Ara que ja ha passat la catalana, romàntica, tradicional, literària, liberal i mercantil diada de Sant Jordi, jornada en què, a banda de qualque autor guardonat amb algun premi literari, qui segur que hi surt guanyant són els editors i els floristes holandesos, vos faré la meva petita recomanació literària: Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Ullastrar, d’Àngel Ruiz i Pablo.
Sé que molts de vosaltres, menorquins, ja coneixeu a l’amo en Xec, bé perquè heu llegit el relat costumista de Ruiz i Pablo, bé perquè us ha arribat qualque anècdota d’aquest senyor que, cap a principis del segle XX, va haver d’emprendre un viatge cap a Barcelona per qüestió de metges. Però, tot i així, vull deixar aquí quatre paraules per aquells despitats que desconeixen l’obra o per aquells que, tot i tenir-ne constància, no han tingut l’oportunitat de gaudir-la.
Des que tenc record, a ca meva he sentit xerrar sempre de l’amo en Xec de s’Ullastrar. Sempre, un moment o altre, sortia a qualque conversa, sobretot en presència de s’Àvia. D’al·lot, per jo, l’amo en Xec era aquell personatge que no havies conegut mai, “devia ser molt vell, aquest senyor” —pensava jo—, però de qui es xerrava prou com per fer-te una idea del tipus de persona que era. Amb el pas del temps, i som incapaç de recordar el moment exacte, vaig descobrir que es tractava d’un petit, perquè és molt curtet, relat d’Àngel Ruiz i Pablo. Fins aquí tot bé, a vegades els fiets petits es fan idees molt entranyes sobre la realitat: aprofitaré per reconèixer que, d’infant, com a bon illenc, pensava que si Menorca o Mallorca eren illes, Barcelona i Madrid per força també ho havien de ser. Coses de criatures.
No va ser fins que vaig fer 19 anys, però, que un exemplar emprat d’Obres Completes d’Àngel Ruiz i Pablo embolicat amb el plàstic d’una bossa reciclada a manera de forro (coses de s’Àvia) va arribar a les meves mans. Era el primer any en què me’n anava a Barcelona a estudiar i, just un parell de dies abans de partir, s’Àvia va creure oportú prestar-me la seva gelosa peça. “Me l’has de tornar, eh?” —va dir—. I així, xino-xano, cagat de por i carregat de maletes, cap al port de Maó per agafar el correu (catalans que sou per aquí, el correu, a Menorca, és el barco [castellanisme]), i cap a Barcelona.
Quan era a coberta —per aquell temps el barco [castellanisme] era el Ciudad de Valencia— i una vegada superat aquell moment de debilitat en que deixes anar quatre llagrimetes, vaig pensar que què millor que obrir el llibre de s’Àvia per fer passar aquell mal tràngol. Vaig anar directament al Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Ullastrar, tot i que no és el primer relat de les Obres Completes d’Àngel Ruiz i Pablo i, allà, amb totes les casualitats del món, l’amo en Xec i jo, cadascú al seu barco [castellanisme], ell amb madona i l’engronxadora i jo amb les maletes per passar el meu primer any d’universitat, començàvem junts un llarg viatge cap a la gran ciutat.
El viatge de l’amo en Xec, finalment, no era tan llarg, tan sols unes pàgines. Unes pàgines, però, carregades de seny menorquí, innocència illenca, plenes d’humor insular i escrites en un català aliè a la normativització lingüística de Pompeu Fabra que atorga a la petita obra tota la suavitat i melancolia del dialecte menorquí. El Viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Ullastrar va marcar, sens dubte, les meves primeres passes per la ciutat de Barcelona, em va fer somriure, riure fins i tot, i plorar. I és que ja us ho deia, els menorquins som diferents. Però el més important és que va despertar l’amo en Xec que tots els menorquins duim a l’interior, i que surt, cada vegada més de tant en tant, en determinades situacions.
Ara, uns anys després d’aquell viatge, tot i algunes complicacions, podríem dir que “s’operació ha anat bé, però madona és morta”.
es banc des vells 