Els calçotets, nets

Vagi per davant que a un servidor el dret a decidir, així en general, li sembla genial, fantàstic. Hom, al llarg d’un dia qualsevol, decideix centenars de coses: els calçotets, els pantalons, la camisa —d’entre les poques que estan planxades—, el mitjà de transport que utilitzarà per anar a la feina… Centenars de coses. Per açò, tot i que m’haureu sentit criticar les estupideses que van associades al Procés-amb-majúscula que actualment viu Catalunya, que no són poques i estan molt esteses, mai m’haureu sentit dir ni em sentireu dir mai que estic en contra de decidir qualsevol cosa. Decidir la roba interior sí; però els calçotets, nets. I passa que ahir la Universitat de Barcelona no duia els calçotets nets. Us explico:

Com bé sabreu alguns i no sabreu molts, per a les jornades d’ahir i d’avui està convocada la vaga d’estudiants en protesta per l’admissió a tràmit del recurs interposat pel Govern espanyol contra la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya i el posterior decret de convocatòria de la consulta —i que suposa la suspensió cautelar d’ambdues resolucions—, cosa que me sembla fenomenal: no em deixen decidir el que sigui, jo em declaro en vaga. Fins aquí tot bé.

Un flaix sintètic

Barri de Sants. Dimecres, 9 de juliol de 2014. 08.25h. Una mare amb dues criatures. No sé, 4 i 7 anys; més o manco, perquè se me donen fatal les edats dels al·lots. També se me donen fatal els fenotips, però hom diria que la tríada en qüestió és procedent del sud-est d’Europa; diguem Romania, per escollir una nacionalitat.

Com que vull fer més propera aquesta història (real), donaré nom als seus protagonistes, encara que sigui només per a fer més àgil la seva lectura. A la mare li direm Brânduşa, que significa safrà en romanès; a la criatura de 7 anys la podríem anomenar Constanţa, i a la filleta petita, que tot i el seu horrible xandall de vellut dues talles per davall del que necessita és moníssima, li posarem el nom d’Ecaterina, que és la forma romanesa de Catalina.

Història d’una tele

Som aquí avui per a defensar quelcom que ha rebut algunes crítiques en els darrers mesos. He vingut avui a parlar de qualcú que m’ha acompanyat en els darrers anys; durant els darrers 19 anys de la meva vida, per a ésser més exactes (aquella part de la vida d’una persona de poc més de 30 anys en que un es forma tal i com és). He vingut avui a retre homenatge a allò que molts de vosaltres vareu llançar al fems en plena vida útil en un intent d’agafar-vos bojament a la modernitat, estúpida i consumista modernitat: la meva televisió de tub de 14 polzades que els meus pares me van regalar en el que jo anomenaria la meva “protoadolescència” i que va esdevenir, en un moment clau, símbol de llibertat —encara que fos entre les quatre parets de la meva habitació—.

Una de classes

Aquests darrers dies tenc una imatge al cap, entre graciosa i trista… No, graciosa, divertidíssima. I vull intentar plasmar-la aquí amb quatre paraules.

 

Tot comença fa uns mesos quan, gràcies a una amiga, inicio un voluntariat amb al·lots amb risc d’exclusió social en un casal d’infància del Poble Sec de Barcelona que, divendres passat, va arribar al seu fi (de curs). Com a premi pel bon comportament dels al·lots —que és mentida podrida, perquè es porten fatal i tot i així els adoro—, en el darrer dia de curs se’ls concedeix el desig d’anar a la piscina a passar el dia. Quin dia!

I seguirem pedalejant

És curiós com, a vegades, el fet més insignificant fa que et surtis de les teves caselles i comencis a desitjar gastroenteritis, sífilis, tètanus, legionel·losi, febre tifoide i altres malalties infecciones de transmissió sexual —o no, la qüestió és infectar— o, fins i tot, altres esdevenirs que aquí no enumeraré per evitar que em tractin del que no som. Després de tot et calmes, sí, i prens consciència de les barbaritats que s’estan passant pel teu cap i et quedes només amb la gastroenteritis i sífilis, que tenen una cura més o menys senzilla i no deixen seqüeles greus. Però el mal ja està fet.

De definicions i fills de puta

Els que em coneixeu m’heu sentit xerrar més habitual del que seria convenient d’aquella criatura fantàstica, fabulosa, que alguns anomenem fill de puta. Fills de puta… El meu ésser mitològic preferit. Estan per tot arreu. Dónes una coça a una pedra i en surten una cinquantena. Són com els advocats o els biòlegs, però més nocius. Ens governen, ens roben, ens menteixen, ens manipulen… Fills de puta. Segur que tenen patró. I dia mundial.

Jo, que som una persona molt curiosa, he cercat al Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española el significat de “fill de puta” —ni al Gran Diccionari de la Llengua Catalana ni al Diccionari Enciclopèdic de Medicina del Grup Enciclopèdia Catalana se’n diu res— i apareix el següent: “1. m. y f. vulg. Mala persona. U. c. insulto.” Poca cosa. Idò bé, no content amb la definició proporcionada pels diferents glossaris, enciclopèdies i diccionaris consultats, he decidit fer una labor civicosocial, a l’hora que divulgativa, i fer una concreció del terme popularment utilitzat i moltes vegades no ben entès per l’usuari.

Que sí, que paguem massa

“Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), un 65% dels ciutadans consideren que es beneficien poc o gens dels impostos que paguen a l’Estat, i que reben menys del que aporten”; però porten els fills a l’escola pública, empren carreteres, van al metge, gaudeixen d’enllumenat públic, clavegueram i recollida de fems, utilitzen transport públic, estan protegits per cossos de seguretat, de bombers, o han estat o seran atesos per una unitat hospitalària mòbil, àlies ambulància, o han rebut o rebran una prestació d’atur, o tenen jubilats a casa, o persones amb discapacitat, o pretenen tenir jubilació el dia de demà, o assisteixen a museus, exposicions i espectacles, o necessiten dels tribunals, o creuen que els seus fills aniran a la universitat, o que els seus nets aniran a l’escola bressol, o, o, o…

De rialles i fills de puta

L ‘A. no és la persona més alegre del món. Té, però, la gràcia que atorga la virtud de respondre en el moment oportú, la gràcia de la serietat rompuda en l’instant clau per demostrar el seu humor subtil, viu, astut, precís… Terrible i diligent arma quan ho creu convenient. Preuadíssims els seus somriures per escassos, però sincers quan es produeixen. És la seva rialla un trofeu aconseguit no sense esforços, un tresor amagat que només l’esma i el coratge poden desvetllar: la meva fortuna robada, l’únic bé del que se’m podia desposseir…

A tots aquells que en sou responsables.

A tots aquells que, amb més malicia que estupidesa,

heu enfonsat aquest país, I HO SEGUIU FENT.

A tots vosaltres, fills de puta.

Una de l’avi

Us importarà una merda el que he vingut a contar-vos avui, i ho entenc, però l’avi en Jaume va néixer l’any 1910. No sé si qualcú de vosaltres ha llegit L’amo en Xec de s’ullastrar, però aquest era ell: l’avi en Jaume. Igual. O al manco vaig emprar inconscientment la seva imatge per il·lustrar el fantàstic personatge d’Àngel Ruiz i Pablo.

Cap als serrans

El silenci dels carrers d’un poblet de costa. És fosc, però, a llevant, no saps si per intuïció o imaginació, tens la sensació que clareja. I sí, clareja. El tancar d’una porta. Silenci. Les passes, un martell eixordador. La serena. La fresca del despuntar del dia. El piular dels ocells del pi de la plaça. El bar del poble. Un cafè ràpid.

Arribes al moll, i allà, la mescla de renous pròpies del lloc i l’hora: el quasi inaudible so de la mar contra el ciment del moll, contra els cascs de les barques properes, el característic so de les drisses copejant els pals metàl·lics dels velers de la badia. Silenci. Et treus les sabates i llances els estris per pescar a l’interior de la barca.