Pensat i dit

He vingut a desitjar-vos

2015 s’acaba, fiets meus. “La niña bonita” del segle XXI mos deixa. I encara bé, perquè quin any, al·lots, quin any! Un parell de mesos més de 2015 i encara mos haguéssim fet mal.

He vingut a desitjar-vos un 2016 ple de tolerància, seny, filosofia i amor —en el més ampli sentit de la paraula—; companyia, música, el sabor de la sal i la mar, l’aire pur de les muntanyes, noves històries, nous coneixements, superació, rialles llargues, mirades furtives i somriures avergonyits. He vingut a desitjar-vos pau. I guerra contra el dolor. I un nou any carregat de salut, mans que es troben i dolces besades; un any ple de pensaments per a aquells que no hi són però que són el que nosaltres som; un 2016 de retrobaments desitjats, agradables sorpreses i gots aixecats pel present i el futur; i pel passat que fou i no serà. He vingut a proclamar un nou any embolicat d’amistat i família, de càlids sols d’hivern i fresques brises d’estiu, d’animades esperes i gustoses contemplacions; un any atapeït de valenties, coratjoses decisions i batalles armats amb l’espasa de la justícia. He vingut a desitjar-vos, estimats, un 2016 de “t’estims”, cobert del so d’alegres infants despreocupats de la vida, l’olor de la pluja de tardor sobre la terra aixeregada i el crit de la tramuntana a les finestres. He vingut, amics, família, a donar-vos les gràcies per aquest 2015, i a demanar-vos que no m’abandoneu en el 2016 que arriba.

De fets irreparables

Avui he fet una cosa horrible, quelcom que vos dóna dret a mirar-me amb repugnància i fàstic i, si voleu, a retirar-me la poca credibilitat que pugui tenir i donar-la a qualcú que més la mereixi. Seriosament. Lo normal en aquests casos hagués estat anar a la parròquia més propera, que la tenc a dos carrers de casa, demanar pel consiliari, contar-li la veritat sobre els meus actes i acatar sense remugar la pena de 50 oracions i mitja dotzena de fuetades. Però com que no estem a 1958, deixaré el consiliari de la parròquia tranquil, que deu estar liat amb els ciris i la bossa de les almoines i vos ho contaré a voltros, amb el vostro permís. (més…)

De tasques poc valorades

Durant el cap de setmana passat, mentre passava l’aspirador i feia net els vidres del blog, vaig redescobrir [aquest post] sobre els últims dies del voluntariat amb al·lots de 8 a 10 anys amb risc d’exclusió social que vaig fer a un casal d’infància del Poble Sec farà quasi dos anys. Més tard, en un atac de nostàlgia irrefrenable, vaig posar-me en contacte amb les excompanyes del casal per saber com els anaven les coses. Tranquils, sembla que bé, que malgrat les retallades i sense luxes tiren endavant. (més…)

“90 anys des carrer Sant Josep de Maó”

2015-04-05 17.15.28Açò que vaig a fer a s’Àvia G. no li agradaria. Que qualcú pogués llegir ses seves lletres a Internet? Açò no m’ho hagués perdonat mai. Però ella m’escrivia de tant en tant, en paper reciclat — i quan dic “paper reciclat” no vull dir paper groguenc d’oficina, vull dir que escrivia darrera de, per exemple, una recepta mèdica—, per contar-me qualsevol cosa. I ho feia perquè, de qualque manera, sabia que allò que a un altre li hagués semblat informació sense importància d’un passat ja perdut, un servidor li donaria el valor que correspon donar a la memòria. (més…)

De patrimonis, negocis i candidatures: la Menorca Talaiòtica

L’avi en Jaume (1910) va passar una part molt important de la seva vida a Trepucó. Allà va viure, va treballar el camp i va allargar una forma d’existència tradicional —que a Menorca agonitzava des de l’arribada dels primers turistes cap allà el 1960— fins pràcticament els anys 90 del segle passat. De la casa de Trepucó de l’Avi tenc pocs records; només alguns més que els que té el meu germà petit i segurament molts menys dels que tenen els meus cosins més grans. Crec que puc recordar un gronxador que mon pare me va fer a les alzines de la tanca de darrera, el lladrar d’en “Talot”, el ca del conco —i nom del qual atén a la forma fonètica de la paraula “talaiot” que encara feia servir l’Avi— i qualque dissabte de jugar amb mon pare per damunt les pedres del talaiot de Trepucó. Açò darrer, molt mal fet; perquè no hauríem d’haver pujat mai per damunt de les pedres del nostre patrimoni cultural; acte, però, que evidencia la manca de consciència col·lectiva dels menorquins fa tan sols 20 anys vers el patrimoni que ara sembla de vida o mort sigui declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. (més…)

Els calçotets, nets

Vagi per davant que a un servidor el dret a decidir, així en general, li sembla genial, fantàstic. Hom, al llarg d’un dia qualsevol, decideix centenars de coses: els calçotets, els pantalons, la camisa —d’entre les poques que estan planxades—, el mitjà de transport que utilitzarà per anar a la feina… Centenars de coses. Per açò, tot i que m’haureu sentit criticar les estupideses que van associades al Procés-amb-majúscula que actualment viu Catalunya, que no són poques i estan molt esteses, mai m’haureu sentit dir ni em sentireu dir mai que estic en contra de decidir qualsevol cosa. Decidir la roba interior sí; però els calçotets, nets. I passa que ahir la Universitat de Barcelona no duia els calçotets nets. Us explico:

Com bé sabreu alguns i no sabreu molts, per a les jornades d’ahir i d’avui està convocada la vaga d’estudiants en protesta per l’admissió a tràmit del recurs interposat pel Govern espanyol contra la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya i el posterior decret de convocatòria de la consulta —i que suposa la suspensió cautelar d’ambdues resolucions—, cosa que me sembla fenomenal: no em deixen decidir el que sigui, jo em declaro en vaga. Fins aquí tot bé. (més…)

Un flaix sintètic

Barri de Sants. Dimecres, 9 de juliol de 2014. 08.25h. Una mare amb dues criatures. No sé, 4 i 7 anys; més o manco, perquè se me donen fatal les edats dels al·lots. També se me donen fatal els fenotips, però hom diria que la tríada en qüestió és procedent del sud-est d’Europa; diguem Romania, per escollir una nacionalitat.

Com que vull fer més propera aquesta història (real), donaré nom als seus protagonistes, encara que sigui només per a fer més àgil la seva lectura. A la mare li direm Brânduşa, que significa safrà en romanès; a la criatura de 7 anys la podríem anomenar Constanţa, i a la filleta petita, que tot i el seu horrible xandall de vellut dues talles per davall del que necessita és moníssima, li posarem el nom d’Ecaterina, que és la forma romanesa de Catalina. (més…)

S’Àvia Corema

Il·lustració: Carme Sala

Il·lustració: Carme Sala

Hi ha rituals d’infància que, sense cap dubte, configuren la persona que ha d’esdevenir adulta. Des de petits, pares, professors i altres personatges a qui se’ls assigna la terrible tasca d’educar-nos, ens marquen les litúrgies que han de fer de nosaltres persones de bé —o de mal— en el futur. Hom aprèn ben prest que la vida té sentit només gràcies a la repetició periòdica d’una sèrie de ritus inamovibles: el raspallat de les dents després dels àpats, la dutxa diària, el tennis dels dimarts i dijous, la factura de llum bimestral, la missa de tots els diumenges o la sana i habitual pràctica de tocar les pilotes al proïsme 3 cops al dia, cada 8 hores, com l’ibuprofè.

Tant o més important que el raspallat de les dents per al correcte desenvolupament neuronal d’un infant, i que evitarà conductes psicopàtiques i trastorns de difícil acceptació social en el futur de l’individu, és el contacte primerenc del nadó amb s’Àvia Corema. Una vegada enterrat en Camestortes, el fet de retallar, pintar, engalanar, penjar a la nevera i doblegar setmanalment un peu de s’Àvia Corema fins arribar a la Pasqua és de vital importància per al progrés educatiu de l’al·lot. Aquest procés, emperò, no ens aportarà els resultats esperats en el creixement personal de la criatura si no va associat al coneixement de la cançó de s’Àvia Corema, i que us adjunto a continuació:

(més…)

Una de classes

Aquests darrers dies tenc una imatge al cap, entre graciosa i trista… No, graciosa, divertidíssima. I vull intentar plasmar-la aquí amb quatre paraules.
 
Tot comença fa uns mesos quan, gràcies a una amiga, inicio un voluntariat amb al·lots amb risc d’exclusió social en un casal d’infància del Poble Sec de Barcelona que, divendres passat, va arribar al seu fi (de curs). Com a premi pel bon comportament dels al·lots —que és mentida podrida, perquè es porten fatal i tot i així els adoro—, en el darrer dia de curs se’ls concedeix el desig d’anar a la piscina a passar el dia. Quin dia!