Història

James Cook i el seu primer viatge al voltant del món (1768-1771): entre l’exploració i l’antropologia

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

Cita bibliogràfica de la lectura:

COOK, James. Los tres viajes alrededor del mundo (traducció: Mateu Grimalt). José J. de Olañeta, Editor, 1982.

Introducció

Un article en un revista de viatges utilitza els apel·latius “gentleman del mar” per parlar del capità James Cook. I és que a vegades, la literatura no científica permet a l’autor treure’s la jaqueta del rigor forçat per, des de la llibertat literària, definir millor els conceptes que es tenen entre mans. No repetirem en aquest treball el substantiu “gentleman” per referir-nos al capità Cook, però sí insistirem en remarcar la humilitat i tolerància amb què el nostre personatge ens mostra un món desconegut per a ell i la resta de la societat europea.

L’albada de la modernitat global iniciada als segles XV i XVI ha donat lloc a una mundialització més que evident. Ara, entrada ja la segona meitat del segle XVIII, hem deixat enrere els primers intents —Bartolomé de las Casas[1]— de configurar un encontre entre dos mons que es troben per primer cop. La societat europea del segle de la Il·lustració està preparada per a ser conscient d’aquesta mundialització, i són figures com les de James Cook les que deixen testimoni sobre com aquesta globalització es consolida. Lluny de la visió del mite del “bon salvatge” però amb la condescendència que fa a l’antropòleg clàssic, el capità Cook ens regala un llibre d’aventures embolicat amb el rigor i la imparcialitat que necessita l’historiador per al seu anàlisi del passat. (més…)

Anuncis

El Príncep de Maquiavel: anàlisi política d’un món en canvi

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

MAQUIAVELO, Nicolás. El Príncipe. Madrid, Alianza Editorial, 2010.

Maquiavel i el Príncep en el seu context històric

L’Època Moderna és, des de qualsevol punt de vista, una complexa maquinària de transformació encarregada de donar sentit al món que vivim en relació amb nostre passat medieval, tot sense oblidar l’Antiguitat com a embrió de la nostra societat. La mundialització econòmica, social i cultural iniciada al segle XV amb els descobriments, la recuperació dels clàssics que permet la caiguda de Constantinoble i l’esfondrament d’un món feudal que ha creat sense adonar-se les pròpies variables per a la seva autodestrucció donen pas a una nova forma d’entendre el món.

En aquest context general se’ns presenta l’obra de Nicolau Maquiavel (Florència, 3 de maig de 1469), probablement la composició que millor ens permet entreveure els canvis que pateix l’Europa del segle XVI, punt de partida per a la creació de l’Estat modern i la manera d’entendre la política que tenim en l’actualitat. (més…)

Precursors de la fotografia social i antecedents de la fotografia documental als Estats Units

[Aquest article va ser publicat inicialment en el número 427, d’octubre de 2016, de la revista l’Avenç]

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

Resulta significatiu que el debat s’hagi enquistat sovint sobre l’estètica de “la fotografia com a art”, mentre s’obviava, per exemple, el fet social, molt més consistent, “de l’art com a fotografia”.

Walter Benjamin, Breu història de la fotografia

Introducció 

L’Exposició Fotografía documental en Estados Unidos. Años 30, que l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) té actualment a la seva seu a València, es composa de llibres, revistes, fotografies i documentals que mostren el context històric de l’obra dels fotògrafs de la Farm Security Administration (1935-1944). La FSA, institució creada durant la Gran Depressió com a instrument per combatre i donar a conèixer la pobresa rural americana, ens deixa, a més d’una fantàstica fotografia social que ens permet entendre la vida de la població agrària d’Amèrica després del crac de 1929, la consolidació de la fotografia com a gènere documental. Si bé aquests autors —Walker Evans, Dorothea Lange, Marion Post Wolcott, Gordon Parks, Ben Shahn o John Collier— no són els precursors de la fotografia social, segons Ramon Escrivà, conservador de l’IVAM, sí “van modificar per sempre les pautes estètiques de l’art dels Estats Units”. (més…)

Un passat, molts presents: historiografia sobre la Guerra Civil Espanyola i el Franquisme

(A PARTIR DE BAJO EL IMPERIO DE LA MEMÒRIA, DE SANTOS JULIÁ, I DESMEMÒRIA I REMEMORIZACIÓN: LA GUERRA I EL FRANQUISMO HOY, DE RAFAEL DEL ÁGUILA)

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

A veces, por rutina, porque ésa es la moda o el requisito del mercado, se llama ahora memoria a lo que realmente es historia.

Santos Juliá

¿Qué buscamos en el pasado? Probablemente nos buscamos a nosotros mismos, construimos desde el aquí y ahora “héroes” que podamos utilizar en la batalla política presente.

Rafael del Águila

1. INTRODUCCIÓ

Sembla difícil escapar al relat parcial quan ens referim al passat. Més ho sembla encara quan, des del present, analitzem allò que fou i ja no és a partir d’una memòria que no és nostra, sinó que ens ve donada per tercers, i no sempre amb l’objectiu lícit d’oferir a la societat el mer coneixement dels fets. (més…)

Les Ensenyances de Ptahhotep: missatge polític i continuïtat històrica d’un model moral en el marc de la literatura sapiencial de l’Egipte faraònic

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

license

Aquest treball ha estat redactat a la meva estimada Lisboa, entre el sorollós bar i els tranquils passadissos de la Faculdade de Letras, en el sí d’unes vacances per a commemorar el 10è aniversari de la meva estada universitària a la ciutat. “Lisboa, sempre cheia de graça”.

Relleu Ptahhotep

Relleu de la suposada tomba de Ptahhotep, Saqqara.

Resum 

Les Ensenyances de Ptahhotep són, des de qualsevol punt de vista, un text clau per a la interpretació del model social de l’Imperi Antic de l’Egipte faraònic (2686-2173aC) (Padró, 1996)[1]. No obstant això, les diferents còpies del text que tenim entre mans trobades en diferents períodes de l’Antic Egipte donen al contingut del text una continuïtat que entenem reveladora d’un caràcter ètic i moral dictat des d’un poder centralitzat. El que pretenem amb aquest treball és, d’una banda, analitzar el contingut del text per entendre millor la cosmovisió d’una societat més o menys homogènia en un llarg període de temps; d’altra, relacionar les Ensenyances de Ptahhoptep amb el seu context històric per a analitzar les intencions de l’autor a l’hora de redactar una composició literària com aquesta. 

Paraules clau: Les Ensenyances de Ptahhoptep, Egipte faraònic, Imperi Antic, transformacions, literatura sapiencial, literatura política, poder, ètica i moral, continuïtat. (més…)

L’ascens de Justinià segons Procopi de Cesarea

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

license

mosaic of Justinian I (Ravenna)

Justinià I. Mosaic de l’església de Sant Vital de Ravenna.

Justino, llegado a la extrema vejez y apenas en sus cabales, inepto para llevar las riendas del poder, era objeto de burlas y del despecho de algunos súbditos […]. Entonces Justiniano actuó resuelto a contraer nupcias con Teodora; puesto que no estaba permitido a los varones de la clase senatorial (porque lo prohibía una ley antigua) casarse con una mujer pública, este Príncipe hizo aprobar una ley nueva que abolía aquella institución. Y después se unió en matrimonio con Teodora […]. Pocos días después, murió Justino de muerte natural, cumplidos los nueve años de su reinado. E imperó Justiniano, sólo, con Teodora.

L’ascens de Justinià, segons Historia secreta de Procopi de Cesarea.

Introducció

Si una cosa tenim clara, és que Procopi de Cesarea és, per als historiadors que pretenen estudiar el període justinianeu bizantí, una font clau tant per a entendre la història oficial de la Cort imperial, com la història oficiosa que s’amaga darrera de la versió institucional dels fets. Procopi de Cesarea, de qui ens arriba la història oficial de la Cort en temps de Justinià a través de Les Guerres i el Tractat sobre els Edificis, ens oferirà, segurament, una informació més valuosa a partir de la seva Història Secreta. Com a historiadors, sovint ens trobem amb les dificultats que implica desvetllar què s’amaga darrera de les cròniques i versions oficials dels fets. El Poder, en la seva necessitat per mantenir-se com a tal, simplifica i redueix la història a una història eminentment événementielle amb massa facilitat, i són testimonis com el de la Història Secreta de Procopi que, per fortuna, ens ofereixen una mica de llum a l’hora d’interpretar els vels que ens oculten el passat.  (més…)

Menorca i Sant Antoni del porquet

Alfons III d'Aragó

Monument al rei Alfons III d’Aragó, plaça de la Conquesta, Maó. http://imatgesdemenorca-magda.blogspot.com.es/

Estimats, ja tenim aquí a Sant Antoni —Abad, no el de Pàdua, que és al mes de juny i és el que celebren a Lisboa, i mola, però no tant—, així que ja vos podeu afaitar, posar colònia, l’americana dels diumenges i enllustrar les sabates, que el patró dels animals és també patró dels menorquins; bé, Sant Antoni i Sant (gin) Xoriguer. He de dir que, i açò és molt personal, a jo Sant Antoni me cau bé perquè va amb un porquet, va donar tots els seus béns als pobres i es va pirar al desert per portar una vida austera. Què més voleu?

Idò açò, que Sant Antoni és aquí, 17 de gener, i com que sembla que als menorquins mos agrada açò que vinguin de fora a fer turisme, tan si són fenicis com si són romans, vàndals, musulmans, anglesos, francesos o espanyols, aquesta setmana commemorem l’arribada de n’Alfons III —el d’Aragó, no el d’Astúries— a l’illa, el 17 de gener de 1287. N’Alfons, que era lo que avui diuen un “emprenedor”, va venir a veure si podia fotre al carrer tots aquells infidels que hi havia a Menorca, que pel que li havien dit eren molt pillos i duen uns mocadors pel cap que feien feredat i no eren moda, i de passada, va pensar que podria sumar territoris on poder recaptar impostos. Tsé, i li va anar prou bé. (més…)

S’Any de sa Desgràcia (1558): versió d’un maonès

“Divendres I. Aquest dia comparegue la armada turquesca davant la vila de Ciutadella de la illa de Manorcha que son senty quatre galeres ab quatre que ni ha de francesas ab que va lo ambaxador de Fransa y trenta galiotes”

AHCB, Manual de Novells Ardits, XVIII (1 de juliol de 1558).

Vos podeu imaginar quin susto? T’aixeques de bon dematí i, baixant pel carrer de Sant Miquel de Ciutadella cap al port amb els estris d’anar a pescar, veus d’enfora un grup de pescadors que xerren gesticulant amb moviments exagerats. Quan t’atraques, en Pere, un tiu gros de quasi dos metres que té la barca amarrada a l’altra banda del port te diu:

—Fiet, allà defora hi ha 200 barcos.

—300 al manco! —diu en Josep, de cas ferrer.

—No siguis exagerat, Bep! —diu en Joan, que no obra mai la boca.

—Diu en Jaume que són pirates, com els que van arrasar Maó fa uns anys —afegeix en Pere, que està blanc per la calor d’un final de juny calent o la imatge de 140 naus a una milla de l’entrada del port de Ciutadella. (més…)

ALFÖLDY, Géza. II. La sociedad romana desde el comienzo de la expansión hasta la Segunda Guerra Púnica. A Nueva historia social de Roma. (J. M. Abascal, trans.). Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 2012, p. 47-69.

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

license

1. Géza Alföldy (Budapest 7 de juny de 1935 – Atenes 6 de noviembre de 2011)

Géza Alföldy, nascut a Hongria l’any 1935, és sense cap dubte un dels historiados més importants en el camp de la història de la Roma antiga de la segona meitat del segle XX. Assistent inicialment a l’Institut d’Història Antiga de la Universitat de Budapest, va desenvolupar la major part de la seva carrera científica a Alemanya, on hi va emigrar l’any 1965 per treballar en el Rheinisches Landesmuseum de Bonn i posteriorment exercir la docència a la Universitat de la mateixa ciutat. Abans d’arribar a la Universitat de Heidelberg, on va ser catedràtic entre els anys 1975 i 2002 i on va ser nomenat professor emèrit (2002), va passar per la Universitat de Bochum, i la seva relació amb universitats i institucions dedicades a la història i l’arqueologia a Catalunya l’han portat a rebre una gran quantitat de distincions i premis al nostre país. (més…)

Les Lamentacions d’Ipu-Ur: entre la literatura històrica del Primer Període Intermedi i la legitimació del poder al Regne Mitjà

CARDONA MARTÍNEZ, Santiago

license

RESUM

L’anomenat Primer Període Intermedi de l’Egipte faraònic (2173-2040 aC) (Padró, 1996)[1] ha estat considerat pels egiptòlegs un moment de grans canvis i transformacions socials entre els regnes Antic i Mitjà. Davant la relativa estabilitat que podem associar a les dinasties que van governar durant aquests períodes, el Primer Període Intermedi se’ns presenta com una època convulsa on les lluites internes entre diferents sectors socials i nuclis de poder han acabat amb l’equilibri que, durant gairebé cinc segles, havia dominat des del final del període Tinita i tot l’Imperi Antic. Gran culpa d’aquesta percepció la trobem en l’interpretació d’uns textos que, bé escrits durant de Primer Període Intermedi, bé escrits des de la visió d’un passat mitificat en el Regne Mitja, ens han mostrat uns temps tumultuosos dignes de recordar. Hem de destacar entre ells l’Autobiografia d’Ankhtifi de Mo’alla, Les Instruccions per al rei Merikaré, Les instruccions de Amenemes I al seu fill Sesostris I o Les Lamentacions d’Ipu-Ur.

A partir d’aquest darrer text, Les lamentacions d’Ipu-Ur[2], intentarem, d’una banda, concretar les característiques pròpies del Primer Període Intermedi de l’Egipte faraònic; d’altra, temptejar el mite i la ficció que amaga un text amb algunes controvèrsies cronològiques i, per tant, interpretatives.

Paraules clau: Lamentacions d’Ipu-Ur[3], Primer Període Intermedi, Regne Mitjà, canvis, transformacions, revolució, literatura pessimista, literatura política, legitimació, Estat, poder. (més…)