De catalans i tiquets de supermercat

És probable que molts de vosaltres us hagueu trobat alguna vegada en la situació d’haver de pagar un compte d’un restaurant, una factura o un tiquet de supermercat amb un grup de catalans. Açò és exactament el que me va passar a jo fa cosa de dues setmanes. De fet me passa amb regularitat, i és una experiència antropològica que vos recomano molt sincerament; vos ho explicaré:

Tot comença en el moment en què el grup de catalans decideix organitzar una sortida de cap de setmana en un refugi a prop d’una coneguda capital d’una comarca del Principat. Fantàstic; no, no, és fantàstic la manera com el grup s’organitza, un espectacle únic de la natura. Malgrat la diversitat dels individus que componen la comunitat de catalans en qüestió, tots arriben a un acord sense més incidents. Alguns individus participaran de l’esmorzar i uns altres del sopar. Uns tercers participaran del dinar del segon dia però no del dinar del dia anterior, mentre que n’hi ha que soparan i dinaran però no esmorzaran ni passaran nit al refugi… Altes d’últim moment,  baixes imprevistes, tot, tot s’organitza de tal manera que hom no pot fer menys que observar amb estupefacció aquella capacitat única dels catalans, autèntica al·legoria dels moviments celestes, per a disposar i estructurar les seves necessitats.

I quan aquella perfecció organitzativa sembla insuperable, arriba el moment de dividir aquell tiquet de supermercat. Aquell tiquet. Oh, la natura, sàvia i perfecte natura que atorga les aptituds que les espècies requereixen per a sobreviure! Un tiquet que s’omple de meravellosos colors que divideixen àpats individuals i col·lectius. Sumes, restes i divisions que amaguen fórmules que ens han de portar encara increïbles avenços de la ciència. Fletxes, requadres i números que contenen, qui sap, els secrets de l’alquímia i la pedra filosofal… Però tots pagaran allò que els correspon, ningú serà víctima de la injustícia, oh injustícia d’haver de pagar per aquell pa que no ha ingerit, aquell cafè que no ha pres o aquell sucre que no ha posat a aquell cafè que sí ha pres.

El moment de dividir un tiquet de supermercat per a una comunitat de catalans és sagrat, una litúrgia que serveix per a fer encara més forts els vincles que els uneixen. I és per açò que, abans de començar, en un excel·lent exercici de democràcia, es tria la persona amb millors dots comptables i que millor nota en matemàtiques va treure a Selectivitat del grup. Seguidament, es designa la persona que supervisarà cada una de les operacions fisicomatemàtiques que tindran lloc durant el procés de fissió del tiquet i, un cop asseguts al voltant de l’oracle numèric tots els components implicats en la divisió de la factura, comença la segmentació.

Totes les mirades recauen en la persona que, entre suors de responsabilitat, agrupa conjunts d’articles i fragmenta si escau productes del tiquet a dividir entre el grup. Qualcú aixeca una mà que interromp el delicat procés en un intent de matisar algun aspecte que ha passat desapercebut: “jo he participat de l’esmorzar, però no he menjat formatge, només pernil, i la llesca de pa era molt petita”, diu el personatge des de la més absoluta educació. Un “oh” d’aprovació s’escampa per la sala d’operacions i el grup concorda amb l’aportació. Una vegada esmenat l’error, el líder de la comunitat dóna permís per a continuar amb el procés, i l’oracle numèric i el seu supervisor reprenen els càlculs tot omplint de polinomis i fraccions algebraiques aquell tros de paper.

Finalment, després de no poca estona, l’oracle s’atura d’escriure. L’aire de la sala es torna de sobte pesat, costa respirar i els implicats en el procés es miren entre ells esperant el veredicte que ha de complaure a tothom. “Ja està”, diu la persona encarregada dels comptes, i la tensió entre els components del grup es fa ja insuportable. “Tu, 4,85€. Tu, 3,32€. Tu, 4,85 més 1,22 de l’amanida, 6,07€…” Quan tot ha acabat i l’acord és unànime, les cares angoixades desapareixen i el somriure torna als rostres dels catalans: no s’han hagut de lamentar incidents i la justícia dels númens ha tornat a imperar.

Advertisements

2 comments

  1. “jo he participat de l’esmorzar, però no he menjat formatge, només pernil, i la llesca de pa era molt petita”…

    I després dieu de mi…

    Carlos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s