governador que, si bé tenia com a principal missió la de defensar l’illa i tenir cura de la guarnició, va ostentar també funcions civils i de justícia que el convertien en l’àrbitre polític d’allò que es dirimia a l’illa. El governador, substituït sovint per un tinent governador degut al seu absentisme, era el cap de l’administració reial a l’illa i representant del monarca (Casasnovas, 2014a: 53), i tot i que el duc d’Argyll va crear la figura del governador de paisans per mantenir la ficció de la dualitat dels poders civil i militar, el governador de Menorca mai va ser substituït per un càrrec menorquí, tal i com passava amb els Àustries (Casasnovas, 2014a: 54). En tot cas, el govern civil va quedar de facto en mans de juristes i assessors menorquins coneixedors de les peculiaritats legals, culturals i religioses de Menorca (Casasnovas, 2014a: 54), i els governadors britànics ‒a excepció de Kane, diu Casasnovas (2014a: 54)‒ es van limitar generalment a retocar els aspectes clau de la política deixant en mans de les antigues universitats els afers locals i civils que no repercutien en els interessos econòmics i la gestió militar de l’illa.
Sobre el funcionament de les universitats menorquines durant el segle XVIII i els principals elements de continuïtat i de ruptura, Casanovas (2014a) ens fa de nou una bona síntesi; també ens dóna informació sobre aquest aspecte Bruce Laurie (2004) en definir les institucions de la Menorca prebritànica. Per entendre el clima de conflicte entre les universitat i el govern militar cal anar als treballs de Micaela Mata (1994), qui exposa bé les intromissions de les autoritats britàniques en els afers polítics locals, com l’organització de les insaculacions. Tot i que no entrarem a definir el funcionament de les universitats menorquines, que sobre el paper van mantenir l’essència i divisions introduïdes durant el regnat d’Alfons el Magnànim (Casasnovas, 2014a: 55), cal remarcar que el nou govern britànic sí va propiciar, com s’ha dit, les rivalitats existents entre elles ‒sobretot entre les universitats de Ciutadella i Maó‒, com a mesura per reduir el contrapès polític de la Universitat General de Ciutadella. L’emancipació de les universitats foranes (Maó, Alaior i Es Mercadal) respecte de la Universitat General que des del segle XVII s’havia anat produint (Casasnovas, 2014a: 56) es consolidarà definitivament des del moment en què les autoritats britàniques s’instal·len, amb els tribunals arrabassats de Ciutadella, a Maó, buscant la proximitat del principal port de l’illa. La no autorització de les reunions del Consell General i la supressió d’alguns impostos que aportaven recursos econòmics a les universitats van limitar, a més, la capacitat de gestió d’aquestes institucions, que mantingueren sempre el pols polític amb la Governació.
Més cordials van ser les relacions polítiques durant el breu període de dominació francesa (1756-1763)[17] entre les universitats i la nova Governació (Casasnovas, 2014a: 57). No obstant això, la nova administració francesa va seguir interferint en els assumptes de les universitats, i tot i que es va demanar per part de la Universitat General que es retornés a la situació prèvia a l’arribada dels britànics, aquests ho van desestimar. L’intendent francès, a més, van fiscalitzar les finances de les universitats per pal·liar l’endeutament (Casasnovas, 2014a: 57), i va limitar encara més la capacitat econòmica de les universitats privant-les d’algunes rendes (Mata, 1991: 114). A l’administració francesa de Menorca, sobre la qual Casasnovas (2014a) no hi entra en detall, Micaela Mata hi dedica un capítol en el marc de la dominació francesa en el seu treball titulat Menorca: medio siglo de dominaciones extrangeras (1991), que ens és de força utilitat. Mata no deixarà de veure la dominació francesa ‒com ho fa per la britànica‒ com una dominació opressora, i de la seva anàlisi de la situació institucional pel període que va de 1756 a 1763 se’n pot despendre que les relacions entre menorquins i autoritats franceses no va ser un camí de roses. Quan l’autora fa referència als “tentacles del rigorós sistema fiscal gal” (1991: 115), ens mostra la seva posició respecte de la interpretació de les rivalitats dels menorquins amb els nous “tutors estrangers” (1991: 117), i malgrat reconeix ‒com fa Casasnovas (2014a)‒ que la convivència va ser més senzilla i fins i tot fa balanç positiu pel període en alguns aspectes (1991: 115), Micaela Mata no abandona en cap moment la seva perspectiva de opressors i oprimits a l’hora de tractar el segle XVIII menorquí.
En tot cas, sembla que la breu dominació francesa de l’illa no va significar tampoc el trencament radical amb el vell model de gestió ni l’abolició de les antigues institucions menorquines. És il·lustratiu, en aquest sentit, el fet que durant els anys de domini francès un dels canvis importants fos la subordinació del Tribunal de la Governació al Tribunal Sobirà del Rosselló, una decisió lògica partint del fet que fins feia poc el Rosselló havia pertangut a Catalunya i els magistrats del seu tribunal estaven en una millor posició per comprendre la idiosincràsia de les lleis menorquines i la seva llengua (Casasnovas, 2014a: 60). No obstant això, tant Casasnovas com Mata posen de relleu la pugna que aquestes institucions van mantenir amb la nova Governació, evidenciant una continuïtat política que trobem al llarg de tot el segle XVIII. Borbons, britànics o francesos −i novament espanyols, com veurem− van topar sempre amb unes autoritats locals tossudes en la seva lluita per la pervivència dels seus furs i privilegis. Quan John Armstrong (1758), en plena ocupació francesa de l’illa, diu dels menorquins “que el seu esperit sembla acostumat a la servitud […], que tenen una obediència cega a aquells que els governen, vivint contents en el sí de la pobresa i l’opressió” (1781: 226), sembla fer referència a aquesta tossuderia de les institucions de la terra per mantenir el seu estatus i situació.
Sigui com sigui, amb totes les seves alteracions, la pervivència de les institucions forals i la fossilització del model austriacista sembla un fet inqüestionable que, amb l’arribada novament dels britànics acabada la Guerra dels 7 Anys, tindria encara certa continuïtat. Amb la Pau de París de 1763, que posava de nou Menorca sota la sobirania de la Corona de Gran Bretanya, comença per a l’illa un període de gairebé 20 anys que la historiografia ha denominat “segona dominació britànica de Menorca”. Tot i que inicialment el tinent governador James Johnston va notificar als jurats menorquins que el Tractat de París no reconeixia els seus privilegis, fet que provocà importants protestes dirigides a les altes esferes polítiques internacionals, finalment el rei Jordi III va admetre que les condicions institucionals i jurídiques de la Pau d’Utrecht seguien vigents. D’aquesta manera, en aquest segon període de dominació britànica previ a l’arribada dels espanyols l’any 1781, sembla que la situació institucional menorquina i les relacions amb les autoritats angleses no van experimentar grans canvis (Casasnovas, 2014a: 58). Malgrat tot, Micaela Mata, sempre crítica amb els governs britànics de l’illa, assegura que aquest segon període sota la sobirania de la Corona de Gran Bretanya no resultaria tan encertat com el primer a conseqüència dels interessos personals dels governadors destinats a Menorca (1984: 194).
No serà, emperò, fins a la conquesta de Menorca per part de les tropes del duc de Crillon entre 1781 i 1782[18], que la situació política i institucional de Menorca començaria un procés de desnaturalització que poc a poc acabaria amb un model que malgrat les intromissions estrangeres, havia aconseguit preservar la seva essència. Tot i que tornarem més endavant al període de sobirania espanyola que tanca el segle XVIII menorquí, hem d’avançar que, si bé és cert que l’arribada dels espanyols significà un trasbals polític, també podem afirmar que aquest no tingué, d’entrada, les conseqüències polítiques devastadores que sí patiren els altres territoris de la Corona d’Aragó després dels decrets de Nova Planta imposats per Felip V un cop acabada la Guerra de Successió. El període de dominacions estrangeres havia posat terra de pel mig entre el decret borbònic que abolia els furs i privilegis dels menorquins l’any 1707 i la situació administrativa existent gairebé 80 anys després, amb unes institucions que no sense una lluita política aferrissada havien mantingut part important de la seva idiosincràsia.
És en aquest context que les autoritats locals es van afanyar a treballar per mantenir allò pel qual portaven 80 anys de lluita política. Amb l’argument d’haver defensat davant de les adversitats la seva espanyolitat −que no és altra que els seus furs i privilegis, fet que avala la consideració d’espanyols que sempre van fer els anglesos dels menorquins (Casasnovas, 2014a: 62)−, els jurats de Menorca van posar en coneixement de les noves autoritats espanyoles que els seus privilegis havien quedat intactes (2014a: 62) durant el període de dominacions estrangeres. Aquesta afirmació sembla potser un pel agosarada, donats, com hem vist, els conflictes que el manteniment de furs i lleis va comportar i les alteracions que les institucions menorquines van patir a mans de britànics i francesos. Sigui como sigui, l’espanyolitat que havien defensat els menorquins, i que els servia com argument per mantenir-la ara davant dels espanyols, havia d’ésser entesa a la manera dels Àustries (Casasnovas, 2014a: 62), i encaixar el model institucional menorquí −hereu d’una monarquia composta en desús− en l’Espanya absolutista de Carles III semblava una tasca difícil.
Malgrat tot, les noves autoritats espanyoles van confirmar l’antic ordenament foral de l’illa, confirmació ratificada per la Reial Ordre de 16 de febrer de 1782 (Casasnovas, 2014a: 62), “però amb un matís important” −diu el nostre autor de referència (2014a: 62)−, “la confirmació dels principis s’atorgava com a mercè reial, no com un dret inalterable”. Els furs i franquícies, usos i costums que el duc de Crillon havia promès respectar prest van quedar substituïts pel règim administratiu de la Península (Mata, 1984: 213), un fet que fàcilment podia haver estat predit quan, acabada la guerra amb Gran Bretanya el 1783, Carles III ordenava que Menorca passés a la jurisdicció de la Secretaria del Capità General i la Reial Audiència de Mallorca (Casasnovas, 2014a: 63). Això i la imposició d’un fort sistema duaner que controlava exportacions i importacions, la imposició de nous tributs i intervencions comercials, el retorn del Tribunal de la Inquisició i la substitució del català pel castellà en administracions i escoles (Mata, 1984: 213), eren només el principi d’una assimilació cada cop més evident.
Amb tot, malgrat que el retorn a la Corona d’Espanya va significar el principi del final del model austriacista, no podem donar per mort un sistema que va perdurar encara alguns anys més, més enllà de l’evident pèrdua de poder de les institucions davant de la figura d’un governador quasi omnipotent. L’administració espanyola va utilitzar les mateixes estratègies que els britànics quant a la limitació de l’oposició de la Universitat General (Casasnovas, 2014a: 63), i va atiar les diferències entre les diferents universitats per deixar Menorca sense una institució d’autogovern forta. Si bé nominalment les institucions locals mantenien el seu estatus, a la pràctica van quedar sota la tutela del nou governador, els tribunals subordinats a l’Audiència de Mallorca i, en segona instància, al Consell de Castella (Casasnovas, 2014a: 64), molt més propers que les llunyanes jerarquies de Londres.
Quan l’any 1798, en el marc dels complexos esdeveniments de la França revolucionària que afectaren la política internacional europea, el general Charles Stuart reconqueria Menorca per a la Corona de Gran Bretanya, la Universitat General de Ciutadella era ja −en paraules de Miquel Àngel Casanovas (2014a: 65)− “un cadàver sense enterrar”. Les institucions menorquines, sota la sobirania espanyola dels últims anys, havien perdut la seva bel·ligerància política, un fet que potser podem avalar amb la interpretació que Micaela Mata (1984: 234) fa de la “tercera dominació britànica” (1798-1802) quan diu que aquesta va ser “la més harmoniosa”. Qui sap si els menorquins van veure en l’arribada −per tercera vegada− dels britànics una oportunitat per reflotar unes institucions autòctones desnaturalitzades a mans dels governants espanyols, o potser unes facilitats comercials que permetessin impulsar de nou una economia malmesa per l’abolició de la franquícia dels ports[19]. En tot cas, més enllà d’alguns canvis en la divisió estamental, un nou cadastre i una reforma municipal que emancipava definitivament les universitats foranes i les feia independents (Casasnovas, 2014a: 65), poc més es va poder fer en els quatre anys que durà aquest tercer període sota sobirania britànica. Menorca tornava a mans espanyoles definitivament pel tractat d’Amiens, el juny de 1802, deixant enrere un segle de disputes i pugnes polítiques amb els seus invasors per mantenir les peculiaritats i un model institucional que, un segle després de la Guerra de Successió, era ja una anomalia política molt difícil de sustentar.
Un segle de transformacions econòmiques
No és poca la literatura sobre la “revolució econòmica” i “la via menorquina del creixement” que a finals de la dècada dels setanta del segle passat van popularitzar entre la historiografia sobre Menorca els autors Farré-Escofet, Marimón i Surís (1977)[20]. “Els trets econòmics i culturals específics [de Menorca] que sovint han estat amagats per la inclusió administrativa a la província balear” (Farré-Escofet, 1979: 51) i que donen lloc a la teoria d’un model econòmic pròpiament menorquí han estat matisats per la historiografia més recent. Sobre aquest aspecte ens ha estat de molta utilitat un dels nostres autors de referència, Miquel Àngel Casasnovas, en el seu llibre Història econòmica de Menorca. La transformació d’una economia insular (1300-2000) (2006)[21]. Casasnovas inicia la seva anàlisi econòmica molt abans de l’arribada dels britànics al segle XVIII, proporcionant-nos un bon punt de partida amb la seva interpretació de l’economia preindustrial i del període que precedeix els temps que analitzem en aquest treball. Contràriament a la imatge de l’economia menorquina que dibuixa Micaela Mata en la introducció de la seva obra sobre la Guerra de Successió (1979), Casasnovas (2006) ens presenta un segle XVII molt menys decadent i amb unes inèrcies positives que no són sinó l’avantsala dels importants canvis que patirà el model econòmic menorquí del segle XVIII.
Útil ens ha estat també, per la seva síntesi, el treball Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX, de Juan Hernández Andreu (2000), en la seva part dedicada al segle XVIII i els primers anys del segle XIX. No manca tampoc literatura sobre aspectes més concrets de l’economia menorquina durant el període que analitzem i que, per extensió i objectius del treball, han quedat en un segon terme. Hem de destacar aquí la tesi doctoral que Méndez Vidal (2009) dedica a les transformacions del camp menorquí, amb el títol De la vinya a la ramaderia. El canvi en el model agrari menorquí (1708-2006), on trobem un primer apartat destinat a la vinya de Menorca durant el segle XVIII, o un segon treball, del mateix autor, dedicat a La importancia de la viña en la agricultura menorquina de los siglos XVII i XVIII (2014). En tot cas, Casasnovas (2006) se’ns presenta, de nou, com autor de capçalera per a la Menorca del segle XVIII, no només per la heterogeneïtat dels seus treballs i la visió global que té del període, sinó per la recopilació i revisió bibliogràfica que fa pels aspectes econòmics i l’extensió cronològica del seu estudi dedicat a l’economia menorquina.
Potser el més interessant del treball de Casasnovas (2006) és la matisació que fa d’allò que una part de la historiografia tradicional ha qualificat de “revolució” econòmica per a la Menorca britànica. En aquest sentit, sembla que es pot asseverar que l’economia menorquina cap l’any 1700 no era ni de bon tros tancada i tradicional, sinó que presentava una bona estructura comercial que garantia els intercanvis i estava ja en creixement (Sudrià, 2007: 194) quan van tenir lloc els esdeveniments de la Guerra de Successió que acabaren amb la cessió de Menorca a la Corona Britànica. Dit d’una altra manera, els grans canvis que patiren les estructures comercials de l’illa, de la mà de les polítiques britàniques, estaven assentats en una situació favorable prèvia, sense la qual no hauria estat possible transformar l’economia insular. Un altre fet que ens avança Carles Sudrià (2007) en la seva ressenya del llibre de Casasnovas (2006) és la relativa transformació que patí el camp menorquí. Mentre que una part de la historiografia havia marcat la Pau d’Utrecht com a apunt d’inflexió de les transformacions econòmiques (Casasnovas, 2006: 91) i havia posat de relleu un suposat creixement agrari al llarg del segle (Casasnovas, 2006: 106), sembla que aquestes transformacions no haurien arribat ‒de manera espectacular‒ al model agrari. Així, els capitals acumulats del comerç, si bé van arribar al camp en forma d’inversions, ho van fer per a diversificar els riscos i consolidar la posició social dels comerciants maonesos, però no per incorporar la producció agrícola als circuits d’intercanvis (Sudrià, 2007: 195), menys encara per transformar un model agrari que no era capaç de satisfer les demandes militars i de la població creixent.
Malgrat no podem qualificar de “revolució” els canvis econòmics patits a Menorca, i les peculiaritats que donen lloc a la teoria de la “via menorquina del creixement” han quedat en part mitigades pels estudis recents, és innegable que la política comercial britànica introduí els ingredients necessaris per a les transformacions econòmiques que convertiren Menorca en la plataforma comercial de la Corona de Gran Bretanya a la Mediterrània. La franquícia comercial dels ports imposada per les autoritats britàniques és, en aquest sentit, l’element clau que explica els canvis de les estructures econòmiques de l’illa, en especial al llevant menorquí, vinculat al port de Maó. La construcció per part dels britànics d’una carretera que unia les principals viles de l’illa, la introducció de nous farratges, arbres fruiters i noves races de bestiar, les inversions directes que ocuparen una important mà d’obra menorquina, la potenciació de les indústries marítimes i el cors (Casasnovas, 2006: 92) i la transformació d’un comerç de producció en un comerç de redistribució (2006: 130) són només alguns dels elements que hem de tenir en compte per entendre els importants canvis econòmics que patí Menorca al llarg del segle XVIII. Tant Casasnovas (2006: 92) com Hernández Andreu (2000: 3) insisteixen en que cal supeditar la influència britànica sobre l’economia menorquina a les dinàmiques del segle XVII, però sembla evident que la franquícia dels ports menorquins i la integració de Menorca en els circuits comercials britànics en el Mediterrani permeteren no només l’espectacular creixement demogràfic iniciat a finals del segle XVII, sinó convertir el comerç del llevant menorquí en un model de redistribució que portà grans beneficis i transformà, al menys, les estructures manufactureres.
És precisament el creixement demogràfic iniciat al segle XVII i les limitacions del model agrari, lligat amb les importants demandes militars, allò que obligà a les noves autoritats britàniques a agafar el control de determinats aspectes econòmics. Els evidents problemes per sustentar aquest creixement poblacional (Casasnovas, 2006: 99) i la necessitat d’abastir unes guarnicions que l’any 1714 sumaven oficialment 2.500 homes (Mata, 1994: 54) en una illa que segons el cens de Henry Neal de 1713 tenia una població de 16.082 habitats (Casasnovas, 2006: 98) són un fet determinant a l’hora d’entendre el canvi de model comercial. Tot i l’augment de la producció local, vinculat més a noves rompudes que no pas a una transformació cap a un model intensiu (Casasnovas, 2006: 109) i a la subdivisió dels llocs en unitat de producció més petites que obligaren a treballar més i millor (2006: 110), aquesta no podia satisfer la demanda. És en aquest context que els intercanvis de gra ‒sobretot de blat‒ s’intensifiquen, convertint el port de Maó en un eixam de naus, comerciants, constructors de vaixells i treballadors de tota mena de magatzems en el marc d’un nou comerç d’importació de blat per satisfer les demandes locals però, sobretot, per atendre un nou model de comerç dedicat a la redistribució de cereals en el mercat espanyol i altres indrets de la Mediterrània occidental. En un informe de l’any 1782, localitzat per Casasnovas (2006: 139-140) a l’Arxiu Històric Nacional i probablement destinat a alabar les virtuts del comerç maonès en el marc de l’arribada dels espanyols i l’abolició de la franquícia comercial, els comerciants de Maó deien el següent:
El principal comercio de la Isla, consistía en granos que se importavan de Barbaria, Levante, Cicilia [sic], Sardeña, y otras partes, según las especulaciones; los quales se reexportavan a España, y algunas veces a Italia, y cada embarcación que se expedía para este tráfico, formaba su compañía distincta, la qual durava hasta fenecido el viaje, y aveces dos o tres viajes más, o se formaba otra nuevamente, y en estas compañías baxo la dirección de un administrador interesavan todas clases de personas, qualquier suma de dinero por módica que fuese.
Sembla que la competència de francesos, holandesos, suecs o danesos (Casasnovas, 2006: 140) en aquest mercat d’intercanvis de blat no fou suficient per allunyar els comerciants menorquins dels circuits de redistribució de cereals en la Mediterrània occidental. Tal era el negoci que van proporcionar aquestes transaccions ‒diu Casasnovas (2006: 141)‒, que Menorca quedava sovint desbastida malgrat de Maó sortien carregaments cap els mercats espanyol i italià, quedant obligades les universitat a gestionar les seves pròpies importacions per satisfer les demandes locals. No obstant això, el mercat triangular establert entre Marsella ‒d’on s’importaven teixits que ajudaven a sufragar les compres de blat a la Mediterrània oriental i el nord d‘Àfrica‒, el llevant mediterrani i els territoris nord-africans i els consumidors del mercat espanyol va fer de Menorca i el seu port de Maó un centre d’operacions comercials que va transformar l’economia menorquina en gran mesura.
Pel que fa a la producció agrària, com s’ha dit, sembla que els importants canvis en el comerç i els beneficis que el nou model de redistribució de cereals comportaven no hi incidirem de la forma en què hom podria esperar. No ens podem detenir en la minuciosa anàlisi que Casasnovas (2006: 106-122) fa del diferents productes que integren el model agrari menorquí. Sí hem de destacar, al menys, el relatiu augment de la producció de gra ‒sempre insuficient per garantir les demandes local i militar‒ com a conseqüència de les noves rompudes i la fragmentació de les unitats de producció provocada pel creixement de la població. Important és també el repunt que patí la ramaderia, un increment que té a veure amb les demandes militars però que no assolí els objectius desitjats per les autoritats britàniques, que tot i la reglamentació que en feren l’any 1721 (Casasnovas, 2006: 120), semblaven no comprendre les limitacions d’un territori que no disposava de les pastures del nord d’Europa (2006: 22). Malgrat l’increment de caps de bestiar i els esforços fets per les autoritats britàniques per convertir en autosuficient la ramaderia menorquina, el creixement demogràfic i les demandes militars feren passar Menorca d’un territori exportador a importar els productes ramaders que el sistema local no podia garantir (Casasnovas, 2006: 119).
Sí reberen un impuls provocat pels canvis comercials viscuts al voltant del port de Maó els productes de l’hort i, sobretot, la vinya. Els primers, es van veure incrementats especialment als voltants de la vila portuària de Maó, de la mà d’un creixement demogràfic que afectà sobretot el llevant menorquí i de les demandes militars (Casasnovas, 2006: 111). D’una banda, trobarem un creixement de l’autoconsum d’hortalisses, conreades en petits horts de menestrals i jornalers que s’aglomeren en els Vergers de Sant Joan, a la colàrsega del port de Maó (2006: 112), i que ja des del segle XVII s’havien anat assecant per guanyar terreny d’hortals amb què satisfer una demanda creixent derivada de l’augment de la població. L’arribada de les guarnicions britàniques i la demanda provocada pel trànsit constant de vaixells comercials i de guerra ajudà, en segon terme, a augmentar un producció d’hortalisses que, amb Maó al capdavant, creix a tots els municipis (Casasnovas, 2006: 112). És la vinya, emperò, el producte que en el seu conjunt rebrà un major impuls, sobretot a partir de 1740, com a conseqüència de les demandes militars de vi (Casasnovas, 2006: 117). Malgrat la vinya no va ser mai el conreu principal de l’illa (Méndez, 2009: 6), Casasnovas (2006: 115) assegura que aquest es va duplicar, passant, pel cas de Maó[22], de les 5.825 cargues de vi l’any 1728 a les 10.113 cargues anuals del quadrienni 1795-1798, amb un màxim de 15.867 cargues l’any 1786 (Casasnovas, 2006: 115), ja en plena dominació espanyola. En tot cas, no podem entendre la producció ascendent de vinya, conreada molta d’ella en petites propietats a la perifèria de Maó, sense la presència de les tropes britàniques a Menorca i la reglamentació que les autoritats angleses en van fer tant per la producció com per la qualitat del vi, deixant la venda d’aiguardent a l’estanc a un preu fixat.
Una altra conseqüència del dinàmic comerç menorquí que s’havia obert a la Mediterrània a través del port de Maó va ser l’expansió del sector manufacturer. Un major consum, les demandes militars i les inversions fetes per les autoritats britàniques, un sector naval dinamitzat per les necessitats bèl·liques i comercials i els beneficis del propi comerç provocaren un fort creixement del món menestral (Casasnovas, 2006: 123). Aquests menestrals, emperò, s’organitzaren en unitats molt petites (Casasnovas, 2006: 124), lluny encara d’un model industrial pròpiament dit. No obstant això, els excedents del comerç permeteren capitalitzar unes unitats de producció que algun autors han relacionat amb la anòmalament important indústria menorquina del segle XIX. Malgrat tot, Casasnovas (2006: 149-150) matisa l’abast dels canvis en el sector manufacturer, limitant les transformacions al sector naval i les activitats relacionades, i dibuixant un model manufacturer que, tot i veure’s impulsat per les dinàmiques comercials, no va abraçar tot el territori illenc i va dependre molt de les conjuntures bèl·liques i econòmiques. Amb tot, pel que fa a la distribució sectorial de la població activa manufacturera, el tèxtil, el cuir i la construcció s’emporten, per a l’any 1784, quasi el 80% del total (Casasnovas, 2006: 125). Sobre el tèxtil, destacarem només la substitució de la llana pel lli, la introducció del cotó i l’increment del cànem, vinculat a la indústria naval. Sobre el cuir poc en sabem, més enllà d’una producció de sabates que és una continuïtat del segle XVII sobre la qual Casasnovas (2006: 130) no pot assegurar l’exportació.
Més rellevants són, com hem dit, les transformacions que van patir les manufactures vinculades al sector naval. Sobre l’impacte de l’Arsenal de Maó, les drassanes, la marina maonesa i el comerç de blat que va impulsar el sector, ens en parla bé Hernández Andreu (2000)[23]. No ens detindrem en el número de vaixells que es van construir a les drassanes maoneses, però en tot cas és evident que aquesta indústria va ser el motor dels canvis econòmics del llevant menorquí. L’impuls donat al sector per part de les autoritats britàniques en construir a Maó l’Arsenal l’any 1724 (Hernández, 2000: 4), que de ben segur va ocupar una important mà d’obra menorquina, va obrir les portes, a més, a la proliferació de multitud de particulars que van dirigir els seus negocis a la construcció i reparació de vaixells (Casasnovas, 2006: 129). El col·lectiu de mestres d’aixa es va veure beneficiat per la mestrança de l’Arsenal (Hernández, 2000: 5), que va proporcionar uns coneixements immillorables als particulars dedicats al sector, i tant el tèxtil com el sector de la llenya van anar sempre de la mà de les necessitats de la economia marítima. Una economia marítima que no va anar únicament lligada a les “lícites” transaccions comercials, sinó que va beure també del contraban que facilitava la franquícia comercial (Casasnovas, 2006: 142-143) i de la lucrativa activitat del cors que en èpoques de guerra va permetre la captura d’un número important de presses que van ser venudes al port de Maó (Casasnovas, 2006: 148) i que proporcionarem grans beneficis a les efímeres companyies que s’hi dedicaren.
Giuseppe Chiesa és l’autor qui, juntament amb Pasqual Calbó, ens ofereix un major número de pintures sobre la Menorca britànica. Establert a Menorca a partir de 1728, va fundar l’escola de pintura de Maó, en la qual es formà el mateix Pasqual Calbó. L’obra de la família Chiesa és extensa, i com diu Rafel Salord (1962: 127), ells van saber captar “les belleses del nostre paisatge, la indumentària menorquina d’aquells temps i fins i tot la psicologia dels nostres avantpassats”. Les pintures de Giuseppe Chiesa són, sense cap mena de dubte, un referent a l’hora d’entendre la societat menorquina del segle XVIII.
Sigui com sigui, malgrat el revulsiu que significà la influència britànica per al comerç marítim i els enormes beneficis de l’economia portuària, Menorca no va arribar a ser la base comercial que havien imaginat els britànics en conquerir-la l’any 1708. El segle XVIII coincideix amb la decadència del comerç britànic a la Mediterrània, provocada pels continus conflictes bèl·lics i la presència d’aquests uns mercats d’ultramar més lucratius (Casasnovas, 2006: 131). L’obsessió de les universitats per les quarantenes o els confiscaments de blat no van impedir, emperò, que Menorca es convertís en un enclavament comercial privilegiat, del que participaren en gran mesura els propis menorquins (2006: 132). L’establiment a Maó de comerciants estrangers en el marc de l’heterogeni entramat comercial, entre els quals cal destacar anglesos, grecs[24] i jueus[25] (Casasnovas, 2006: 130), va permetre impulsar les necessàries relacions amb els mercats de llevant i el nord d’Àfrica, establir llaços pel comerç atlàntic i reconvertir el comerç exterior per fer del port de Maó un autèntic dipòsit de mercaderies per a la redistribució i un centre de compravenda, construcció i reparació de vaixells que transformà per sempre el llevant menorquí.
El creixement econòmic que portà la redistribució de cereals, l’increment de les rendes que impulsaren de retruc el consum, el creixement urbanístic de Maó i el sector naval foren els estímuls per a uns canvis que afectaren de manera molt desigual el territori, del qual en sortí beneficiat sobretot Maó, i que no transformaren de manera radical el sistema agrari menorquí. Els canvis polítics arran de la conquesta espanyola de Menorca l’any 1782, sobretot pel que fa a l’abolició de la franquícia comercial, suposaren, com veurem en el següent apartat, la ruptura d’alguns processos econòmics, un fet que, malgrat tot, no significà un esfondrament total del model comercial establert durant els anys de presència britànica.
El tombant de segle i els canvis en els models institucional i comercial: una societat marcada?
Malgrat que la conquesta de Menorca per les tropes del duc de Crillon l’any 1782 vingué acompanyada de canvis polítics importants que modificaren els models de gestió i algunes estructures econòmiques, la literatura consultada sobre la Menorca del segle XVIII no ens permet afirmar l’existència d’una ruptura radical. Hem avançat que durant les dues darreres dècades del segle les institucions van patir un procés de desnaturalització; uns canvis, emperò, que no significaren un trencament definitiu amb el vell ordenament institucional (Casasnovas, 2014b: 17). Menorca va mantenir encara les seves ancestrals institucions, mancades, això sí, de la capacitat d’acció de temps passats. L’economia, d’altra banda, va mantenir durant els primers anys de presència espanyola les inèrcies positives del període precedent. L’abolició de la franquícia comercial no significà, contràriament a allò que alguns autors i els contemporanis van creure, un canvi substancial en el sistema econòmic (Casasnovas, 2014b: 11). No obstant això, les institucions locals i els comerciants van mantenir la pugna amb les noves autoritats, ara per mantenir la franquícia comercial que havien rebutjat davant de les autoritats angleses 80 anys enrere. Aquesta petició, desestimada, va ser compensada però amb l’autorització per comerciar amb l’Amèrica espanyola (Casasnovas, 2006: 164); aquest fet, la represa del comerç de cereals amb els mercats espanyols i les mesures pel foment de l’economia ‒sobretot la vinculada a la construcció naval‒ permeten dibuixar un panorama econòmic a l’arribada dels espanyols molt menys devastador del que s’ha cregut en el passat.
El canvi de sobirania, tradicionalment entès com un punt d’inflexió pels aspectes institucional i econòmic, ens fa plantejar, a més, la qüestió social. En aquest sentit, la manca d’una bibliografia específica sobre la societat menorquina al llarg del període ha estat el principal obstacle a l’hora d’establir els trets essencials d’una societat que, de la mà de les transformacions econòmiques, va veure’s també inevitablement modificada. Sobre aquesta qüestió, ens és d’utilitat el treball que Casasnovas (2014b) dedica a la Crisi de l’Antic Règim a Menorca (1781-1814), tant per la seva síntesi com per la visió de conjunt que ofereix dels últims anys del segle XVIII menorquí. Més interessant és, potser, la tesi doctoral de David Donaldson, Britain and Menorca in the eighteenth century (1994). En ella l’autor ens mostra no només una visió diferent del domini britànic de Menorca en tant que anglosaxó, sinó que hi dedica un capítol a la “societat menorquina en el segle XVIII” i un altre a “l’impacte de la presència britànica a Menorca” que engloba les vessants política, econòmica i també social. Sobre la societat menorquina segueix sent interessant també l’anàlisi de John Armstrong de 1758, sempre un punt de partida pels estudis sobre la Menorca del XVIII. En una anàlisi menys profunda, Terrón Ponce (2014) ens aporta informació sobre alguns aspectes socials que, no obstant això, no ens són de gaire utilitat en aquest apartat atès que no fa menció, pràcticament, al domini espanyol entre 1781 i 1798.
Sobre aspectes més concrets de la societat menorquina a l’arrida del duc de Crillon, Casasnovas (2006) ens dóna bona informació en relació als aspectes econòmics i que són, al nostre entendre, aquells que més afectaren les estructures socials. Matilde Morcillo (2015) ens obre les portes a una qüestió que trobem interessantíssima malgrat no ens hi detindrem gaire: els jueus de Menorca durant la segona meitat del segle XIII. No podem entendre els canvis comercials viscuts al llarg del segle sense la presència d’aquestes comunitats que, juntament amb grecs, musulmans i anglesos, van moure els fils dels circuits del comerç del blat o van dedicar-se al cors en temps de guerra. En paraules de Morcillo (2015: 43), totes aquestes comunitats de comerciants estrangers residents a Maó “van donar a l’illa un matís cosmopolita i van fer créixer la seva importància”. No obstant això, la relació d’aquests col·lectius amb els britànics que havien afavorit la seva presència els proporcionà un seguit de privilegis i facilitats que els enemistà amb la població local (Morcillo, 2015: 43). En tot cas, amb l’arribada de les noves autoritats espanyoles la majoria d’aquests individus van haver de deixar les seves activitats a l’illa en ordenar Floridablanca que “los griegos y judíos se han de arrojar de la isla y remitir a parajes de donde no nos causen daño” (Morcillo, 2015: 36).
És interessant també per conèixer la societat menorquina després de 70 anys de presència britànica l’article de María Luisa Álvarez Cañas titulat Cuando la intimidad se interpreta como traición: Menorca 1781 (2012). La perspectiva eminentment política i econòmica dels estudis localitzats sobre la Menorca del segle XVIII ens ha deixat, creiem, llacunes importants pel que fa als col·lectius que no participen de les institucions i l’economia. L’autora en qüestió, en el tractament que fa de les represàlies que les noves autoritats espanyoles van dur a terme sobre una part de la societat illenca acusada de traïció, ens aporta bona informació sobre les dones que, allunyant-se dels patrons socialment acceptats, van portar unes vides fora de la família convencional que els va valdre la sospita d’haver col·laborat amb els dominadors britànics. Les referències a la situació civil, professió, veïnatge, edat o manera d’identificar-se d’aquestes dones, així com la informació extreta dels interrogatoris a què van ser sotmeses ens han semblat d’un valor incalculable, ja que ens obre una petita finestra a la vida quotidiana més enllà de les pugnes institucionals i les activitats comercials que transformaren l’economia insular. Álvarez Cañas ens dibuixa una societat relativament permissiva i tolerant (2012: 249), on la prostitució permetia superar la pobresa i les relacions il·legítimes eren l’única sortida a uns matrimonis entre menorquins i anglesos impossibles per les diferències confessionals (2012: 250). En tot cas, la vida dels naturals i en especial la de les dones que van quedar fora dels paràmetres de la honradesa de l’època i del catolicisme espanyol va patir canvis rellevants amb la nova sobirania espanyola.
Donaldson (1994), per la seva banda, en el capítol 3 de la seva tesi doctoral ens fa un passeig prou interessant pel que fa a alguns aspectes de la societat menorquina del segle XVIII. Tracta per sobre la divisió social i el poder de la societat menorquina, de la qual es limita a comparar-la amb la d’altres territoris de la Corona d’Aragó i distingeix algunes famílies de la noblesa, així com algunes de les seves activitats econòmiques. Sobre hàbits i costums, el nostre autor britànic ens dirigeix als clàssics del mateix segle XVIII, entre els que destaca John Armstrong (1758), de qui la seva subjectivitat i incorreccions fan de les seves obres una referència útil però que cal matisar. El dibuix de la cultura i l’educació que ens proposa Donaldson, en canvi, sí ens ha semblat molt revelador. Hem de destacar la imatge d’una societat ‒aristocràtica‒ oberta a les idees il·lustrades europees, un fet que ens avala Casasnovas (2014b: 19), i que amb el català com a llengua de cultura i administració, va obrir el teatre públic de Maó l’any 1776 o va crear, l’any 1788, la Societat Maonesa de Cultura (Donaldson, 1994: 101). Donaldson no deixa de veure la presència britànica a Menorca com un revulsiu cultural, destacant la creació de les escoles britàniques que van rebre l’oposició del clergat menorquí (Donaldson, 1994: 99), i s’atreveix a concloure que una part de la societat menorquina, en especial a Maó, va saber veure les virtuts de les autoritats britàniques i d’una religió protestant oberta i tolerant (1994: 113) que proporcionaren a Menorca grans avantatges culturals.
Les conseqüències inicials de la conquesta espanyola de 1782 les resumeix bé Casasnovas (2006). A l’abolició de la franquícia, l’obligació de declarar les pertinences i l’expulsió de jueus i grecs amb la confiscació dels seus béns, cal sumar el control de preus, pesos i mesures, l’expulsió dels súbdits britànics i una important inflació derivada de la guerra (Casasnovas, 2006: 154). Tot i que el manteniment del sector naval i la relativa transformació del model agrari durant l’època britànica van mitigar els efectes de la conquesta en agricultura i manufactures, és fàcil imaginar la preocupació d’unes elits comercials davant els possibles canvis, en especial aquells que poguessin derivar de l’abolició de la franquícia comercial. El rigorós sistema duaner imposat per les noves autoritats, la condició de territoris enemics que havien adquirit amb el canvi de sobirania els mercats subministradors de cereals i les mesures proteccionistes imposades per Espanya (Casasnovas, 2006: 167) van fer trontollar, al menys inicialment, les aspiracions del comerç menorquí. Malgrat l’ensurt inicial, emperò, la situació amb els territoris de llevant i el nord d’Àfrica es va resoldre entre 1784 i 1785 i, segons Casasnovas (2006: 172)[26], la recuperació de Menorca per part de la Corona d’Espanya no significà un descens important del comerç del blat que, juntament amb el sector naval, van continuar estirant de l’economia maonesa i menorquina fins ben entrat el segle XIX.
A excepció del període que va de 1788 a 1802, en què l’ocupació de Menorca pels britànics i les restriccions amb els mercats espanyols provocades per la guerra van derivar en un descens del comerç de cereals, el tombant de segle i la nova situació política no semblen haver significat, com hem vist, l’esfondrament del sistema comercial. És més, Casasnovas (2006: 187) s’ha referit al període que va de 1782 a 1820 com “l’època daurada del comerç menorquí de reexportació”, amb uns intercanvis que van més enllà del blat i la Mediterrània (2006: 180-181), coincidint amb un creixement important de les activitats relacionades amb la navegació i la construcció naval. En relació amb l’apogeu de les drassanes maoneses durant el darrer terç del segle XVIII ‒i principis del XIX‒ i el manteniment de les activitats comercials, trobem un aspecte social de rellevant importància: l’aparició d’una burgesia mercantil i l’acumulació del capital comercial (Casasnovas: 2006: 191) que permeté a aquestes elits accedir a política a través de la compra de terres i transformar urbanísticament la ciutat de Maó.
Si l’economia menorquina, dinamitzada pel comerç maonès i la indústria marítima, no semblen transformar-se radicalment en els últims anys de la centúria i mantenen unes dinàmiques positives, el model institucional, pel qual la seva pervivència ha estat el gran consens historiogràfic, entra en una crisi que cal matisar. Menorca, malgrat va aconseguir esquivar la Nova Planta que patiren la resta de territoris de la Corona d’Aragó gràcies a la cessió a la Corona de Gran Bretanya, va veure alterades i domesticades unes institucions que els britànics van considerar sempre una molèstia. L’arribada dels espanyols s’ha volgut veure sovint com el principi del final del model institucional menorquí. Caldria, potser, posar aquesta realitat dins d’un procés iniciat molt abans de la reconquesta espanyola de l’illa. Casasnovas (2014a i 2014b) advoca per una supervivència de les velles institucions forals després de 1782 (2014b: 17), que s’allargaria agònicament fins la seva total liquidació entre 1835-36 (Casasnovas, 2014a: 66). És cert que, tot i que nominalment les institucions municipals no van patir canvis, el governador s’enfortí i guanyà autoritat sobre els municipis (Casasnovas, 2014a: 63); però cert és també que aquestes institucions, com hem vist, es van veure amb anterioritat subordinades al governador britànic quan aquest ho va creure oportú. No serà fins després de la Pau d’Amiens de 1802, després del breu període britànic entre 1798 i el mateix tractat de pau pel qual Menorca torna a la Corna d’Espanya, que el govern de Godoy faria el possible per assimilar Menorca políticament i cultural a les estructures borbòniques, adequant-ne fiscalitat i economia; quelcom que Casasnovas (2014a: 65) ha volgut interpretar com un càstig per la passivitat dels menorquins davant la última dominació britànica.
L’abast que la influència britànica i els complexos esdeveniments del segle XVIII menorquí tingueren en la societat illenca sembla encara un debat per completar. “No sólo son numerosas las palabras de origen inglés incorporadas a la lengua menorquina, sino que existen aún estilos arquitectónicos, platos culinarios, juegos infantiles, danzas, etc., importados de Inglaterra” −ens diu Micaela Mata (1984: 234-235)− abans de desgranar tot un seguit de costums i paraules d’origen britànic que encara avui perduren entre adults i infants. Malgrat aquestes evidències, determinar el grau de transformació social derivat de la dominació britànica sembla una tasca difícil sobre la qual hi queda marge d’estudi. Donaldson (1994), en el resum de la seva tesi, assegura que Gran Bretanya tragué poc profit dels anys de sobirania sobre Menorca, mentre que els menorquins van poder beneficiar-se socialment, cultural, comercial i material de la presència britànica i del seu “govern generalment tolerant”. El mateixos autors de la “via menorquina del creixement” han volgut veure en les polítiques liberals imposades pel anglesos l’origen d’una primerenca industrialització i la menor dependència del turisme de masses del segle XX (Sudrià, 2007, 193). Agosarades o no, aquestes afirmacions deixen oberta la porta a noves anàlisis que donin més llum al viu passat britànic de Menorca.
Conclusions
Els fets polítics internacionals relacionats amb la Guerra de Successió Espanyola i que tenen com a conseqüència la cessió de Menorca a la Corona de Gran Bretanya l’any 1713 són el punt de partida d’un període de transformacions polítiques, econòmiques i socials per a l’illa. Implicada aquesta en les disputes internacionals durant la Guerra i immersa en les pugnes internes amb els nous dominadors per mantenir un model polític que s’ensorra pel conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó, Menorca va viure un segle de canvis que, paradoxalment, permeteren algunes continuïtats interessants. La pervivència d’unes institucions forals i privilegis com a conseqüència de la separació de l’Espanya borbònica de la Nova Planta i del pragmatisme dels governs britànics de Menorca permeté la continuïtat del model austriacista que, amb totes les seves alteracions, ha servit a la historiografia per arribar a un relatiu consens sobre aquesta qüestió.
Malgrat les evidents implicacions de la política britànica exercida sobre Menorca en el creixement econòmic que visqué l’illa al llarg del segle XVIII, en especial durant l’últim terç, l’abast d’aquesta influència no sembla haver quedat subjecte a una interpretació tan homogènia historiogràficament com la relativa a la qüestió del model polític. La “via menorquina del creixement”, que atorgava a la presència britànica i les polítiques liberals imposades pels anglesos un paper determinant en les transformacions comercials del llevant menorquí i el seu port de Maó, sembla haver quedat superada pel estudis recents, que han volgut veure unes dinàmiques de creixement econòmic i demogràfic iniciades ja en el segle XVII. El punt d’inflexió que alguns clàssics de la historiografia menorquina van voler veure en la reconquesta de Menorca per la Corona d’Espanya l’any 1782 i l’abolició de la franquícia comercial ha quedat també matisat, i sembla que també existeix consens pel que fa l’apogeu de la indústria marítima i el fructífer comerç que visqué el port de Maó durant els últims anys del segle XVIII i principis del XIX.
La qüestió social, sobre la qual la historiografia no ens ha permès dibuixar un panorama exhaustiu, sembla ser la que més marge d’anàlisi té. No hem sabut trobar estudis dedicats específicament als aspectes socials amb una visió global pel període, un fet que potser explica els debats vigents sobre el bon o mal govern britànic de Menorca i l’abast que la presència anglesa de Menorca tingué sobre les transformacions socials més enllà de les derivades dels canvis econòmics. Determinar si la pugna institucional per mantenir les singularitats que diferenciaven els menorquins dels seus dominadors va ser un contrapès per a les transformacions socials derivades dels canvis econòmics imposats pels britànics sembla un debat encara per encetar.
Bibliografia
ÁLVAREZ CAÑAS, María Luisa. Cuando la intimidad se interpreta como traición: Menorca 1781. Revista de Historia Moderna. Alacant: Anales de la Universidad de Alicante, 2012, pp. 229-250.
ARMSTRONG, John (1758). Historia Civil, y natural de la isla de Menorca: descripción topográfica de la ciudad de Mahon y demás poblaciones (trad. José Antonio Lasierra). Madrid: impremta de Pedro Marín, 1781, 285 pp.
CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. La regulació dels plets i compromisos a Menorca per el governador anglès Richard Kane. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Revista d’estudis històrics. Palma: Societat Arqueològica Lul·liana, 1985, 41, pp. 377-402.
CASASNOVAS, Miquel Àngel. Història Econòmica de Menorca. La transformació d’una economia insular (1300-2000). Palma: Editorial Moll, 2006, 492 pp.
CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. La pervivència de les institucions forals de Menorca després de la Pau d’Utrecht. Revista de Menorca. Maó: Ateneu Científic Literari i Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis, 2014a, Vol. 93, pp. 47-67.
CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. Crisi de l’Antic Règim a Menorca (1781-1814). Palma: Documenta Balear, 2014b, 68 pp.
DE LA FUENTE, Pablo. El arsenal británico de Mahón. Drassana. Barcelona: Museu Marítim de Barcelona, 2013, 21: 40-81.
DONALDSON, David Whamond. Britain and Menorca in the eighteenth century [PhD Thesis]. The Open University, 1994, 561 pp.
FARRÉ-ESCOFET, Emili; MARIMÓN, Ramón; SURÍS. Josep M. La via menorquina del creixement. Barcelona: Serveis d’Estudis de Banca Catalana, 1977.
FARRÉ-ESCOFET, Emili. La via menorquina del creixement. Anuari de la Societat Catalana d’Economia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1979, pp. 51-62.
HERNÁNDEZ ANDREU, Juan. Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX. Documentos de Trabajo de la Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2000, 34 pp.
JUAN VIDAL, Josep. La conquesta anglesa i la pèrdua espanyola de Menorca com a conseqüència de la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Palma: El Tall, 2008.
JUAN VIDAL, Josep. La Casa de Austria ante la conquista de Menorca durante la guerra de Sucesión a la corona de España (1708-1712). A: Martínez Millán, José; González Cuerva, Ruben (coord.). La dinastía de los Austria: las relaciones entre la Monarquía Católica y el Imperio. Madrid: Polifemo, 2011, pp. 1513-1596.
JUAN VIDAL, Josep. La fragmentació de les Illes Balears a les negociacions internacionals prèvies a Utrecht. A: Actes del Congrés Els Tractats d’Utrecht clarors i foscors de la pau, la resistència dels catalans, 9-12 abril 2014. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut Universitari Vicens i Vives, 2015, pp. 405-414.
JUAN VIDAL, Josep. Las Baleares en la Guerra de Sucesión a la corona de España. A: Rivero Rodríguez, Manuel (coord.). La crisis del modelo cortesano: el nacimiento de la conciencia europea. Madrid: Ediciones Polifemo, 2018, pp. 319-351.
JUAN VIDAL, Josep. La ocupación francesa de Menorca (1756-1763). A: Martínez Millán, José (coord.); Sánchez Belén, Juan Antonio (coord.); Rivero Rodríguez, Manuel (coord.) Del enfrentamiento a la amistad: influencias entre las monarquías de Francia y España en los siglos XVII y XVIII. Madrid: Ediciones Polifemo, 2019, pp. 347-394.
LAURIE, Bruce. El buen gobierno de Richard Kane: ¿mito o realidad?. Revista de Menorca. Maó: Ateneu Científic Literari i Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis, 2001, 85.II: pp. 71-81.
LAURIE, Bruce. Hacia una constitución para la Menorca del siglo XVIII: Los Tyrawley Papers. Revista de Menorca. Maó: Ateneu Científic Literari i Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis, 2004, 88.II, pp. 23-45.
MATA, Micaela. Menorca: franceses, ingleses y la guerra de Sucesión, 1705-1713. Maó: Ateneu Científic Literari y Artístic, 1979, 515 pp.
MATA, Micaela. Conquistas y reconquistas de Menorca. Barcelona: Edicions 62, 1984, 242 pp.
MATA, Micaela. Medio siglo de dominaciones extrangeras: 1708-1763. Maó: Institut Menorquí d’Estudis i Sa Nostra Caixa de Balears, 1991, col·lecció Cova de Pala, 5, 122 pp.
MATA, Micaela. Menorca británica: Pugna, pasividad y progreso. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 1994, Col·lecció Cova de Pala, 7, 359 pp.
MARÍ PUIG, Amador. El comerç del blat al port de Maó. Estudis d’Història econòmica. Palma: Prensa Universitaria, 1989, 2, pp. 133-157.
MÉNDEZ VIDAL, Alfons Xavier. De la vinya a la ramaderia. El canvi en el model agrari menorquí (1708-2006) [tesi doctoral]. Palma de Mallorca: Institut Balear d’Economia, 2009, 671 pp.
MORCILLO, Matilde. Los judíos de Menorca durante la segunda mitad del siglo XVIII a través de los protocolos notariales de Mahón (1751-1802). Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2015, 123 pp.
SALICE, Giampaolo. Las conexiones globales de la colonia «cismática» de Menorca (1743-1785). Pedralbes. Revista d’història moderna. Barcelona: Departament d’Historia Moderna de la Universitat de Barcelona, 2017, 37, pp. 133-162.
SALORD BARCELÓ, Rafel. La pintura menorquina y sus relaciones con la universal. Revista de Menorca. Maó: Ateneu Científic Literari i Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis, 1962, 23, pp. 125-134.
SUDRIÀ, Carles. “Casasnovas, Miquel A., Història Econòmica de Menorca. La transformació d’una economia insular (1300-2000), Editorial Moll, Palma, 2006” [Ressenya]. Revista de Historia Industrial. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007, vol. 35, pp. 193-197.
TALTAVULL, Antoni Victory. Gobierno de Sir Richard Kane en Menorca (1712-1736). Revista de Menorca. Maó: Ateneu Científic Literari i Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis, 1924, 23, pp. 327-400.
TERRÓN PONCE, José Luís. La reconquista de Menorca por el Duque de Crillon (1781-82): aspectos militares y políticos. Maó: Museu Militar de Sant Felip, 1981, 187 pp.
TERRÓN PONCE, José Luís. La Guerra de Sucesión en Menorca. Causas, hechos, consecuencias. Maó: Museu Militar de Sant Felip, 1984.
TERRÓN PONCE, José Luís. Menorca con sabor británico. Revista de Menorca. Maó: Ateneu Científic Literari i Artístic i l’Institut Menorquí d’Estudis, 2014, 93, pp. 29-46.
Notes
[1] Sobre la Guerra de Successió vegeu també TERRÓN PONCE, José L. La Guerra de Sucesión en Menorca. Causas, hechos, consecuencias. Maó: Museu Militar de Sant Felip, 1984.
[2] Josep Juan Vidal, 2005, 2008 i 2018
[3] Josep Juan Vidal, 2015
[4] Un fet que matisarem després quan tractem l’economia menorquina durant el segle XVIII.
[5] Tractarem els aspectes polítics en el següent punt. No obstant això, ens avança Juan Vidal (2011: 1514) el canvi que suposà la conquesta de Menorca en nom de Carles III per part dels britànics l’ant 1708 pel que fa al manteniment dels furs i les institucions menorquines al llarg de bona part del segle XVIII.
[6] Acabada fins i tot la Guerra i estant ja Menorca sota la sobirania britànica legalment establerta pels tractats d’Utrecht, es van produir episodis de desobediència sota proclames austriacistes que van ser reprimides amb duresa (Juan, 2011: 1593), malgrat la relativa tolerància dels nous governants cap la iconografia de l’emperador (2011, 1594).
[7] Josep Juan Vidal, 2015.
[8] Micaela Mata, 1994.
[9] Aquesta desconnexió quedarà matisada més endavant quan tractem l’economia menorquina del segle XVIII.
[10] Colección de los tratados de paz, alianza, comercio y ajustados por la corona de España con las Potencias extranjeras desde el Reynado del señor D. Felipe Quinto hasta el presente, Madrid, 1796, I, pp. 249-250.
[11] Per aquest autor, s’ha utilitzat la traducció castellana de José Antonio Lasierra de 1781.
[12] AMAE, Correspondance Politique, Espangne, vol 217, fols. 71-73.
[13] Durant l’administració francesa de l’illa entre 1756 i 1763, el govern de Lluís XV nomenà un intendent per gestionar les rendes reials de Menorca (entre altres funcions), un canvi substancial que, no obstant això, només es mantingué durant els anys de dominació francesa (Casasnovas, 2014a: 55).
[14] Sobre l’Administració de Justícia, Casasnovas (2014a: 58-60) hi dedica un apartat molt aclaridor. Hem de destacar que els tribunals de la Reial Governació i del Reial Patrimoni, existents abans de l’arribada dels britànics el 1708, van ser deslligats de Mallorca per quedar sota les noves jerarquies angleses, i traslladats a Maó l’any 1722 en el marc de la política anglesa per reduir l’oposició de la Universitat General de Ciutadella. En el mateix sentit va ser ordenat per Richard Kane que la Cúria eclesiàstica no fes apel·lacions als tribunals eclesiàstics mallorquins, als quals seguien lligats.
[15] Sobre aquest aspecte veure CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. La regulació dels plets i compromisos a Menorca per el governador anglès Richard Kane. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Revista d’estudis històrics. Palma: Societat Arqueològica Lul·liana, 1985, 41, pp. 377-402.
[16] John Amstrong, a The History of the Island of Menorca (1752), s’estranya de la frontal oposició dels menorquins al nou govern britànic, que pensa ha de portar-los grans avantatges (Casasnovas, 2014a: 52), i mostra la seva incomprensió davant la tossuderia per “mantenir unes lleis i pràctiques que els anglesos consideraven retrògrades i opressores” (2014a: 53).
[17] Sobre aquesta qüestió, veure Juan Vidal (2019).
[18] Sobre aquesta qüestió, veure TERRÓN PONCE, José Luís. La reconquista de Menorca por el Duque de Crillon (1781-82): aspectos militares y políticos. Maó: Museu Militar de Sant Felip, 1981, 187 pp.
[19] Aquest fet també quedarà matisat en el punt següent sobre l’economia menorquina del segle XVIII
[20] FARRÉ-ESCOFET, Emili; MARIMÓN, Ramón; SURÍS. Josep M. La via menorquina del creixement. Barcelona: Serveis d’Estudis de Banca Catalana, 1977
[21] Una revisió adaptada de la seva tesi doctoral defensada l’any 2001 (Sudrià, 2007: 193).
[22] Que representa la meitat de la producció insular (Casasnovas, 2006: 115).
[23] Sobre aquesta qüestió veure DE LA FUENTE, Pablo. El arsenal británico de Mahón. Drassana. Barcelona: Museu Marítim de Barcelona, 2013, 21: 40-81.
[24] Sobre aquesta qüestió, veure SALICE, Giampaolo. Las conexiones globales de la colonia «cismática» de Menorca (1743-1785). Pedralbes. Revista d’història moderna. Barcelona: Departament d’Historia Moderna de la Universitat de Barcelona, 2017, 37, pp. 133-162.
[25] Sobre els jueus de Menorca durant els segle XVIII, veure MORCILLO, Matilde. Los judíos de Menorca durante la segunda mitad del siglo XVIII a través de los protocolos notariales de Mahón (1751-1802). Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2015, 123 pp.
[26] Citant a Marí Puig (1989)
[1A] Nom que rep a Menorca l’adaptació del conegut joc britànic de Backgammon, encara estès a cases i cafès menorquins.
[2A] Mot menorquí, derivat de l’anglès bottle,per designar la paraula “ampolla”.
es banc des vells 